_
_
_
_
_

Veure el monstre

L'expectació de premsa i veïns es dispara perquè les fotos del cas el catapulten a una altra dimensió, la de la morbositat i l'obscè

Íñigo Domínguez
Fernando Blanco, pare de la Nadia.
Fernando Blanco, pare de la Nadia.

L'advocat dels pares la de Nadia arriba en un Mercedes i el deixa a l'aparcament del Mercadona, al costat dels jutjats de la Seu d'Urgell. Marga Garau, la mare de la nena, baixa amb un cigarret ja a la boca i es posa les ulleres de sol, les seves defenses psicològiques per afrontar els periodistes i aguantar el passeig fins al tribunal sense dir una paraula. El seu marit arriba després en un cotxe policial amb els vidres foscos; no es veu res. Però això és el que el matí del divendres ha atret  mig centenar de periodistes a aquesta llunyana localitat dels Pirineus, amb un cas l'expectació mediàtica del qual s'ha disparat. I el que congrega més d'una vintena de veïns, malgrat el fred glacial, cinc graus, esperant davant de l'edifici. Volen veure'ls. Les fotos de contingut sexual del cas Nadia l'han portat a una altra dimensió més fosca d'un potencial imprevisible, la del que és morbós, obscè, el monstruós. La gent vol ara veure el monstre.

Marga Garau i Fernando Blanco, que vivien en un poble a 20 quilòmetres d'aquí, que fins fa un mes eren un matrimoni normal, ara en ràpida transformació cap a l'escabrós davant els ulls atònits de tots, estan investigats per aquestes fotos, l'existència de les quals s'ha filtrat, i aquest divendres donaran les seves explicacions. No se sap gran cosa, només que hi ha fotos, la resta cal imaginar-se-la. I aquest és el problema, el jutge ha de provar fets, però el públic ja s'ho imagina. Els comentaris de la gent que està al carrer: "Llàstima de noia", "jo per descomptat sé el que passa a  casa meva", "ella és tan còmplice com ell", "alguna cosa ens oloràvem", "anaven a menjar a llocs cars", "hi ha coses que no són normals, com que el pare dutxi a la nena, a partir d'una edat no és normal".

Veïns i presents admeten que altres dies, amb altres compareixences, no hi havia amb prou feines gent. Què els arrossega ara aquí, amb aquest fred glacial a veure això? Una jove amb un gosset en braços s'acosta l'índex a l'ull amb un somriure. Vol mirar, veure-ho: "És que això aquí no passa tots els dies. A més, la meva mare em veu per la tele". Una senyora grava amb un tauleta tàctil l'entrada del cotxe policial al garatge del jutjat, encara que és molt ràpida, amb diverses cadenes de televisió fent una transmissió amb directe. Hi ha un silenci estrany i només una dona s'anima a increpar alguna cosa similar a un judici popular de menyspreu: "Andaaaa". Tot passa en uns instants, no es veu res, hi ha certa decepció i la gent se'n va, escapant del fred. El carrer es buida en qüestió de segons.

Quan el pitjor d'un cas com aquest surt a la llum, també pot sortir el pitjor de tots els altres, en un grumoll general tronat. L'empleat d'un hotel de la Seu d'Urgell confiava que la investigació descobreixi més coses, perquè l'assumpte està fent venir gent, feina, diners. "A veure si surt alguna cosa", deia sense rubor. Això ja és un assumpte de gent que surt a la tele a tota hora, que es fa famosa, del que cal tenir per força una opinió, i que a més versa sobre una cosa que apassiona  Espanya: fets inconfessables que passen a casa del veí. Preguntes i és sorprenent la quantitat de detalls del cas que coneix la gent, ho han llegit tot, ho saben tot, tenen treballades les seves teories.

Al final del matí quinze trípodes esperen davant de l'edifici. Els nens ja han sortit de l'escola i alguns esperen també emocionats "a veure si surten". Un es pregunta què sabran del cas i què els hauran explicat. Un tropell de periodistes s'abalança sobre Marga Garau quan despunta per la porta. Retrocedeix gairebé espantada, s'escapoleix d'una banda i deixa que el seu advocat parli amb la premsa. Alberto Martín està adobat en aquest art, respon a tot amb calma i sap relacionar-se amb els periodistes. Poses el seu nom a Google i apareix al programa d'Ana Rosa parlant de l'home del semen en el cas Asunta. Al seu web cita una llista de casos sonats que ha portat, com el de el Robin Hood de Vallecas. És un advocat molt de teles. Té molta feina per davant. Fernando Blanco, mentrestant, surt de nou sense ser vist pel garatge.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Íñigo Domínguez
Es periodista en EL PAÍS desde 2015. Antes fue corresponsal en Roma para El Correo y Vocento durante casi 15 años. Es autor de Crónicas de la Mafia; su segunda parte, Paletos Salvajes; y otros dos libros de viajes y reportajes.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_