Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ENTREVISTA | Aniol Rafel

“El sector editorial en català no ha sabut crear lectors”

L'editor i fundador d’Edicions del Periscopi ha guanyat el Premi Fernando Lara

"En català s’edita massa, amb l’agreujant que hi ha pocs lectors", diu Rafel.

A Edicions del Periscopi passen coses pròpies de quan s’ha travessat el mirall d’Alícia: el mateix editor i fundador, Aniol Rafel (Barcelona, 1977) obre la porta del despatx perquè només són dos; els seus inconfusibles llibres trenquen el sacrilegi del text a la portada i hi incorporen el que s’acostuma a dir a les contracobertes, a banda que des d’octubre del 2012, quan el va crear, el segell porta avui més reimpressions (31) que títols publicats (29), on hi ha, per primer cop en català, autors com David Foster Wallace o Gonçalo Tavares... Encara més: una de les persones a qui Rafel obre la porta és Laura Huerga, editora de Raig Verd, en principi, competidora... Però és que s’ha deixat les claus: els segells comparteixen espai. La seva tasca ha estat reconeguda per la Cambra del Llibre de Catalunya, que el dia 19 li atorgarà el 21è Memorial Fernando Lara.

Pregunta. Curiós: la potencial competència a dins de casa...

Avui els autors poden llegir traduccions que potser canviaran la literatura catalana

Resposta. Ens veiem més com a còmplices que com a competidors: d’una banda, abaratim costos en compartir despeses comunes; de l’altra, tots dos busquem una xarxa de lectors a qui els interessin els bons llibres: poden llegir Raig Verd i, després, saltar a un llibre nostre.

P. Totes dues són paradigma d’aquesta eclosió d’editorials petites. Com s’explica el fenomen?

R. Això va passar al món anglosaxó, s’ha repetit en castellà i ara s’ha replicat en català: la concentració editorial cada cop és més gran i els cal assegurar una part cada cop més grossa del mercat; això fa que certa literatura quedi òrfena; ells necessiten vendes de 5.000 o 10.000 exemplars; nosaltres, amb estructures més petites, amb 1.000 els números ens surten; això ens permet fer una literatura més arriscada. A priori no és tan comercial, però el repte, i moltes vegades la sorpresa, és que hi ha una massa crítica de lectors per a aquests llibres.

P. Va ser llibreter abans, no? Què li ha aportat com a editor?

R. Ho vaig ser prop d’un any, a Altaïr. M’ha permès, com pocs llocs, entendre l’altra banda del llibre, i llavors veus la necessitat d’acompanyar-lo fins al final, no pas fer-lo i ja està, i després el següent... I sobretot, per a mi, formular-me una pregunta cabdal quan vull fer un llibre: “Per què ha de tenir un espai a la taula de novetats?” Si no ho puc respondre, no val la pena publicar-lo.

P. Pot citar tres llibres que expliquin la seva editorial?

R. Un seria Ànima, de Wajdi Mouawad, un autor no especialment conegut, tret d’Incendis, potser. És un d’aquells textos que creiem que reuneix qualitat amb aquella capacitat de sacsejar-te, de transformar-te... I no hi era en català: si no l’haguéssim fet nosaltres segurament ningú l’hauria fet. Un altre exemple és l’Antologia de contes, de David Foster Wallace: no hi havia res d’ell en català... Si un autor del seu nivell no te rés en la nostra llengua, vol dir que hi ha molt per descobrir en català i aquesta és una mica la nostra funció i objectiu.

Rebem 400 originals a l’any; molts no són per a nosaltres i d’altres, no cal ni editar-los

P. Com s’expliquen llacunes editorials d’aquest gruix?

R. Perquè ha faltat confiança en el públic lector català, creient que no en vendrien prou perquè, o ja hi eren en castellà, o seria minoritari; la prova del contrari és que nosaltres ja hem publicat tres títols de Foster Wallace i del primer al segon vam incrementar les vendes un 50%, i del segon al tercer, un 15% més... Fins fa poc, l’edició en català ha publicat fent prevaler la quantitat per sobre de la qualitat; en aquest sentit, els ajuts inicials de la Generalitat, amb el suport genèric, no van fer cap favor: es van publicar coses que van fer que molts lectors no tornessin a llegir en català; durant temps, el sector editorial en català no ha sabut crear lectors; cal canviar el xip d’uns determinats lectors que han d’anar a buscar una determinada literatura en castellà. Hi ha xifres d’això: el catalanoparlant llegeix meitat i meitat en català i castellà; el castellanoparlant llegeix un 90% en castellà.

P. Aquesta teoria serveix per a la manca d’assaig en català?

R. També. I fins i tot per a una determinada literatura feta en català: com a escriptor, si no has tingut traduïda una tradició de la qual pots haver begut, és més difícil que puguis o no seguir-la; avui els autors poden llegir unes traduccions que potser canviaran la literatura catalana que es fa.

P. Ara per ara, el podi del més venut en català és Zafón, Falcones i Redondo...

R. Vull pensar que és perquè molts lectors no són conscients que estan llegint una traducció; no té cap sentit quan podrien fer-ho en l’idioma original castellà. No sé si aquesta ignorància és buscada per les editorials... Tot això també depèn de com eduquem el lector català; però no soc especialment demoníac amb això: aquestes lectures porten gent a la llibreria, i unes vendes amb les quals ells poden llavors comprar més llibres d’editorials com la nostra.

P. Falta un tercer títol que defineixi la seva editorial.

R. Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols; ho tenia tot en contra: primera obra, contes, dona no mediàtica... Doncs es ven: portem tres edicions.

P. Van sortir l’octubre del 2012 amb un llibre d’un autor estranger, Terra de caimans, de Karen Russell, i un d’un català, Cada color d’un riu, de Manel de la Rosa. Cinc anys després, tenen al catàleg el doble d’autors estrangers que catalans...

R. És que és molt més difícil editar autors catalans: els de nivell ja tenen editorial i descobrir-ne de bons no és fàcil: rebem 400 originals a l’any; d’aquests, molts no són per a nosaltres i uns altres, la veritat, no cal editar-los...

P. Doncs algú ho fa, perquè en català es publiquen 11.348 títols a l’any.

R. En català es publica molta cosa que no s’aguanta; i això també val per als autors catalans...: en català s’edita massa, proporcionalment, igual que passa en castellà; i amb l’agreujant que hi ha pocs lectors en aquesta llengua: dels qui llegeixen a Catalunya, només un de cada quatre ho fa en català. Publiquem més del que pot engolir el mercat. Un mercat que pateix una amputació brutal per la via del País Valencià i les Illes...

P. Un projecte com Edicions del Periscopi pot aguantar?

R. De moment, ho fa; crear una xarxa de lectors com la que busquem vol temps; la sort és que ja som diversos segells els que els busquem i tenim la complicitat de les noves llibreries, que van a buscar lectors com fem nosaltres; després, aquests lectors ja no voldran baixar d’aquest nivell.

P. Surten, doncs, els números?

R. Cada cop facturem més. Enguany hem reeditat tots els títols menys un, i ara en publiquem uns set a l’any, amb uns 1.300 exemplars venuts de mitjana. I hem tingut la sort de guanyar dos premis Llibreter, Ànima (2014) i Gegants de gel (2015), de Joan Benessiu, del qual ja portem vuit edicions...

P. I el premi Fernando Lara és sort, també?

R. Ajuda davant aquesta sensació de dubte constant, de solitud, de desempara que es té en un lloc tan petit... Per això la complicitat amb la gent de Raig Verd.