Xostakóvitx i la crítica marxista

Si es mira bé, totes les teories crítiques a l’entorn de la literatura li han fet un o altre mal: a ella mateixa i als lectors. La crítica positivista-històrica, per exemple, va reduir el fet literari a un context social amb el qual una obra de vegades podia tenir-ho tot a veure, de vegades res. La crítica estructuralista, lingüística i semiòtica —fins a la desconstrucció— va reduir un fet literari d’enorme complexitat —és el cas en especial de la novel·la, ella per antonomàsia— a uns esquemes estèrils, que ni freguen el sentit d’un llibre. La crítica estilística va legitimar la creació d’escoles de creative writing, i va generar totes les càtedres que van voler Dámaso Alonso i Lázaro Carreter. La crítica marxista, per fi, un dels productes més barroers i sòrdids derivats de la gran teoria economicohistòrica de Karl Marx, va donar moltes pàgines bones de György Lukács i d’altres crítics, però també les més dolentes de Molas Batllori i la seva escola —per exemple—, causants, en part, de la situació actual de la crítica, i fins i tot de la creació, a Catalunya. De la mateixa manera que Stalin creia que una obra d’art literària o musical ha de ser feta “al servei del poble i de la classe obrera”, de la mateixa manera Molas Batllori va considerar que tota la literatura universal era la conseqüència d’un estat de coses verificables en la realitat social en un moment històric determinat. Si es presentaven canvis, llavors la teoria molistapresentava els seus famosos “processos de transformació”.

En aquest darrer context és on cal situar el llibre de Julian Barnes —conegut pel nostre públic lector pel seu apassionant El lloro de Flaubert— sobre la figura i els avatars de la vida de Dmitri Xostakóvitx, un dels compositors més grans del segle XX a tot el continent: El ruido del tiempo, traducció de Jaime Zulaika (Barcelona, Anagrama, 2016). Barnes presenta aquest home segons la memòria que en van tenir uns quants biògrafs seus, en especial Solomon Volkov, autor al meu juí de la millor biografia del músic: Testimony. The Memoirs of Dmitri Shostakovich, 1979, i Elizabeth Wilson: Shostakovich. A Life Remembered, 1994. Però Barnes no es perd en detalls inoportuns, o intempestius, de la vida de Dmitri Dmitrievitx. Va directament, des de l’inici al final del llibre, a la qüestió essencial del desenvolupament i les circumstàncies de les composicions del músic. És a dir, no fa musicologia, sinó història de la cultura, o història de les relacions entre una obra artística —musical, en aquest cas— i una doctrina política: l’estalinisme.

Xostakóvitx havia fet ja dues o tres simfonies de gran ressò fora de l’URSS quan, l’any 1936, va estrenar a Moscou, sota la mirada vigilant i censora de Stalin, l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk. Stalin no es va esperar fins al final del concert. Acompanyat dels seus portaveus criticomusicals, va fer que el diari Pravda —la veu del règim— desaprovés aquella òpera al cap de dos dies, sempre amb l’argument habitual que ni faria els obrers més feliços, ni elevaria llur sentit de l’heroisme.

A partir d’aquest moment, Xostakóvitx no va fer altra cosa que mirar de dissimular la seva capacitat componedora i regalar a Stalin i al poble simfonies amb molta de trompeteria i d’èpica tamborinada: al dictador georgià li agradava el Beethoven heroic i detestava Mozart, igual com Hitler admirava Wagner i l’avorria Bach. Així va fer Xostakóvitx la viu-viu al llarg de tota la vida —perquè ell sempre es va voler quedar a Rússia, no com Stravinsky o Prokòfiev, als quals admirava però de qui el separaven la gosadia d’ells i la timidesa pròpia—, arribant fins i tot a fer interpretar un dels seus extraordinaris quartets per a corda subratllant les parts proletàries —si és que una cosa així pot existir en música— i camuflant el propi geni compositiu.

Va ser una sort que fos músic i no escriptor; perquè, com diu Barnes, les crítiques furioses contra llibres que no entonaven amb l’estalinisme es publicaven a la primera pàgina del Pravda, però les musicals a la tercera: la diferència marcava sovint la frontera entre la vida i la mort. Amb un concepte tal de la crítica literària o musical, molts homes i dones artistes van perdre la vida o van morir en l’endurança; i, el que és pitjor, més d’una generació de ciutadans de la Unió Soviètica i dels seus satèl·lits van rebre una educació estètica penosa, curta de vista i emasculada. Ja és un miracle que, després d’aquesta devastació, els russos llegeixin altra vegada Puixkin, Tolstoi i Dostoievski, com els catalans llegeixen Josep Carner, àpex de l’art burgès degenerat segons l’escola crítica que ja he esmentat.