Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CRÒNICA

Es va fer la llum

Els avantguardistes fanals 'Lamparaalta' disten molt de les espelmes que hi havia a les capelletes sobre els portals de les cases, durant anys el primer 'enllumenat' de Barcelona

Un dels dos fanals del segle XVI que resisteixen a Barcelona, a banda i banda de Santa Maria del Mar.
Un dels dos fanals del segle XVI que resisteixen a Barcelona, a banda i banda de Santa Maria del Mar.

Com papereres penjades a massa altura, a cada cantonada de la porta principal, les dues teieres que conserva l’església de Santa Maria del Mar, o les que encara perduren a la plaça del Rei, ens remeten a una època en què les vies públiques no estaven il·luminades de nit. I encara gràcies que aquestes primitives cassoletes de cèrcols de ferro s’encenien en ocasions extraordinàries, sobretot per il·luminar la façana dels edificis principals. Després que es fes fosc, els pocs transeünts que trepitjaven el carrer ho feien proveïts dels seus propis mitjans d’enllumenat. Només en algunes festes assenyalades es carregaven aquests engraellats amb teies de pi que, una cop enceses, permetien certa il·luminació. Durant molts anys, les úniques llums que resplendien en els carrerons foscos de llavors eren les espelmes que s’encenien en les nombroses capelletes que hi havia sobre els portals de moltes cases.

La primera normativa sobre enllumenat nocturn data del 1599, quan es va decidir distribuir 60 teieres per tota la ciutat. S’hi va destinar pressupost i es va contractar personal, encarregat de vetllar pel seu bon funcionament (d’aquella època són les que sobreviuen de Santa Maria del Mar i de la plaça del Rei). Així es va mantenir Barcelona a mitja claror, fins que el 24 de desembre de 1752, per celebrar l’aniversari del rei Ferran VI, es van instal·lar els primers fanals d’oli que penjaven suspesos d’una corda, de banda a banda del carrer. Cada dia, els fanalers municipals baixaven, encenien i pujaven el llum a l’hora fixada. No en queda cap, d’aquests fanals, encara que es conserven alguns mecanismes dels usats per hissar-los, com les corrioles de ferro a carrers com Llibreteria o Cardenal Casañas. A la Barcelona antiga i moderna, Avel·lí Pi i Arimon explica que el 1777 ja hi havia 2.280 d’aquests fanals octogonals de ferro i vidre. Se n’ocupava una plantilla de 60 fanalers, proveïts amb una escala, un setrill i una llanterna, que feien la ronda tan bon punt es feia fosc.

El 1826, Josep Roure, catedràtic de l’Escola de Química de Barcelona, va encendre el primer llum de gas que va brillar feblement al nostre país —a la Llotja—, on es conserva un d’aquells fanals pioners acompanyat de la seva placa commemorativa. Però no va ser fins a l’arribada del francès Charles Lebon que es va crear la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, coneguda posteriorment com la Catalana de Gas. Els dos primers fanals de gas es van encendre el 1842, davant de Santa Maria del Mar i aviat a la Rambla. Amb aquest sistema es va estendre la il·luminació a fàbriques, aparadors i domicilis, i la ciutat nocturna es va fer habitable. Hi havia tres models de llums, marcadament influïts pels parisencs. Hi havia els de paret, model Montmartre, molt presents encara a la ciutat, adaptats als leds moderns. Hi havia els de globus, com els que es conserven als carrers de Ferran i Jaume I, o a Gran de Gràcia. I els de columna, també reconvertits al sistema elèctric. Encara que la peça més coneguda del període de gas van ser els que encara es poden veure a la plaça Reial i al Pla de Palau, davant de l’antiga Duana, obres d’Antoni Gaudí. La seu de la companyia creada per Lebon va ser a la central de la Mútua General, un edifici emblemàtic de Francesc de Paula del Villar situat a la intersecció del carrer Balmes amb la Gran Via, al costat de la Universitat.

Els carrers on no arribava el gas es van il·luminar amb fanals de petroli, com recorda un cartell ceràmic al carrer Amargós, que pel que sembla va ser el primer de disposar-ne. Encara que la resposta definitiva al gas va ser l’electricitat, que es va estrenar amb les proves del francès Renaud Germain a la plaça de Sant Jaume i al carrer Unió. El 1865, l’Ajuntament va optar per seguir amb la meitat de carrers il·luminats amb gas i l’altra meitat mitjançant arcs voltaics, alimentats per la fàbrica de Tomás Dalmau i Narcís Xifrà de la Rambla. El 1883, la ciutat tenia uns 30 llums d’aquests, i un any més tard es va encendre la il·luminació elèctrica de la Rambla. Es va posar de moda anar a visitar les del tipus Màxim del passeig Colom o les del Passeig de Gràcia, de Pere Falqués, autor també dels fanals del passeig Lluís Companys, de l’Avinguda Gaudí o de la plaça Cinc d’Oros. La seva obra més recordada són les seves fonts fanal, dissenyades per a l’Exposició de 1888, com la font de Canaletes, un model que es va repetir per la ciutat a mesura que s’anaven incorporant nous barris a Barcelona. Rèpliques com la de la Rambla es poden veure al Portal de l’Àngel, les places de Sant Agustí Vell i Sant Miquel de la Barceloneta, a la Gran Via, les places d’Eivissa (Horta), del Fènix (Sants) i de la Trilla (Gràcia), o al Paral·lel. Malgrat l’èxit de l’electricitat, el 1905 hi havia 711 fanals de petroli, 13.079 de gas i només 228 d’elèctrics. L’últim fanal de gas va subsistir fins al 16 de desembre del 1966, al carrer Plantada de Sarrià.

L’empenta definitiva per a la llum elèctrica va arribar de la mà de l’Exposició Internacional del 1929. D’aquells anys se’n conserva el model Art Déco, de l’inici de la Rambla, que, segons disseny de Josep Puig i Cadafalch, havia d’il·luminar tota la plaça Catalunya. Però el projecte no va funcionar i només en queda aquesta peça solitària. Un altre projecte fallit van ser els semàfors fanal de la postguerra, com els que queden en els encreuaments del carrer Urgell amb el de Londres i Buenos Aires.

Barcelona ha mantingut diversos vestigis de la història del seu enllumenat, alhora que incorporava models nous, com el tipus Eixample, creat el 1999 per donar uniformitat a aquest barri. L’elegant fanal Lira o el compacte Alguer, les columnes Nicolson o Kanya, l’estilitzat Venus o l’avantguardista Lamparaalta. Tots són descendents d’aquestes baluernes pesants de ferro forjat, que resisteixen impertèrrits, com papereres col·locades a massa altura, a banda i banda de Santa Maria del Mar.