Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Pioners de la gestió ciutadana

L’Ateneu Popular 9barris celebra els 40 anys de l’ocupació que donà lloc a un equipament de referència

El centre ha infantat en aquestes quatre dècades de vida una escola de circ avui independent.

Dilluns passat, el dia que feia 40 anys que un grup de veïns va entrar a les naus de la fàbrica d’asfalt que avui és l’Ateneu Popular 9barris, una delegació d’una entitat coreana en visitava les instal·lacions. Els visitants pretenien muntar, a Corea, un equipament cultural amb participació ciutadana en una antiga fàbrica i volien conèixer de prop el projecte de l’Ateneu. Una mostra de com l’Ateneu Popular 9barris ha arribat a ser un referent internacional de gestió cívica d’un equipament cultural públic. Un centre públic gestionat per la ciutadania, pel qual cada any passen centenars d’alumnes, referent de creació i exhibició pel circ, d’on han sortit companyies i que programa espectacles que atrauen 20.000 persones de públic anual.

Un projecte que és fruit d’una protesta èpica, de la voluntat de crear un centre cultural a la perifèria oblidada per Barcelona, d’anar “fent i aprenent” amb passió i militància, sempre amb un funcionament assembleari, intentant mantenir l’autonomia. I, cosa clau en la seva història, d’anar per davant de l’administració, que quan va entrar en escena “va trobar un projecte fet i en condicions de posar condicions”, com diu l’actual coordinadora, Judit Font. “L’Ateneu és una escola política, una escola de formació i una escola de cultura”, sintetitza Xavi Artal, un dels activistes del centre. És també un referent per al circ i llavor de desenes d’altres projectes de gestió ciutadana d’equipaments públics.

Per arribar fins aquí hi ha hagut debats, crisis i alguna ruptura

Aquella protesta de fa 40 anys tenia dos objectius: “Desactivar la fàbrica d’asfalt, sabotejar-la perquè no seguís escopint fum als veïns, i demanar que els magatzems es convertissin en un centre cultural i per als joves, amb la idea dels ateneus de la República”. Yoyi Álvarez tenia 22 anys el dia de l’ocupació. “Érem un col·lectiu heterogeni, però gent mobilitzada, del centro social Roquetas i de l’Associació de Veïns”. Aleshores Nou Barris només en tenia una, d’associació. A les assemblees preparatòries també hi havia veïns del polígon d’habitatges que hi ha a 40 metres de les antigues naus.

És Álvarez qui fa servir l’expressió “hem anat fent i aprenent”. Diu que l’Ateneu és el que és no perquè tingués un model o un full de ruta escrit, però sí gràcies a dues claus: “Sempre hem fet política no partidista; i sempre hem tingut clar que era un projecte col·lectiu, amb participació activa: la gent de l’assemblea sempre ha estat la que ha fet; no decidien uns i venien uns altres després a fer”.

Però no tot han estat flors i violes. Per arribar fins aquí hi ha hagut debats, crisis i alguna ruptura. Per exemple, l’escola de circ Rogelio Rivel, a uns metres de l’antiga planta asfàltica, ja no està vinculada a l’Ateneu, d’on va sortir. O crisis com la que el col·lectiu va viure un parell d’anys després de l’ocupació, passada l’efervescència inicial. “Fins al 1984 les condicions físiques de l’espai eren molt dures i la gent es va cansar”, recorda Álvarez. O durant els anys de les obres, de 1991 a 1994: els de l’Ateneu Ambulant, quan anaven amb l’activitat amunt i avall.

L'Ateneu en els seus inicis.

De tots els debats interns viscuts a l’Ateneu, el més gran va coincidir amb la formalització de la relació amb l’Ajuntament. Per signar el primer contracte va ser necessari crear (1989) un paraigua jurídic, l’associació El Bidó de Nou Barris, que és qui formalment gestiona l’equipament. “Hi va haver qui no volia tenir cap relació amb l’Ajuntament, ni crear una associació o tenir un NIF; allò va representar el trencament de gent que havia estat des del començament en el projecte”, evoca Álvarez, que és sòcia de l’associació, activista de l’Ateneu i també, des de 2004, una de les 15 persones que hi treballen. “L’Ajuntament volia que fóssim un centre cívic i nosaltres no. Teníem clar que havia de ser l’assemblea de veïns qui gestionés l’equipament, tot i que en aquell moment no fèiem servir expressions com gestió ciutadana o cívica”.

L’avui Comissionat de Participació del govern de l’alcaldessa Ada Colau, Fernando Tati Pindado, també és dels que va participar en l’ocupació. La contextualitza “en un moment en què estaven passant coses, s’acabava de celebrar el referèndum sobre la reforma política, amb Adolfo Suárez de president del govern espanyol. Entrar a la planta va ser una mena d’acte vandàlic, però no ens en van fer fora”, celebra. Passada l’ocupació, Pindado evoca els debats de l’assemblea sobre la fórmula que havia d’adoptar l’Ateneu. Sobre la cèlebre figura del centre cívic, recorda que la veien “com si fossin ambaixades de la plaça de Sant Jaume als districtes”.

Pindado reivindica el paper d’algunes persones de l’administració, que davant la idea de l’autogestió, en general, ensenyaven les ungles. “Hi va haver gent del districte que hi va veure el potencial; a vegades val la pena admetre que no tot són victòries populars”. I cita el regidor del districte a començament dels vuitanta, Juanjo Ferreiro, del PSC. D’ell —que s’ha estimat més no parlar per a aquest reportatge— s’expliquen sucoses anècdotes, com que deia que la gent de l’assemblea eren anarquistes, o que quan en una reunió la cosa s’escalfava, apagava el llum de la sala. Però Pindado defensa “que va obrir una nova etapa”. “No es va posar de cul, ens va deixar fer i ens va deixar obrir el que havia estat la cuina de la fàbrica, que ens va permetre obrir un cafè teatre”.

