Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

En defensa de Meryl Streep

La propera vegada que una dona us disgusti, emprenyi o susciti opinió, us repto a callar

Meryl Streep, durant el seu discurs.
Meryl Streep, durant el seu discurs. REUTERS

Fa uns dies Meryl Streep va rebre un premi de reconeixement a la seva carrera a la cerimònia dels Golden Globes, i va fer un discurs de cinc minuts que ha estat tan lloat com vilipendiat. El discurs recordava el compromís de Hollywood amb la diversitat, la llibertat d'expressió i la compassió i ho reivindicava en un moment en què la victòria de Trump pot posar aquests valors en risc.

Comparteixo part de les lloances i de les crítiques: va ser un discurs commovedor i amb missatge (en un món en el qual no posicionar-se sempre surt a compte), però va ser alhora un poderós recordatori de la caricatura en la qual s'ha convertit bona part del discurs progre, reproduït ad nauseam per personatges que fa temps que han deixat de reconèixer la societat que els envolta o de tenir cap noció del que significa una estratègia política per a les majories.

Al final, el discurs de Streep va reforçar Trump, que li va respondre a les xarxes socials recordant-li que ella, com Hillary, era una perdedora. Però a les crítiques de Trump se li van anar sumant milers de veus que, des de l'oposició a Trump, li recordaven que el seu discurs queia en la trampa de la guerra cultural, que tant sap rendibilitzar el proper president dels Estats Units.

Però aquesta columna no vol contribuir a aquest frame tan gastat. El fet rellevant no és el que va dir Meryl Streep. El fet rellevant és que us repto a intentar recordar l'última vegada que vau aplaudir el discurs d'una dona.

[Silenci incòmode]

Si la resposta és que no en recordeu cap, no us preocupeu, és (terroríficament) normal. A les dones no se'ns aplaudeix. Fa poc un periodista m'explicava que és relativament fàcil trobar dones que vulguin participar en programes d'opinió política, que el més difícil és retenir-les, perquè de vegades surten plorant en veure l'agressivitat amb la qual les xarxes reben el seu atreviment. Les opinions de les dones, com els nostres cossos, són terreny de joc de tot el que passava per allà i creu que hi té alguna cosa a dir. Al final, el missatge és sempre el mateix: "No t'hi atreveixis". Queda't a la cuina.

I, curiosament, cap dels qui critiquen la talaia moral de Streep sembla que s'ha plantejat mai com començar a desmuntar aquesta realitat. Com sempre, poseu el crit al cel per la violència masclista però us sentiu còmodament aliens als micromasclismes en els quals participeu. Com de fàcil és criticar Meryl Streep des de la talaia del privilegi de gènere!

Potser un primer exercici per deixar de formar part del problema pot ser començar a facilitar que les dones ocupin l'esfera pública, i deixar de sumar-se als que borden cada vegada que alguna obre la boca. Segur que hi ha moltes maneres de fer-ho, i jo puc compartir, per si serveix, la meva: deixar de criticar les dones. Totes.

Jo vaig començar a fer-ho fa uns anys, conscient del privilegi i la responsabilitat que suposa participar en espais de creació d'opinió. Evidentment, hi ha dones que em semblen un atemptat a tot en el que crec, dones masclistes, males polítiques, males periodistes i males persones. Però quan deixes de criticar-les i et limites a escoltar descobreixes que tots els seus actes i opinions ja seran, per defecte, vilipendiats a tots els racons, tertúlies, columnes i taules rodones. La teva veu, creu-me, no és necessària.

La bombolla intimidatòria que ens acompanya allà on anem és tan gran que totes les coses dolentes que ens hàgiu de dir, ja ens les ha dit algú. "Puta". "Ignorant". "Així no, escolta'm a mi". "Com jo ja et vaig advertir". "Ho has fet malament".

Així que la propera vegada que una dona us disgusti, emprenyi o susciti opinió, us repto a callar. No perquè les dones ho tinguem més fàcil, sinó per ajudar-nos a obrir un petit túnel en el sostre d'acer que intenta convèncer-nos, cada dia, que no pertanyem a l'esfera pública.