Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CRÒNICA

La visita de Lluís XIV a Barcelona

Jean-Pierre Léaud presenta el film d’Albert Serra a la Filmoteca després d'un atrafegat prolegomen

Jean-Pierre Léaud a 'La mort de Lluís XIV', d'Albert Serra.
Jean-Pierre Léaud a 'La mort de Lluís XIV', d'Albert Serra.

“Recordo quan Jean-Pierre Léaud venia a Barcelona i comprava absenta pura a La Penúltima, la licoreria de la plaça del Padró. O això deien”, escriu Marcos Ordóñez a Juegos Reunidos. Dijous l'actor va tornar a Barcelona amb propòsits més cinèfils: fer costat a l'estrena de la pel·lícula d’Albert Serra La mort de Lluís XIV, on l'actor interpreta l'agonitzant Rei Sol. Va ser a la Filmoteca, que va aprofitar l'avinentesa per organitzar una segona sessió, totes dues amb plens absoluts, sobre la Nouvelle Vague. Léaud havia de presentar La nit americana, de François Truffaut. Però tot va estar a punt de no ser. L'actor, de salut fràgil, dimecres era a Madrid i va decidir tornar a París. Finalment, van aconseguir portar-lo a Barcelona, però no va acudir a l'homenatge que s'havia preparat als cinemes Truffaut, precisament Truffaut, de Girona amb una retrospectiva del seu cinema. Faltava convèncer-lo perquè anés a la Filmoteca. El seu director, Esteve Riambau, sabent la predilecció de Léaud per Saint-Simon, li va suggerir fer una lectura d'aquest autor en lloc de la tradicional prèdica en una sessió d'estrena. Va ser un argument convincent. Serra i Léaud van preparar a l'hotel la lectura que es va fer al lloc i l'hora previstos. Léaud també va acceptar saludar fugaçment els espectadors de La nit americana al final de la projecció. Va ser breu, amb prou feines dues frases per comentar, suposo que amb ironia, que li havien dit que actuava tan bé al film que semblava que no actuava. “Aquesta és la raó perquè la pel·lícula va guanyar l'Oscar de Hollywood”. I se’n va anar. Al final, satisfet per l'acollida del públic va signar autògrafs. La nit va acabar amb un sopar a l'Hotel España.

Que Léaud recorri a Saint-Simon per explicar el seu paper al film de Serra, amb sostinguts episodis de mudesa, no és una novetat. Aquest mateix mes va enviar al Libération una carta amb citacions de Saint-Simon. Les mateixes citacions i reflexions que dijous va llegir a la Filmoteca. Saint-Simon relata el silenci que s'instal·la després d'una brutal paraula del rei. Ningú gosa ni respirar. Un silenci que, al final, trenca el mateix rei parlant d'una carpa… un animal mut. Per Léaud, “el que és impressionant a la pel·lícula no són les perruques o la mirada sobre la malaltia, la medicina i la mort. És el silenci del rei. Hi ha moltes preguntes que es poden plantejar per fer parlar el silenci, i no només el silenci de la mort”. I va continuar: “M’agrada interpretar aquest silenci que Lluís XIV mantindrà fins a la mort, hi està present la quinta essència del misteri de l'autoritat”. Albert Serra en va fer la traducció i va explicar que la seva idea del film –paradoxalment bell– era retratar l'agonia de Lluís XIV d'una manera precisa i íntima. “Una persona que s'enfronta a la mort davant dels altres, els cortesans i el mateix espectador, en una solitud trista". I el conseller Santi Vila va tancar l'acte amb una lloança a la puresa d'una creació que aconsegueix un èxit no prefabricat. A la sortida de la projecció de La mort de Lluís XIV, el president de la Generalitat esperava al vestíbul la seva dona, Marcela Topor, espectadora d’aquesta sessió tan especial.

Léaud és un personatge d'un notable rigor intel·lectual, m'explica Vicenç Altaió, que al film interpreta un remeier fantasiós i enganyós. Aquest Léaud de 72 anys està molt lluny d'aquell Antoine Doinel, de qui Truffaut, posant-hi molt de si mateix, va construir una biografia al llarg de cinc pel·lícules començant per l'entranyable Els 400 cops, en la qual el nen Doinel aconseguia veure el mar per primera vegada. Un personatge procliu al desencant amorós, mentider i embolicaire, amb una singular habilitat per naufragar.

L'actor va voler cancel·lar la cita

Léaud porta a la motxilla un historial que té la companyia de bons cineastes: Bertolucci, Pasolini (que l’enterra en una cort de porcs), Aki Kaurismäki, Eustache, Philippe Garrel, Skolimovsky, Olivier Assayas... La mort de Truffaut, el suïcidi d’Eustache i l'assassinat de Pasolini als anys vuitanta el van portar a un trencament personal. Al cinema, Léaud ha estat moltes coses: vigilant nocturn, maoista, detectiu privat, reparador de televisors, venedor de flors, novel·lista, Billy the Kid... A L'últim tango era un cineasta eixelebrat que volia rodar un film amb la seva xicota (Maria Schneider) i a El pornògraf tornava a ser un director, aquesta vegada de porno, que buscava l'erotisme i no la simple gimnàstica, això que Berlanga en deia “cinema d'èmbol”. A La nit americana, que no és de les pel·lícules més bones de Truffaut, interpreta un actor, un galant jove i un pèl cregut. Però dijous a Barcelona no en va venir cap, d'aquests. Ens va visitar un rei savi i cansat.