_
_
_
_
_

Isabel Muñoz, retratista del cos, premi nacional de Fotografia

El jurat del guardó, dotat amb 30.000 euros, destaca de l’autora la combinació a la seva obra “del compromís social amb la recerca de la bellesa”

Manuel Morales
Isabel Muñoz, el febrer passat.
Isabel Muñoz, el febrer passat.SAMUEL SÁNCHEZ

Ja l’hi va dir el seu “estimat i admirat” Ramón Masats, el gran fotògraf, fa cinc anys: “No el tens encara, però no et preocupis, el tindràs”. Isabel Muñoz (Barcelona, 1951) ha aconseguit avui, dijous, el Premi Nacional de Fotografia 2016, que concedeix el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, dotat amb 30.000 euros. Aquest ha estat el seu segon motiu de gran alegria del dia. El primer ha estat que el metge li ha dit que ja no és “de vidre” i està recuperada d’una caiguda que la va portar a la taula d’operacions pel trencament d’una vèrtebra, un accident que es va produir “mentre corria rere una processó a Tailàndia” per fer fotos. “Sóc molt feliç pel premi i perquè avui he sabut que al gener podré tornar a agafar les meves càmeres i passar-me 12 hores a l’aigua si ho necessito per aconseguir una imatge”, ha declarat per telèfon a EL PAÍS. “Quan et passen coses com la que em va passar, t’adones de com d’efímer és tot.”

El jurat del guardó ha destacat la “trajectòria professional” de Muñoz, en la qual “combina el compromís social amb la recerca de la bellesa, i s’endinsa en temes com el cos, el ritu o la diversitat cultural”. També se subratlla “la singularitat de l’ús que fa d’una tècnica tradicional aplicada a un llenguatge contemporani”. Una prosa formal davant la qual Muñoz —sempre pendent de l’últim gadget per al seu ofici— ha respost: “El meu interès ha estat sempre l’ésser humà. Encara que en les persones hi hagi zones fosques, sempre hi ha una part de llum, l’ésser humà no pot viure sense esperança”.

Després dels primers moments d’intensa emoció per la trucada que li comunicava el guardó, Muñoz ha recordat els seus “dos fills i tota la gent que ho ha fet possible i ho fa possible cada dia”, en especial, els col·laboradors del seu estudi. “Aquest premi és com quan exposes. Un reconeixement, perquè mai no estàs segur de res. A mi m’agrada qüestionar-me, saber si el que fas serveix per a alguna cosa. Bé, ja hi ha petites respostes, com aquest guardó, que et diuen que vas per bon camí”.

Isabel Muñoz va començar en l’ofici quan es va matricular el 1979 a la cèlebre escola Photocentro de Madrid i va decidir convertir la seva afició —el seu altre amor és el ball— en professió. En aquell “lloc màgic i ple d’il·lusió”, com ha descrit alguna vegada, va conèixer la persona que considera el seu mestre, Ramón Mourelle. Al cap de poc temps va començar a rebre els primers encàrrecs per a premsa i publicitat i va conèixer Tote Trenas, “que la va introduir en el món de la fotografia per a cinema. Va fer la fotofixa de pel·lícules com Sal gorda i Penumbra, afegeix la nota del jurat.

Impressió en platí

El 1982, va decidir ampliar la seva formació a Nova York. Interessada per trobar el suport idoni per reproduir la textura de la pell, va aprendre la tècnica de la impressió en platí, un mètode artesanal en blanc i negre amb què aconsegueix que la seva obra sigui recognoscible per un llenguatge oníric. El 1986, va tornar a Madrid, on va muntar la seva primera exposició, Tocs, a l’Institut Francès. Des de 1990 a 2007 va recórrer el món per plasmar el ball i la dansa de llocs com Cuba, Burkina Fasso, Mali, Egipte, Turquia... “M’ha interessat mostrar el que hi ha darrere del moviment, els sentiments. I m’agrada fotografiar nus perquè són la puresa de l’ésser humà”, va dir en una entrevista a EL PAÍS amb motiu del 40 aniversari d’aquest diari, en el qual ha estat col·laboradora habitual.

El Nacional de Fotografia se suma en el seu currículum al premi World Press Photo el 1999 (en la categoria d’Art i Entreteniment) i el 2004 (en la categoria Retrats). També va ser premi PHotoEspaña el 2009 i va rebre la Medalla al Mèrit de les Belles Arts el 2009.

El seu treball s’ha exhibit al festival PHotoEspaña i institucions de tot el món, com el Chrysler Museum of Art (Norfolk, Virgínia, EUA), el Dansmuseet (Estocolm), el Museu d’Art Contemporani Unión Fenosa (A Coruña), la Casa de América (Madrid), la Fototeca Nacional del INAH (Pachuca, Mèxic), el Canal de Isabel II (Madrid), Caixa Fòrum (Barcelona i Madrid), l’Institut Valencià d’Art Modern o el Musée du Quai Branly (París), entre molts d’altres. La seva obra forma part de col·leccions com la de la Maison Européenne de la Photographie (París) i el New Museum de Nova York, entre d’altres.

Ha actuat com a president del jurat Miguel Ángel Recio, director general de Belles Arts i Patrimoni Cultural, i Begoña Torres, subdirectora general de Promoció de les Belles Arts, com a vicepresidenta. Han format part del jurat Juan Manuel Castro Prieto, premi Nacional de Fotografia 2015; Lidija Sircelj, directora d’Organització i Desenvolupament Corporatiu del Cercle de Belles Arts de Madrid; María Beguiristain Barrientos, responsable d’Art i Exposicions de la Fundació Banco Santander; María José Magaña Clemente, secretària de l’Associació de Dones en les Arts Visuals; Gervasio Sánchez, fotògraf i premi Nacional de Fotografia el 2009; Fernando Castro Flórez, crític d’art i professor d’Estètica a la Universitat Autònoma de Madrid, i Sergio C. Fanjul, periodista cultural.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Manuel Morales
Periodista de la sección de Cultura, está especializado en información sobre fotografía, historia y lengua española. Antes trabajó en la cadena SER, Efe y el gabinete de prensa del CSIC. Es licenciado en Periodismo por la Universidad Complutense de Madrid y máster de Periodismo de EL PAÍS, en el que fue profesor entre 2007 y 2014.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_