_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Artur Mas, cabdill populista

Que Catalunya està vivint un moment de populisme és un fet que ningú assenyat pot posar en dubte

Lluís Bassets
L'expresident Artur Mas.
L'expresident Artur Mas.Albert Garcia

Artur Mas no vol que es confongui el moviment sobiranista amb el populisme. Això de moment només passa a Espanya, perquè en l'àmbit internacional ningú inclou l'independentisme català en la llista dels populismes que proliferen i creixen a tot Europa. Això és així, probablement, per una qüestió de visibilitat. Malgrat els quatre anys de Procés, la internacionalització segueix sent un autèntic problema. L'atenció de l'opinió pública europea és escassa i intermitent i s'entén perfectament per què. La idea de la secessió catalana té molt poca entitat per a una Unió Europea atabalada pel Brexit, el terrorisme, la gestió dels refugiats, la polarització amb Rússia o ara l'arribada de Trump a la Casa Blanca; i és evident, després de la investidura de Rajoy i la bon comportament de l'economia espanyola, que no entra en el catàleg dels perills per l'estabilitat i la governança, com Cinque Stelle a Itàlia, Marine Le Pen a França, Gert Wilders als Països Baixos o Alternative für Deustchland a Alemanya.

Malgrat l’escassa visibilitat internacional, és cada cop més evident pels observadors exteriors que l’independentisme es nodreix en molts aspectes d'un malestar social i polític anàleg i que utilitza mètodes també molt similars als dels populistes. L'aliança amb una força tan colorista i expressiva com la CUP i la persistent utilització del carrer i de la pancarta per part del govern i de les institucions controlades per l'independentisme, així com l'apel·lació a un moment insurreccional o de ruptura, són la cirereta del pastís. És difícil que no li diguem ànec a un animal que claca com un ànec, camina com un ànec i té un bec com un ànec.

El president català, Carles Puigdemont, en un tret d'humor argumental, ha invertit els termes amb la fabricació d'un oxímoron tan intens com el de la tòpica negra claredat: l'acció del govern de Rajoy correspon a un "populisme constitucionalista". Segons Puigdemont, aquesta entitat externa i enemiga que és "l'Estat" pretén coartar les llibertats del "poble català" i impedir que es reuneixi, que s'expressi lliurement i que voti. És a dir, la democràcia està en perill. Del que s'infereix, per descomptat, que tots els que no prestin el seu suport i els seus arguments a la convocatòria unilateral del referèndum no són demòcrates. Som de ple en el regne de la post-veritat, de gran efecte local i de nul·la credibilitat exterior i sobretot internacional.

Sense tant humor ni perícia, l'expresident català Artur Mas i responsable inicial del Procés, com a mínim en la seva arrencada i en el seu primer naufragi, ha volgut defensar-se directament de les acusacions de populisme en un article publicat a La Vanguardia el 4 de desembre titulat "El nostre sobiranisme no és populista", del qual es poden deduir dos arguments ja coneguts. El primer, que els populistes sempre són els altres. El segon, que completa el primer, que en un grau menor o major tots som populistes. Reconegut això, que el sobiranisme alguna cosa té d'aquesta desagradable component política tan actual, Artur Mas assenyala que en tot cas no forma part del seu "cos central", com se suposa que els passa als altres. Notem que la CUP no apareix ni de passada en l'enumeració dels populismes.

El curiós del cas és que es fa difícil descartar al sobiranisme contemporani català d'aquest corrent si atenem als criteris que utilitza el mateix expresident de la Generalitat per caracteritzar els populistes. Hi ha un poble, entitat mitificada que s'oposa a un enemic, normalment una elit al servei d'interessos exteriors o directament exterior. Cal polaritzar el combat polític, de manera que no quedi res entre el poble i els seus enemics: la construcció de l'oposició entre independentisme i unionisme és exemplar pel que fa a conceptualització populista. Cal oferir idees senzilles a problemes complexos: el dret a decidir és la millor de totes i la més imbatible. Amb una excepció: el populisme d'Artur Mas i el seu moviment sobiranista tenen moltes coses en comú amb Iglesias i Podem, però es diferencien en una cosa tan notable com que els sobiranistes, a diferència dels podemites, no volen reconèixer-se com a tals.

Que Catalunya està vivint un moment populista és un fet que ningú assenyat pot posar en dubte. El regne de la post veritat s'ha instal·lat entre nosaltres des del 2012, molt abans que el Diccionari d'Oxford acollís el terme i que Podem tragués el cap. Un cop més, Catalunya ha estat a l'avantguarda. I Artur Mas té el mèrit de ser un pioner o precursor del populisme ara rampant, com va demostrar amb el seu inoblidable cartell electoral del 2012, en el qual apareixia amb els braços alçats com Moisès-Charlton Heston al Sinaí i acompanyat d'un eslògan inconfusible: "la voluntat d'un poble".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_