Albert Recio, un altre històric a les mil i una batalles de Nou Barris i membre de la Coordinadora d’Associacions de Veïns i entitats del districte, també recorda els que en algun moment “van veure que la gestió cívica tenia avantatges”. Quines? “L’autogestió per part de les mateixes entitats i dels usuaris, ells decideixen el tipus d’activitats, els horaris, etc. També avantatges econòmics, perquè tot i haver-hi treballadors assalariats, el pes de l’activisme és molt gran i es fan més coses amb menys recursos. I en tercer lloc, la proximitat: les entitats de gestió cívica són gent del barri connectada amb tot el teixit social”.

L’Ateneu Popular 9barris va ser l’embrió i el far de la resta d’equipaments de gestió ciutadana que hi ha al districte. El casal del barri de la Prosperitat, on viu Recio, “va ser el pas següent”. L’Ateneu, diu, “per al districte representa tant un focus cabdal de dinamització cultural, com un espai que permet fer activitats col·lectives de tota mena, lúdiques i també de debat i reflexió”. El centre participa activament en tots els saraus del districte, com la campanya Nou Barris Cabrejada.

El circ ha estat un altre element clau per a l’Ateneu. “Va ser una cosa espontània. Les naus tenien sostres alts, i els artistes que passaven el barret per la ciutat ho van sentir i van pujar per assajar, cosa que va apropar els nanos que jugaven al carrer”, relata Yoyi Álvarez. “Nosaltres ho vam veure com una oportunitat d’activitat transversal i com una eina”. Avui el circ segueix sent un eix central de l’Ateneu. D’entrada, la sala de teatre és apta per acollir espectacles amb els requeriments tècnics d’aquesta disciplina. I per l’escola, amb un projecte pedagògic propi vinculat a la transformació social que també és referent, passen centenars de nens i joves del barri i la resta de la ciutat. Tot el projecte pedagògic al voltant del circ està recollit en un llibre que va editar l’any passat El Bidó de Nou Barris —Circ, educació i transformació social—, i que explica la vinculació entre l’acció comunitària, l’educació i les arts, i el circ com a eina d’inclusió.

Tota aquella llavor inicial s’hauria pogut quedar a la perifèria. Però, com es va convertir l’Ateneu en un equipament de ciutat? Ja el primer estiu de l’ocupació, al juny, es van celebrar les exitoses 30 hores de cultura, el primer moment en què l’assemblea va tenir clar que “calia ensenyar que a la perifèria hi havia una bona idea”. “Sempre hem tingut clar que en un equipament sorgit del barri es pot fer una bona gestió i una bona programació d’activitats, amb una oferta de qualitat a preus assequibles... Per aquí han passat Lluís Llach, Paco Ibáñez, Miguel Poveda, Ginesa Ortega, Georges Moustaki, La Cuadra de Sevilla...”. Primeres espases. I així continua sent: el bolo que clourà el primer acte de celebració del 40è aniversari, el dia 11 de febrer, el farà Def Con Dos. Les 30 hores... es rememoraran a l’octubre.

Val a dir que a l’Ateneu els tècnics també juguen un paper clau a l’assemblea, on hi ha una comissió que els agrupa. Les altres són les de programació, formació, circ i comunicació. A l’equipament treballen 17 persones, entre l’oficina, el bar i els tècnics. L’equipament, que obté fons del districte i de l’Institut de Cultura, té un pressupost que frega el milió d’euros, que es destinen meitat i meitat a l’estructura (personal) i l’activitat. És un dels mantres de l’organització: “Que l’estructura no superi l’activitat”. Que l’activitat pròpia generi més ingressos que les subvencions. O que a l’escola de circ el 60% dels alumnes siguin del barri i el 40% de la resta de la ciutat. Ho explica la Judit Font, la coordinadora.

Font subratlla que un aniversari tan sonat servirà per aturar-se, fer memòria i pensar. La celebració s’allargarà durant tot l’any amb una estructura com la de les narracions: inici (memòria), nus (celebració) i desenllaç (reflexió). Està per veure com s’acaba materialitzant la memòria (si un llibre, una exposició, un web...), però els hi ajudarà el Museu d’Història de Barcelona. L’Ateneu té moltíssima documentació, com té moltíssimes imatges la televisió del districte. “Es tracta de fer memòria amb dues mirades en paral·lel: tant interna pel model de gestió i organització, com des del punt de vista de la relació amb la ciutat. Des de la perspectiva de com la cultura crítica no ha estat en el discurs central però hi ha tingut un paper molt important”.

Pel que fa a la reflexió, s’afrontarà també en dos vessants, continua Font: “Sobre el paper cultural i sobre les polítiques públiques de gestió d’equipaments com aquest en una ciutat com Barcelona”. La coordinadora explica que l’assemblea té molta cura de vetllar per l’essència del projecte. Fa sis anys, davant el temor que la inèrcia convertís el funcionament diari en més vertical, es van fer unes jornades en clau de futur en les quals es va situar “l’economia social i solidària com a model en la cartera de serveis i la participació com a element central”. També treballen per garantir el relleu generacional del projecte i fan xarxa amb altres espais comunitaris, “per treballar el contingut polític”.

Han passat 40 anys i moltes coses. Però no fa tant que a Barcelona els veïns van ocupar una nau de Can Batlló —avui cedida— per convertir-la en un equipament de gestió comunitària. “L’Administració no ha canviat tant”, opina Yoyi Álvarez: “Es continua tenint por que els projectes que surten dels barris es gestionin amb diners públics”.