Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Amb Mendoza va arribar la modernitat

L'obra del premi Cervantes té com a denominador comú una narració amena i llegible, impregnada de cert realisme documental

Eduardo Mendoza, en una entrevista a casa seva de Barcelona, el 1990.
Eduardo Mendoza, en una entrevista a casa seva de Barcelona, el 1990.

Si la mort de Franco va ser el tret de sortida de la democràcia a Espanya, el seu equivalent literari, fet que obriria les portes a una innovadora manera de narrar destinada a un nou mercat, a una nova societat naixent, seria, a l’abril del 1975, l’aparició de La verdad sobre el caso Savolta, d’un llavors ignot Eduardo Mendoza. Aquesta “inauguració d’una nova etapa de la narrativa espanyola en la qual es va retornar al lector el gaudi pel relat i l’interès per la història que explica” és el que va reconèixer ahir el jurat del Premi Cervantes per concedir el guardó, dotat amb 125.000 euros, a l’escriptor barceloní.

La decisió va enxampar l’homenatjat a Londres, on passa des de fa un temps gran part de l’any, ciutat que Mendoza (Barcelona, 1943) coneix bé perquè el 1966 hi va estudiar Sociologia, després d’haver-se llicenciat en Dret, una carrera que només exerciria durant sis anys en l’assessoria jurídica d’un banc per saltar, després, a traductor per l’ONU a Nova York. Però probablement en aquesta tasca burocràtica, juntament amb el fet de ser fill d’un fiscal seriós i haver estudiat en tres col·legis religiosos (èpoques en les quals ja es recorda “emplenant papers amb històries que m’inventava”), es forjaria aquest escepticisme i aquesta ironia tan marca de la casa en l’àmbit personal com en el literari: “En el deixant de la millor tradició cervantina, posseeix una llengua literària plena de subtileses i ironia”, va voler remarcar també ahir el jurat.

De tot això està impregnada La verdad sobre el caso Savolta, la seva gran obra juntament amb un dels millors exemples de Barcelona com a gènere literari: La ciudad de los prodigios (1986). Ambdues comparteixen la marca Mendoza: un punt de suspens i una narració amena, llegible, repuntada per cert realisme documental. Això fruit d’una ductilitat literària que li ha permès tant pujar a aquests palaus de l’alta literatura com descendir a les cabanyes de la narrativa humorística i popular, com reflecteix el popularíssim Sin noticias de Gurb (1991, publicat inicialment per lliuraments en aquest diari).

La verdad… ja va rebre el Premi de la Crítica, que ressaltava aquest particular puzle fet de novel·la còmica i tràgica, irònica i social, que superava l’asfixiant realisme imperant en la novel·la espanyola i els jocs neovanguardistes. D’alguna manera, marcava el pas d’allò que hauria d’arribar, una trajectòria narrativa que avui comptabilitza una quinzena de novel·les (“Tinc un ritme molt lent d’escriptura”, admet) i un tardà, però molt elaborat, llibre de relats que va romandre anys als calaixos de qui li agrada madurar prou bé els seus textos, contràriament al que admet en públic: Tres vidas de santos (2009).

Mendoza, així proveït, va seguir caminant per un camí que va donar, entre altres, títols com El misterio de la cripta embrujada (1979) o El laberinto de las aceitunas (1982), paròdies del gènere criminal que prosseguiria sempre amb molt èxit de lectors a La aventura del tocador de señoras (2001). Aquest impuls còmic o burlesc va quedar després més matisat en novel·les posteriors com La isla inaudita (1989) i El año del diluvio (1992), on guanya força la mirada d’un dels seus escriptors favorits, Pío Baroja. Algun punt melodramàtic, preguntar-se pel sentit de la vida i aquesta mirada dels seus personatges des d’un punt descregut i com si ho observessin tot des de fora (una mica com l’autor) pot ratificar-se a Riña de gatos. Madrid 1936 (2010), que, si bé abordava la Guerra Civil, no es reforçava en la càrrega política o la crítica sociopolítica, fet que Mendoza només ha fet clarament a Mauricio o las elecciones primarias (2006). En qualsevol cas, amb Riña de gatos. Madrid 1936 va guanyar el Premi Planeta, i tancava així, 35 anys després, un cercle literari i vital en fer-se amb el guardó d’una editorial que va ajudar també a trencar, com ell, la narrativa predemocràtica. Una bibliografia llorejada amb 11 guardons, entre ells el Ciutat de Barcelona (1986), o el de millor llibre estranger de París el 1998 (per Una comedia ligera, del 1996).

Amb aquest sarró d’un estil molt directe, Mendoza ha anat creuant gèneres, fins i tot l’assagístic, que va començar el 1986 amb un delicat retrat de Nova York, al qual va seguir un altre juntament amb la seva germana Cristina, especialista en art (La Barcelona modernista, 1989); i, esclar, un estudi del seu admirat mestre literari: Baroja, la contradicción (2001). Més vinculat a l’àmbit personal hi ha les esporàdiques però notables incursions al teatre, Restauració (1990) i Glòria (1991), gènere en el qual es va introduir encara més a partir de la seva relació sentimental amb l’actriu Rosa Novell, la seva parella fins a la seva defunció el 2015. Fins i tot posseeix una experiència notable com a actor, com va demostrar el febrer passat quan va representar un aplaudit monòleg. Sempre les ha escrit originalment en català: “En el meu cas el teatre és més de tradició oral, l’he escoltat sempre en català i així em surt escriure-ho”, explicava l’autor el 2013, quan va ser el primer escriptor català en llengua castellana al qual es distingia amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. Mendoza, no és gaire de capelletes literàries (si bé era assidu de tracte amb Félix de Azúa, Juan Marsé, Javier Cercas o Joan de Sagarra, entre altres), ha volgut mantenir-se al marge de polèmiques lingüístiques: així, si bé no va assistir el 2007 a la Fira de Llibre de Frankfurt en què es va convidar la cultura catalana per la polèmica sobre el tracte als autors catalans d’expressió en castellà, sí que va acudir a l’abril del 2013 al Saló del Llibre de París, convidat per la Generalitat.

“El lector català es fa seva una narrativa sense limitació de fronteres lingüístiques, està molt per sobre d’aquestes divisions de català i castellà”, va dir llavors a aquest diari. La bona literatura i el bon lector, de qualsevol lloc, no hi entén de segons què, com es va demostrar aquell abril del 1975.

MÉS INFORMACIÓ