Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Marginalia

La vida de Kafka, i la Història

L'autor txec eleva la seva categoria d'home solitari fins a extrems quasi incomprensibles

Una foto del Franz Kafka jove.
Una foto del Franz Kafka jove.

Qualsevol lector assidu de l’obra de Kafka estarà d’acord en el fet que la seva vida (1883-1924), per poc que es conegui, té unes connexions molt enrevessades amb allò que entenem per història. No és cert, com van suposar uns quants biògrafs prematurs, que Kafka es desinteressés completament pels fets que succeïen al seu voltant. Encara que coneixem aquelles dues frases seguides, pertorbadores, del 2 d’agost de 1914, que diuen: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, Escola de Natació”, de les quals sembla desprendre’s un desinterès relatiu de Kafka per un esdeveniment tan cabdal com la Primera Guerra Mundial, el fet és que tenim moltes altres notícies de l’escriptor de Praga en què es posa de manifest una vinculació molt estreta, i molt racional, amb una sèrie de fets històrics, o de moviments socials i espirituals, del seu temps. Kafka es va adherir a una colla de seminaris i cercles de discussió sobre la filosofia, la política i la literatura coetànies; va seguir diversos mètodes higiènics de moda per tenir una salut una mica més forta que la que tenia de naixement —tuberculós ho va ser més tard—; visitava amb freqüència conferències i debats, i estava perfectament al corrent dels moviments socialista, anarquista i sionista, aquest darrer atiat pel seu amic i marmessor, Max Brod.

Això sí: la impressió que hom té, en general, és que la història —aquesta suma d’esdeveniments en els quals sembla que una sola persona no hi tingui res a veure, llavors com ara— li relliscava per damunt del cos, menys de la seva consciència. Malgrat que va aprendre hebreu —va arribar a llegir-lo, amb un diccionari— i ja semblava, al final de la seva escassa vida, que podia decidir-se a fer el viatge iniciàtic a Palestina, Kafka feia valer, per damunt de tot, la idea que ell no posseiria mai una terra sòlida sota els seus peus i que no tenia absolutament res a veure amb ningú. Ho diu en diverses ocasions; i, en d’altres, eleva la seva categoria d’home solitari fins a extrems quasi incomprensibles: “Tot el que he fet fins ara ha estat un èxit de l’estar sol”. Més encara: “Per escriure, he d’estar sol; però no sol com un ermità, sinó com un mort”.

No és estrany que Kafka no arribés mai a casar-se, malgrat els esforços que hi va esmerçar almenys en tres compromisos formals: totes les estructures socials que es movien al seu entorn li resultaven incòmodes, estranyes, impertinents i, sobretot, malaguanyades si es posaven al costat d’una passió que el desbordava: escriure.

Amb una vida així, hom podria pensar que redactar una biografia de Kafka és aproximadament una utopia: perquè u-topia, no-lloc, és el que Kafka experimenta, en molts sentits, respecte a tota qüestió d’ordre objectiu. Tanmateix, va ser justament aquest caràcter opac de la relació de Kafka amb la història allò que va fer que una sèrie de biògrafs, ja d’ençà dels anys 1940, s’enderiessin a escriure la seva vida, tant si l’havien conegut com si només disposaven dels seus escrits. Max Brod, a qui devem la supervivència de la major part de l’obra de Kafka, va escriure la primera —posant èmfasi en el caràcter jueu i místic de l’autor: una exageració—, i a causa d’aquesta, tan esbiaixada, en van seguir moltes més, com la de Ronald Hayman, la d’Ernst Pawell o la de Klaus Wagenbach. Totes van ser tan prudents al moment de lligar una pura subjectivitat amb els objectes que el van acompanyar d’una manera vaga, i amb prou feines van aclarir res de la seva vida, i menys encara de la relació entre la vida, els fets i l’obra.

Però ningú no escapa tan fàcilment a les determinacions del material històric i biogràfic. Reiner Stach, després de vint anys de feina i d’investigació, ens ha donat la que segurament serà considerada la biografia insuperable de Kafka, ara en llengua castellana, en dos volums: Kafka. Los primeros años. Los años de las decisiones. Los años del conocimiento, traducció de Carlos Fortea (Barcelona, Acantilado, 2016).

Per primera vegada algú posa Kafka al seu lloc —vull dir respecte a si mateix— i el posa, tant com podia resultar possible, al lloc d’un escriptor txec que escriu en alemany, jueu entre cristians, escriptor al si d’una família de comerciants, i tantes altres des-territorialitats com es pugui suposar. Els amants d’aquesta literatura tan extraordinària, original, imprevisible, críptica, de vegades sobrenatural, rarament fantàstica per molt fantasiosa que sigui, trobaran en aquesta obra una guia per investigar, pel seu compte, la singularitat i les excentricitats d’aquest autor. No es tracta solament d’una biografia, sinó justament de l’única biografia de Kafka escrita fins ara que és, al mateix temps, una invitació indefugible a la interpretació.