La cultura, segons Gómez
Immersos com estem en el procés per instaurar una república catalana, els ciutadans d’aquest país tenim dret a saber els llibres que llegeixen i les pel·lícules que miren els qui ens portaran a aquest lloc tan prometedor
Durant els meus mesos de mili a l’exèrcit argentí, vaig tenir l’ocasió de conèixer un company (tots dos exercíem de policies militars al mateix regiment) a qui sempre veia llegint, això quan no havíem d’ocupar-nos de si un soldat portava correctament cordat l’uniforme durant les patrulles. Recordo que era molt escrupolós en la seva tasca escrutadora. Però no hi posava la mateixa passió que posava en el que, al meu parer, era la seva feina primordial: llegir. Un dia em va preguntar si jo també ho feia. Li vaig contestar afirmativament, tot i que li vaig aclarir que no amb la perseverança d’ell.
En realitat jo començava, mentre ell mostrava una dedicació gairebé professional i una experiència lectora que li devia venir de família, pensava jo, una mica així com d’una antiga estirp cultivada que jo inferia per la manera que tenia de fer anar els volums, de passar les pàgines, d’aïllar-se de tot, com si aquestes lectures tinguessin per a ell una missió més enllà del simple plaer o la formació intel·lectual. “Has llegit aquest llibre?”, em va interrogar una tarda en què no estàvem de servei. Es tractava de Los siete pilares de la sabiduría, de T. H. Lawrence. Li vaig contestar gairebé amb por que no. Si un dia arribo a president, suggeriré que aquest llibre, juntament amb Vuelo nocturno, d’Antoine de Saint-Exupery; La condición humana, d’André Malraux; Don Segundo Sombra, de Ricardo Guiraldes; la Simfonia concertant de Mozart, siguin de lectura i escolta obligades.
Em va dir això perquè en aquell temps li rondava pel cap la idea de quedar-se a l’exèrcit i formar part d’un pretès sector progressista per arribar al poder i instaurar un règim a l’altura, segons el seu inapel·lable dictamen, del que el poble argentí es mereixia. Recordo que es deia Gómez, però m’és impossible recordar-ne el nom de pila. Amb el temps vaig saber que havia deixat l’exèrcit per enrolar-se en un grup guerriller. No en vaig saber mai més res.
Després de gairebé cinquanta anys, m’han quedat sempre a la memòria les fervoroses recomanacions de Gómez. Em van canviar la vida. Cap a l’any 1992 es va estrenar a Barcelona la pel·lícula Un lugar en el mundo, dirigida pel conegut director argentí Adolfo Aristarain. Vaig veure la cinta i em va commoure, entre altres raons perquè el protagonista porta sempre com a llibre de capçalera Don Segundo Sombra, la mateixa novel·la que un dia em va recomanar aquell Gómez. Els mateixos dies, un periodista li feia una entrevista a l’aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol. Entre les preguntes n’hi havia una que feia referència a l’última pel·lícula que havia mirat l’expresident. Em va sorprendre molt gratament que contestés que havia vist i que li havia agradat molt Un lugar en el mundo. Em van alegrar dues coses: la pregunta del periodista i la resposta de l’entrevistat.
Ho vaig recordar quan fa uns quants mesos, a TV3 i en hora de màxima audiència, la periodista i tertuliana Pilar Rahola li feia una entrevista a la nostra primera dama. Les preguntes se succeïen, però no hi havia cap que satisfés les meves expectatives. Esperava informar-me sobre els seus gustos de pel·lícula, sobre el gènere de literatura que consumeix. No hi va haver manera, però sí que em vaig assabentar de la curiositat de Pilar Rahola per informar-se de l’activitat sexual de la dona del nostre president, l’hora preferent i el lloc, segons si era a la cuina o la sala d’estar. Al final em vaig quedar sense saber quina va ser l’última pel·lícula que va mirar i l’últim llibre que va llegir.
Immersos com estem en el procés cap a la desconnexió d’Espanya per instaurar una república catalana, crec que els ciutadans d’aquest país tenim dret a saber els llibres que llegeixen i les pel·lícules que miren els qui ens portaran a aquest lloc tan prometedor. Tenim dret també a saber si els agrada llegir i anar al cinema, per actuar en conseqüència. Però esclar, per saber-ho potser caldrà buscar els periodistes ad hoc. Gent també cultivada que tingui la sana curiositat de saber per a nosaltres de quina mena de gent parlem quan parlem dels qui ens donaran tants dies de goig i felicitat. Tinc dret a saber si aquestes persones amb propòsits tan nobles es prenen tan seriosament la cultura com se la prenia Gómez. Mentrestant no sabem què llegeixen, no sabem quina pel·lícula els ha agradat, quina exposició de pintura els ha commogut. No sabem res del que realment importa, en aquest país o en el que vindrà, si ve.
