Quatre miratges i una llufa
EL REFERÈNDUM (amb majúscules) és un somni embriagador i definitiu
La litúrgia vespertina del Pacte Nacional pel Dret a decidir serveix per escalfar els decaiguts ànims de la feligresia sobiranista, descriu, agut, Josep Cuní.
Servirà de bàlsam contra el fred i la fatiga, com el dolç vi calent centreeuropeu. Vides paral·leles: amb uns ànims tan baixos, com desconcertats estan els de Madri-T (el Govern).
L’escalforeta del bàlsam tots junts serveix també per difuminar desraons i miratges del dret a decidir. Perdó, parlem DEL referèndum (EL, amb majúscules), un somni embriagador i definitiu que funciona com LA vaga general per a l'anarquisme dels anys vint.
El primer miratge és que el referèndum ja es va celebrar, o això ens van dir. En la magra consulta o procés participatiu del 9-N del 2014, allò va ser una ratificació popular decisiva. En les eleccions plebiscitàries del 27-S del 2015, es va dictar la immediata secessió: la pantalla referendària quedava enrere. Van dir que havien guanyat, però van acabar reconeixent que no, o que no tant. Ergo, pantalla enrere, i volta rodona al referèndum, com en un komboloi.
El segon miratge és que el 80% del poble català desitja aquest referèndum binari, secessió sí o no, quan el que vol aclaparadorament la ciutadania és votar: votar solemnement sobre el seu futur. Uns, en termes binaris, equívocs i fal·laços com els del Brexit, els d’Hongria o els de Colòmbia. D’altres, per ratificar o rectificar un pacte, sense ruptures, a mode de traumàtic cafarnaüm (‘trencadissa’). Referèndum, sí: però és diferent si és per cohesionar o per destruir societats.
El dret a decidir és el tercer miratge. O és un pseudònim kumbaià de la democràcia (votar, designar representants, votar), i llavors l'expressió democràcia és molt més clara (govern de la majoria, respecte de la minoria, imperi de la llei, llibertats fonamentals). O és un succedani del dret d'autodeterminació, giny només per a colònies, països sota dictadura o després d'un genocidi, segons l’ONU.
I el quart és que el remodelat Pacte d'ahir és una exigència agònica dels catalans, quan realment es tracta d'una martingala: es lliura a la CUP aquesta carta retòrica, a canvi que voti el Pressupost.
Els quatre miratges actuen com una boira sobre la veritable partida entre bambolines. Aquesta: la semimajoria indepe vol convocar EL referèndum; sap que el Govern espanyol rebutja que se celebri de forma legal i pactada (l'única assenyada), i només s'atreveix a fer-ho per la força si l’acompanya una gran majoria social de votants, indici de respectabilitat internacional. Per això pugna per seduir Ada Colau i els seus comuns. Si ho aconsegueix, perfecte. Si fracassa, podrà penjar-los l’etiqueta (la llufa) que impedeixen als catalans decidir. Els comuns busquen com el capità Haddock, però, desempallegar-se de l’enganxosa tireta. Si no, seran subalterns. I no Espàrtac.