Estratègia o improvisació: la diplomàcia telefònica de Trump
El president electe s'endinsa en el tauler internacional amb gestos desconcertants
Donald Trump va prometre en campanya fer que la seva imprevisibilitat esdevingués una arma política, i ho està complint. Trump ha trencat amb tradicions de dècades parlant amb la presidenta de Taiwan. De fet, els EUA no reconeixen oficialment la sobirania de l'illa. El president electe s'ha prodigat en afalacs cap a un dels països amb els quals la primera potència manté una relació més complicada, el Pakistan, i ha incomodat el seu país rival, l'Índia. O ha convidat a la Casa Blanca un líder controvertit, el filipí Rodrigo Duterte. Improvisació frívola? O gir estratègic? El món rep les primeres lliçons de diplomàcia made in Trump.
El president electe també ha utilitzat la xarxa social Twitter com a instrument per llançar missatges que afecten les relacions internacionals del seu país. Diumenge, dos dies després del desaire a la Xina per la trucada amb la presidenta taiwanesa, va escriure diversos missatges desafiants adreçats a aquest país, en què es pregunta, en to de queixa, si la Xina demana permís als EUA per devaluar la seva moneda, imposar aranzels o expandir-se militarment a la seva àrea d'influència. "No ho crec!", es respon ell mateix.
Des que va guanyar les eleccions presidencials el 8 de novembre, el republicà Trump i el vicepresident electe, Mike Pence, han trucat a una quarantena de líders estrangers. Les trucades no sembla que hagin seguit cap ordre ni protocol.
Trump, que ha de jurar el càrrec el 20 gener, ha renunciat a l'assessorament dels funcionaris del Departament d'Estat, que en aquestes ocasions acostumen a ocupar-se de preparar el president electe amb el context adequat. No ha quedat clar, atesa la poca informació que ha subministrat l'equip de Trump, que hi hagi hagut en tot moment algú prenent nota de les converses. Algunes s'han produït per canals informals i potser no protegits. El primer ministre d'Austràlia, Malcolm Turnbull, per exemple, va felicitar el president electe dels EUA amb una trucada al seu mòbil personal, de qui havia obtingut el número gràcies al golfista australià Greg Norman.
La teoria del boig
El seu origen és l'estudi de la teoria de jocs en ple terror nuclear dels anys cinquanta i seixanta. Però van ser el president Richard Nixon, i el seu conseller Henry Kissinger els qui als anys setanta van aplicar l'anomenada teoria del boig (madman theory) davant la Unió Soviètica i el Vietnam del Nord. Es tractava d'intimidar l'adversari o de negociar-hi fent-li creure que el president era un home impredictible i inestable, capaç d'actuar irracionalment i d'acabar llançant la bomba nuclear. La teoria del boig s'ha recuperat per explicar el comportament erràtic de Donald Trump. Llavors era una tàctica molt meditada. No es té la certesa que aquest sigui el cas.
Els breus resums de les trucades en els comunicats de l'equip de transició presidencial, encarregat d'organitzar el traspàs de poders, han deixat en mans dels interlocutors del president electe el control del missatge. És el que va passar fa uns dies en la trucada de Trump al primer ministre del Pakistan, Muhammad Nawaz Sharif. El Govern pakistanès va descriure amb molt de detall la trucada en un comunicat. “Ets un paio genial. Estàs fent una feina impressionant que és visible de moltes maneres”, li va dir Trump a Sharif, segons el comunicat.
Després es va oferir a “tenir qualsevol paper que [el primer ministre del Pakistan vulgui] per abordar i trobar solucions” als problemes del país. I va acceptar una invitació a visitar-lo. El Pakistan és una potència nuclear, el país on Ossama bin Laden es va refugiar fins que un comando nord-americà el va matar el 2011. En cada moviment respecte al Pakistan, els EUA acostumen a tenir en compte l'Índia. Obama no ha visitat el Pakistan. El seu antecessor, George W. Bush, sí que ho va fer, però en un mateix viatge que el va portar a l'Índia.
Contacte amb Filipines
La mateixa setmana, Trump va parlar amb Duterte, el nou president filipí, que té un estil histriònic i provocador que ha suscitat comparacions amb Trump. De nou, va ser Duterte qui va resumir la trucada dient que el president electe dels EUA donava suport a la seva campanya antidrogues, sota sospita per possibles violacions de drets humans. L'equip de Trump no ha confirmat aquestes informacions ni tampoc la suposada invitació a visitar-lo a Washington.
L'últim cas, i el que ha generat més enrenou, ha estat la trucada, divendres, amb Tsai Ing-wen, la presidenta de Taiwan. És la primera conversa que es coneix entre un president o un president electe dels EUA, i el seu homòleg taiwanès des que el 1979 els EUA van decidir reconèixer la República Popular de la Xina com a únic interlocutor oficial xinès i van trencar les relacions diplomàtiques amb Taiwan. La trucada va sembrar dubtes sobre la política d'Una Xina. Vigent des dels anys setanta, aquesta política reconeix la República Popular de la Xina com l'únic Govern xinès legal, i Taiwan com a part d'aquest país.
La conversa entre Trump i Tsai, iniciada per aquesta segons el president electe, es pot interpretar com un acte fruit de la improvisació, una trucada de cortesia sense més significat geoestratègic. El president electe s'endinsa en el tauler internacional amb gestos desconcertants. En aquest cas, podria quedar com una ensopegada pròpia d'un president inexpert, i res més. Si respon a un gir estratègic, a un canvi en la relació amb la Xina —una línia defensada per molts republicans—, les implicacions són més transcendents.
En tots dos casos, la nova política dels EUA està immersa en una nebulosa, subjecta a interpretacions i hipòtesis que tradicionalment s'aplicaven a actors considerats irracionals, com Corea del Nord, o a règims opacs, com la Unió Soviètica. Si els primers passos anticipen la gestió de Trump, el món s'haurà d'acostumar a tractar amb una primera potència més imprevisible que de costum.
Sobre la firma
