Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
TRIBUNA

La restauració maragalliana

El que distingeix el “toc Maragall” en el “nou municipalisme” d'Ada Colau és la dimensió moral del discurs en què es justifica

Espai de la nova estació de la Sagrera.
Espai de la nova estació de la Sagrera.

Es veia venir. Primer va ser la presència d'ICV-EUiA en la gestació de Barcelona en Comú; després, la incorporació de Jordi Borja a la llista electoral; després, l'elecció de Jordi Martí com a gerent; més tard, els ditirambes d'Ada Colau al “millor alcalde de la ciutat”, i finalment la incorporació del PSC al govern municipal. Es confirmava el que ja s'anunciava: Pasqual Maragall havia tornat i amb ell l'esperit que va marcar el seu mandat: el maragallisme i el seu pristí “model Barcelona”.

I aquí tenim les evidències. Fa uns dies s'elevaven a la categoria de patrimoni exemples de l'arquitecturització d'espais públics propis dels anys vuitanta, aquell disseny urbà que va donar a Barcelona reputació universal: la plaça dels Països Catalans, el parc de la Creueta del Coll i el moll de la Fusta. Gairebé alhora, es presentava un Pla de barris del qual apareixien com a responsables Marta Grabulosa, que va ser cap de gabinet de Maragall, i Oriol Nel·lo, impulsor de la Llei de Barris de l'etapa maragallista. Per a aquesta iniciativa s'han escollit el Besòs i el Maresme, completant la reforma de Pere IV com a prolongació del 22@ i la zona Diagonal-Besòs, i Bon Pastor-Baró de Viver, pocs dies després que l'Ajuntament instés el Ministeri de Foment a agilitar les obres de la terminal de l'AVE de la Sagrera i decidís injectar milions d'euros a les obres no ferroviàries de l'entorn. En un mapa es pot constatar la congruència d'aquestes intervencions “socials” amb els plans en marxa de transformació urbana de clar signe rendista i especulador.

Però hi ha alguna cosa més que converteix el “nou municipalisme” d'Ada Colau en restauració de la Barcelona imaginada per Pasqual Maragall. El que distingeix el “toc Maragall” és la dimensió moral del discurs en què es justifica, aquesta voluntat de “distribuir justícia als abandonats”, de sembrar des de dalt “empoderament” als de baix, tota aquesta retòrica pròpia del despotisme il·lustrat dels qui van manar a Barcelona en els vuitanta i els noranta. En això es diferencia el model Barcelona de la marca Barcelona: en la profunda vocació moralitzadora i cívica del primer, el seu llenguatge carregat de bones intencions socials, encara que sigui al servei de la mera conversió de la ciutat en font de beneficis per a uns pocs. Vet aquí un capitalisme enrotllat, afable, participatiu i, sobretot, paternalista en l'àmbit social, encara que ara potser caldria dir més aviat maternal.