La pantalla plana
TV3 i Catalunya Ràdio estan perdent la seva posició central. No hi ha audiència, s'excusen però no fan el que haurien de fer per guanyar-ne
Amb totes les seves imperfeccions, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha ocupat una posició central en la societat catalana dels últims trenta anys. Ha fet un servei enorme a la llengua i el model de televisió que va crear i que encara manté amb els informatius i amb documentals de creació pròpia és de referència. La Catalunya d'avui, amb els seus defectes i les seves virtuts, no es podria entendre sense TV3 ni sense Catalunya Ràdio. La seva influència en altres mitjans també ha estat decisiva.
Tot té el seu cicle, però, i, hem de reconèixer-ho, els mitjans de la Corporació estan perdent la seva posició central. Uns buscaran les causes en l'eclosió d’internet i en la televisió per fibra i d’altres discutiran el share per la malvada deriva independentista, tot i que això contrasti amb uns informatius que segueixen sent, malgrat li pesi a algú, dels millors que es fan. Busqueu, compareu i etcètera, que la cosa no va per aquí.
Els mals solen estar dins. La Corporació ha sofert un efecte paral·lel al que estan patint els diversos governs de la Generalitat, excepte raríssimes excepcions temporals: el desplaçament continuat de la cultura, la imperícia a l'hora de gestionar-la i la falta de confiança en el sector. La posició central de la cultura en el catalanisme és avui un record llunyà, i pot ser que el poc pes de la cultura no faci inviable un govern, però la falta d'atenció i de reflexió en aquest camp minen el nucli dur de la Corporació. Allunyar la cultura anul·la la reflexió intel·lectual i la capacitat d'innovació i d'anticipació. Mentre ho escric m'adono que són paraules excessives per al moment que viu una Corporació que, d’acord amb els resultats dels últims anys, es mostra incapaç de pensar.
La prova més evident d'això és la reducció d'espais dedicats a pensar, a llegir, a debatre o a informar sobre cultura. Pensar-la i pensar com es comunica no són tasques fàcils. És obvi que no es pot demanar a TV3 el que es demana a la BBC o a Catalunya Ràdio que tingui una France Culture. A més, la dimissió de la Corporació es produeix en el marc d'una dimissió general de les cadenes públiques i de desistiment de les privades. Queden alguns reductes a Radio 3 però són excepcions que confirmen la regla.
Que sigui general no pot ser excusa. TV3 i Catalunya Ràdio han relegat la cultura a l'últim lloc de les seves preocupacions i avui aquests espais són gairebé irrecuperables. Hem escoltat a Catalunya Ràdio programes d'autoajuda, de sexe tronat. Hem arribat a veure programes a TV3 que, per a vergonya de tothom, gasten el seu temps en partits de futbol sense imatges o en tertúlies sobre serials. Es pot fer més el ridícul, però cal reconèixer que el llistó està alt. Com es diu al meu poble, treballant, treballant, hem perdut l'ofici.
Mentre s'ha consolidat un programa sobre castells –res en contra dels castells– s'ha reduït el de llibres fins a convertir-lo en una caricatura. Han anul·lat el 33 per endossar-nos futbol quan ja tenim un canal dedicat a esports, al qual cal afegir un terç del 3/24. A l'hora que a RNE fan El ojo crítico a Catalunya Ràdio, Messi o l’Espanyol. Si ja no esperem programes, quins podcasts ens baixarem? Quina cobertura aèria donen aquests mitjans a la indústria cultural del país? La caricatura és completa veient com la indústria cultural es va enganxar com una paparra a la Corporació per poder sobreviure. La perversió total: la quantitat de novel·les que han hagut de suplicar els editors als presentadors…
Fa por comprovar que quan un premi Nobel arriba a Catalunya, el temps que se li pot destinar en un programa de llibres no passa de sis minuts. Parlo d'humanitats o d'art, però podria parlar de ciència. No vull fer càlculs de les hores que inverteix TV3 en la renovació de qualsevol futbolista. Només sé que se'ns menjarà la ronya.
No hi ha audiència, s'excusen, mentre la van perdent. Creeu-la, que per això volem defensar els mitjans públics, perquè no ens donin les mateixes farinetes que les cadenes privades. Respecteu una mica més la cultura que us ha fet possibles, que, a més, serà l'única que us acompanyarà i us defensarà. L'única que us reconeixerà els mèrits. Qui més us els reconeixerà? L’entrenador del Barça? Segur, és claríssim.
Francesc Serés és escriptor.
