Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Desprotegits

Grans fons d'inversió dominen a escala global les empreses més grans, mentre els estats-nació sostenen la ficció que controlen

Desprotegits

Les condicions de vida, de treball, de supervivència de molta gent posen en relleu el perquè de la generalització cada vegada més gran del sentiment de desprotecció. Si parlem de condicions de treball, observem com l’erosió tant de la continuïtat laboral com del nivell de salaris és extraordinària. Netejar habitacions, treballar per a companyies subcontractades per grans empreses de serveis, repartir menjar a domicili i tantes altres ocupacions precàries i falsament autònoms, implica rebre retribucions per llargues jornades laborals que ens retrotrauen a molts decennis enrere. Si parlem de pensions, les incerteses són enormes, enmig de diagnòstics contradictoris. En l’educació, el sistema públic resisteix, però a costa d’augmentar la segmentació i la segregació entre escoles, centres i fins i tot barris en una mateixa ciutat. La joia de la corona, la sanitat pública, manté la seva capacitat inclusiva, però exigeix constantment sobreesforços de professionals, mobilització social i atenció constant davant la clara tensió pressupostària que implica el seu ple funcionament i la captura que pateix per part de corporacions establertes en el negoci de la salut.

No és que tot això sigui nou. Són segles de lluita social a la recerca de protecció enfront de les amenaces d’un sistema econòmic que posa preu i busca beneficis en qualsevol aspecte vital. Karl Polanyi afirmava el 1944 que aquesta era precisament la gran tensió que explicava els grans conflictes i tragèdies del segle XX: la tensió entre la tendència de convertir en mercaderia qualsevol aspecte vital, des de la subsistència fins a la cura, i la reacció que això generava de recerca de protecció. Protecció en l’Estat com a garant teòric dels interessos generals o en qualsevol altre espai que assegurés recer. Els pactes a Europa de la segona postguerra van aconseguir, en clau nacional i en alguns llocs millor que en altres, trobar equilibris entre mercat i protecció sobre la base de lògiques redistributives. Avui, en plena crisi d’aquest model, assistim a una generalització del capitalisme autoritari i amenaçador del qual crèiem estar fora de perill.

Grans fons d’inversió dominen a escala global les empreses i corporacions més grans, mentre els estats-nació tracten de sostenir la ficció que controlen el que succeeix dins de les seves fronteres. Al mateix temps, les grans companyies i plataformes tecnològiques, reforcen el seu control de dades i informació, teixint nous llaços amb els sistemes d’informació i de control dels estats més poderosos. La digitalització en mans del conglomerat GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon, Microsoft) i el seu control de dades i perfils d’usuaris, es converteix en una nova palanca de recuperació del capitalisme, juntament amb la ja tradicional de les grans obres i contractes públiques. Als Estats Units ara veurem noves combinacions i conflictes d’interessos entre el model Silicon Valley (clau en el control i en l’explotació de dades, però amb poques ocupacions a oferir de moment) i l’opció Trump, més d’obres i infraestructures, que generen beneficis corporatius en els grans contractes públics i que tenen efectes ràpids en l’ocupació.

A tot arreu ressona la paraula sobirania. Sobirania es relaciona amb protecció, es relaciona amb seguretat, es relaciona amb capacitat de decidir. Amb expressions i conseqüències diferents segons qui l’usi i contra qui s’esgrimeixi. Per a la dreta, sobirania sol significar tancar les fronteres als immigrants per protegir els de casa. Des de l’esquerra la reivindicació de sobirania es vincula a blindar el país enfront de les inversions especulatives i extractives del capital financer global, per així protegir tots els qui viuen al país. Uns parlen de sobirania en majúscula relacionant-la amb la capacitat dels estats-nació de decidir de manera autònoma sobre els seus assumptes. Uns altres ho formulen en minúscula, vinculant sobirania a aspectes concrets i vitals que assegurin la supervivència dels més febles, en matèria d’aigua, energia, habitatge o tecnologia. La turbulència generalitzada del sistema, genera por i incertesa, i això propicia la recerca de protecció en solucions que oculten perills autoritaris que hem de combatre. Però per a això, hem de ser capaços d’oferir respostes de protecció properes i creïbles. Aliances locals i territorials que explorin sobiranies de proximitat, espais de solidaritat entre iguals, aprofitant els espais institucionals recuperats.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UB.