Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
MARGINALIA

Els clàssics, sempre avinents

Amb ‘La guerra contra Jugurta’, Sal·lusti vol servir una lliçó a la classe dels ‘poderosos’

Sal·lusti, autor de ‘La guerra contra Jugurta’ i ‘La conjuració de Catilina’.

Aquesta secció no ha deixat mai de mostrar gran admiració per la tasca que duu a terme l’editorial Adesiara bo i publicant textos grecs i llatins, en edició bilingüe, per als lectors catalans dels nostres dies. “Mirabilis!”, diríem en la llengua de Sal·lusti, en la qual, al costat del català, ens arriba un dels grans llibres d’Història escrit per un mig historiador romà —perquè, abans que altra cosa, va ser un tribú de la plebs i un soldat— arran de la guerra que Roma va declarar contra Jugurta, rei del númides africans, entre els anys 111 i 105: si les xifres van en decrescendo, vol dir que parlem d’abans de Crist, encara que, per anar bé, hauríem de comptar els anys a la romana, ab urbe condita.

Sal·lusti, que degué aprendre la gran lliçó del Tucídides historiador, no es limita a narrar uns fets que es van esdevenir —en aquest cas, abans de la seva naixença, l’any 86—, sinó que afegeix, disseminats al llarg de la narració històrica, observacions sobre l’estat de la República cap al seu últim segle d’existència, sobre el comportament dels consolats i del Senat, i, en general, sobre les institucions romanes d’aquell període: convuls, decadent, de clara transició cap a l’Imperi: Sal·lusti, La guerra contra Jugurta, traducció de Xavier Patiño (Martorell, Adesiara, 2016).

Ens fa que hi ha algú, al cap d’aquesta col·lecció, que no solament sap a bastament quins són els grans títols de les literatures clàssiques, sinó també quins poden resultar interessants als lectors catalans d’avui per dues raons: perquè són llegívols, i perquè emeten una saviesa i una lliçó que ens poden resultar, al nostre temps històric, d’enorme utilitat. Per això la contracoberta del llibre inclou una cita bíblica molt avinent en la descripció del llibre que el lector té a les mans: “Les lluites intestines pels càrrecs públics, el menyspreu del bé comú en favor del profit personal i la desídia d’alguns senadors [...] ofereixen al rei africà[JUGURTA] [Jugurta], conscient que a Roma tot està en venda, el terreny adobat per reeixir gràcies al suborn i la compra de polítics —nihil nouum sub sole”. Res de nou sota la capa del cel, o sota la llum del sol: Cohèlet, 1,9, en traducció llatina.

Jugurta havia usurpat el tron dels númides un cop eliminats els fills de Micipsa: això es va fer amb la complicitat del Senat de Roma a causa de la corrupció que hi regnava. Però feia anys que la plebs, el poble, havia aconseguit una certa representació i poder en els afers de l’Estat; i van ser aquests els qui van obligar Roma a declarar la guerra a Jugurta: tant corrupte és qui dona diners d’amagat com aquell que els rep a canvi d’un favor... o d’un assassinat, cosa d’allò més quotidiana i habitual a la història de Roma. Com que la noblesa romana estava, habitualment, dividida, Gai Màrius va poder ser elegit cònsol i lluitar contra Jugurta fins a l’anorreament de l’impostor i els seus estols.

Igual que va fer en el cas de La conjuració de Catilina —que ve a ser com la conjuració d’Artur Mas contra els senadors espanyols: “Usque tandem Arthurus abutere patientia nostra!”—, Sal·lusti va agafar aquell episodi anacrònic i en certa manera menor en la història de Roma perquè li fornia ocasió d’analitzar i criticar la responsabilitat de la noblesa romana, venal i covarda, posant de relleu en aquest llibre d’avui el primer triomf important del partit popular, és a dir, els representants de la plebs al Senat de Roma. És cert que l’autor posa en boca de Gai Memmi i de Màrius discursos que ell no podia haver sentit ni podien haver estat recollits durant la guerra contra els númides, però això ho va fer —i d’aquí la importància moral d’aquesta mínima història de Jugurta— per servir una lliçó a una classe política, la dels amos, la dels poderosos de debò, ja submergits en la crisi que portaria a l’assassinat de Cèsar i de Ciceró i, al capdavall, a l’erecció d’Octavi August —s’entengui, el seu ascens al poder— com a Celeste Emperador.

Com escriu Xavier Patiño en un pròleg molt documentat i sincrètic, no és estrany que a Sal·lusti la celebritat li vingués de moralistes com ara Sèneca; que fos llegit durant tota l’edat mitjana, i que el Renaixement el recuperés —igual com va restaurar aquesta mena de lliçons— en la persona dels primers humanistes-polítics, com ara Coluccio Salutati o Leonardo Bruni, florentins. És del segle XV la primera traducció d’aquest llibre a la llengua catalana.

Més tard —ho dic per als bibliòfils— la impremta d’Ibarra va editar-lo el 1772, juntament amb La conjuració, en una impressió que assenyala, diuen, el zenit de la tipografia a la península. Costa cap a 20.000 eurells, si es troba; la nostra versió d’avui és a l’abast de tothom.