Els límits dels còmics

En l'univers que ha generat William Shakespeare des de la seva mort hi ha lloc fins i tot pels spin off més variats: trames protagonitzades per personatges secundaris de les seves tragèdies i comèdies més cèlebres. Robert Browning li va donar la paraula a Caliban (La tempesta) en un ambigu poema teologal. Gareth Armstrong va construir amb el jueu Tubal un memorable retrat sobre Shylock (El mercader de Venècia) i l'antisemitisme. Tom Stoppard va situar els batxillers Rosencrantz i Guildenstern (Hamlet) en uns llimbs beckettians per qüestionar-se la deriva violenta al pútrid regne de Dinamarca.

Martí Torras Mayneris i Denise Duncan aporten amb La taverna dels bufons un nou tomb a aquest material, allunyant-se del personatge inventat per inventar-se una situació dramàtica amb dos dels actors còmics de més renom de la companyia de Shakespeare: William Kempe i Robert Armin. Dos noms desconeguts per als ignorants i reconeguts pels experts en el dramaturg anglès. Dos bufons que esperen –en una situació similar a la plantejada per Stoppard– que alguna cosa o algú els alliberi de la seva nebulosa existencial. Serà el mateix Shakespeare el que els oferirà l'oportunitat en un joc d'enganys mutus, d'humiliació del mestre i dignificació dels fools, enmig d'una paròdia del teatret que els rústics de Somni d’una nit d'estiu munten amb el mite de Píram i Tisbe.

Un homenatge als renovadors del bufó isabelí que és un implícit tribut als dos actors catalans protagonistes del muntatge: Joan Pera i Carles Canut. Dos maratonians de les taules. Pera (Armin) i Canut (Kempe), acompanyats per Dafnis Balduz (Shakespeare), es tanquen en un curiós cercle, entre Dant i el sainet, per elevar-se cap al final de la comèdia com dos impactants tràgics. Mayneriz no ha fet res per contenir les seves marcades particularitats. Al contrari. Aquí –en una versió lliure i sorneguera de la metateatralitat– són més Pera i Canut que mai per sorprendre l'espectador en l'últim tram de la funció amb una exhibició de les seves arts interpretatives. Les màscares apreses, les cantarelles i els gestos familiars cauen i desapareixen per deixar l'audiència amb la boca oberta davant la nua gravetat del seu alè dramàtic. És llavors quan l'obra adquireix el sentit que sembla fins aquest moment esquiu i furtiu.

Quan Pera i Canut són il·luminats per un focus que enfosqueix tota la resta –i fa callar l'alegre giga d’Els Berros de la Cort– es descobreix que tot el que ha passat fins ara és un jovial pròleg de fragments shakespearians per reivindicar la grandesa soterrada del còmic. Els còmics: Canut, amb aquest tarannà tan Gielgud de distanciar-se de la ximpleria psicodramàtica. Pera, cobrint-se amb la capa d'invisibilitat i ermini de l'afecte del públic.