Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El primer retaule català

Localitzat un moble excepcional del segle XIII a l'església de Santa Maria de Cap d’Aran

Els fragments del retaule de Santa Maria i l'escultura del MNAC.

La missió arqueològica organitzada el 1907 per l'Institut d'Estudis Catalans, amb Josep Puig i Cadafalch i Josep Gudiol al capdavant, va realitzar, al seu pas per la localitat d'Erill la Vall, un descobriment sorprenent: arraconades i en desús van aparèixer set enormes figures articulades de fusta pertanyents a un davallament del segle XII que ha acabat sent un dels conjunts escultòrics medievals més importants d'Europa. Un segle després, les parròquies del Pirineu lleidatà segueixen proporcionant sorpreses. L'última, un retaule tabernacle únic en el panorama artístic català que es va localitzar, també de forma inesperada, el gener del 2014 i que s'ha identificat després d'un laboriós procés d'investigació.

Davant la quantitat de brutícia i objectes acumulats als antics graners on es guardava el blat del delme de l'església de Santa Maria de Cap d’Aran, responsables del patrimoni de la vall, el rector i els veïns van organitzar una jornada per netejar-los. La sorpresa va ser quan van aparèixer diversos elements d'interès històric artístic. Sobretot, un plafó rectangular de fusta de grans dimensions que, malgrat la capa de porqueria que el cobria, semblava conservar policromia. "La peça no ha parat de donar sorpreses", explica María José Gràcia, de l'empresa TdART, que l'ha restaurat sota la direcció tècnica del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. "Localitzar-la, comprovar que conservava més i millor policromia del que es pensava i, finalment, comprovar, que no era un baldaquí com es pensava, sinó alguna cosa millor", prossegueix.

El baldaquí facticio, tal com es va localitzar en 2014 a Santa Maria.

En efecte. Una vegada es va decidir intervenir i desmuntar el plafó, Elisa Ros, responsable de patrimoni de la Vall d'Aran, la restauradora Gràcia i Alberto Velasco, conservador del Museu de Lleida, van tenir clar que els 21 fragments resultants formaven part d'un moble inèdit i únic en la història de l'art català: un retaule tabernacle gòtic que es va construir a finals del segle XIII o començaments del XIV per presentar algunes de les figures religioses que es veneraven a l'església. Un moble que constitueix una baula en la cadena que passa dels frontals d'altar als retaules tal com els coneixem.

Els fragments que es van utilitzar per crear el baldaquí factici per cobrir la pica baptismal, possiblement al segle XVII o XVIII, són la taula del fons i un dels laterals, a més de diverses cresteries que van aplacades als taulers. Faltaria l'altre lateral i les dues portes que el tancaven, al voltant d'un 50%, calculen els especialistes, d'aquesta espècie d'armari que s'obriria totalment per mostrar les figures de l'interior. Tancat mesurava entre 170 o 180 centímetres d'alt per gairebé 50 d'ample, ja que les taules estan lleugerament retallades.

Una ampolla persa del segle IX

“L'església de Santa Maria de Cap d'Aran és una font de sorpreses, un edifici molt gran amb molts racons”, explica Ros. El 2010 es va localitzar al reconditori d'un dels altars una petita ampolla persa creada a l'Iran els segles IX-X per guardar perfums i que va acabar reutilitzada com a lipsanoteca per contenir relíquies. En els graners on es guardava el delme va aparèixer també el braç vertical d'1,30 metres d'una creu del segle XIII que conservava part de la policromia medieval original en algun fragment.

"És un model molt estès per Europa, fins i tot en països tan llunyans com Noruega i Suècia on s'han localitzat 400 exemplars; també a l'Aragó i a Castella, però a Catalunya és el primer documentat", explica Velasco, un autèntic "caçador de retaules", que ha localitzat ja diverses obres gòtiques de les quals no es tenien notícia, com el de Peralta de la Sal, el 2013. Velasco signa juntament amb Ros i Gràcia un article publicat a la revista Lambard. Estudis d'art medieval en què detallen el seu treball.

Però els investigadors han tingut una última sorpresa: l'escultura central del retaule no s'ha perdut, sinó que es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) des del 1932 quan va ingressar amb la col·lecció Plandiura. "És un Sant Diaca; una de la vintena d'obres de la Vall d'Aran que es coneixen de l'anomenat "taller de Comenge", en fase d'estudi; unes obres d'embalum rodó per davant i planes per darrere per anar adossades a un moble, que es buidaven en la seva part interior. La forma del buidatge de l'escultura del MNAC, bastant més allargat que en la majoria de peces coincideix, en forma i grandària, amb la silueta dibuixada en el retaule. També les decoracions de les dues peces i la seva cronologia: l'any 1300. "Localitzar aquest primer retaule permet saber que el taller de Comenge també creava els mobles per presentar les figures", puntualitza Ros.

I ara què? Els especialistes treballen amb la idea d'exposar les peces a la mateixa església de Santa Maria de Cap d'Aran. "És arriscat i per això estem estudiant com presentar-les, però és clar que hem de recuperar l'aspecte original i explicar com funcionava el moble, perquè tothom ho entengui", expliquen. Per això, estudien utilitzar materials neutres per deixar clar quina part s'ha reintegrat i quina part és l'original. El que no han decidit és si demanaran l'escultura al MNAC. "De forma definitiva no, perquè és inviable, però per a l'exposició que es farà per presentar-lo, segurament sí", rebla Gràcia que assegura que mai s'havia enfrontat amb una obra tan sorprenent com aquesta que ha permès treballar de forma interdisciplinària, sumant esforços. "Tant de bo n'hi hagués moltes com aquesta!", rebla.