Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Entrevista | Nuria Amat

“L’art de la mentida és un fenomen mundial”

Nuria Amat publica la novel·la 'El sanatorio', una dura crítica al nacionalisme català i al populisme global

L'escriptora Nuria Amat.
L'escriptora Nuria Amat.

Nuria Amat apareix a la portada d’El sanatorio (ED Libros) mirant de cara al lector, davant del famós paisatge romàntic de Caspar David Friedrich. És una imatge que resumeix el contingut d’aquesta novel·la, una crítica duríssima, a vegades difícil de digerir, al nacionalisme i al populisme. Amat destaca que és una lectura que s’adapta a la realitat de qualsevol societat, tot i que els paral·lelismes amb el procés independentista a Catalunya són explícits. El sanatorio és un diàleg a dues bandes, amb intel·lectuals que viuen el present reprimits i amb escriptors europeus universals com Thomas Bernhard, Robert Walser o Marguerite Duras.

“Tot el que escric, s’acaba complint”. Posi’m exemples d’això que m’acaba de dir.

Em sap greu parlar de mi mateixa tan bé, però són coses que han passat. Quan vaig començar a escriure Todos somos Kafka, jo parlava amb escriptors com si fossin la meva família. Alguns escriptors d’aquí em van dir que com m’atrevia a escollir escriptors com a personatges del meu llibre. Després s’ha fet molt i no es deixa de fer. Jo vaig ser la primera a fer-ho, ho diu Anna Maria Moix al pròleg de Viajar es muy difícil. Estant en l’estadi de la literatura, la literatura de la veritat, estant en l’equip dels que creuen en l’art de la literatura, potser no vens tant, però saps més del que creus que saps. Quan vaig escriure Reina de América,l’any 2000, en plena guerra de Colòmbia, sent el meu exmarit i la meva filla colombians, la gent deia “com ha pogut venir la catalana a explicar-nos què passa aquí i què s’ha acabat produint”. Fa 30 anys vaig escriure en la meva tesi doctoral, quan ningú parlava de cultura i noves tecnologies, que si la informació no es treballa bé, més que coneixement crearem desconeixement. La intimidad explica la història d’una noia en primera persona que viu davant d’un sanatori. Jo he viscut davant d’un sanatori; amb quatre anys vaig veure com una dona va intentar suïcidar-se. Doncs la Universitat de Granada em va convidar per explicar com en sabia tant de la bogeria i de la vida en un sanatori, quan jo no he viscut mai en un sanatori. Stendhal diu que “la novel·la és un mirall d’un passeig per una llarga carretera”. Proust també ho va repetir.

Quina és la premonició d’El sanatorio?

Aquest llibre es veurà com una crítica al que està passant a Catalunya, Espanya, els Estats Units, Anglaterra... Hi ha una premonició, perquè jo sabia que el populisme guanyaria. Té una voluntat de crítica, és un llibre de resistència. Estic farta de mentides dels polítics d’avui. L’art de la mentida és un fenomen mundial. És el mirall d’una realitat en què ens han ficat alguns polítics per interessos creats més enllà del sentit de la raó. Ara mana l’emoció, el sentiment interessat. Els populismes d’esquerres o de dretes són iguals, utilitzen les mateixes estratègies, la mateixa demagògia. Em sap greu perquè no vull fer una entrevista política, la novel·la és evident que té contingut polític, però és un llibre social...

Però el llibre és molt polític. No només per la qüestió catalana, sinó que també ho és quan parla de l’experiència vital de Thomas Bernhard o Franz Kafka.

Sí, no ho nego. Què fan els populismes als quals estem sotmesos? A Catalunya o a Madrid amb Podem. Tots els populismes són nacionalistes. Això ho vaig escriure a El sanatorio fa dos anys, aquesta és la premonició. Els populismes que estem patint aquí, i als Estats Units, al Regne Unit, a França, on, a més, tenen l’islamisme, que és una altra manera d’enganyar el pròxim, divideix entre bons i dolents. És una tragèdia; així comencen les guerres. Estic vivint una situació amb la qual em sento incòmoda. Per cert, jo vaig ser de la primera Assemblea de Catalunya, als 20 anys lluitava contra Franco, vaig ser de les primeres a fer classes en català, a l’Escola de Bibliotecàries. Això no té cap mèrit però és perquè vegis d’on vinc.

Ho destaca perquè té la sensació que se la considera una traïdora, com exposa el seu alter ego a El sanatorio?

El populisme divideix entre bons i dolents, “aquests són traïdors, inquisidors”. Jo estava escrivint un altre llibre però se’m va imposar aquest tema, perquè l’estava vivint. És aquesta atmosfera, l’efecte sanatori, d’un grup de persones que anomeno “els callats” i que s’han d’amagar per reunir-se i parlar.

Vostè se sent marginada i oprimida com apareix a El sanatorio?Per exemple, diu la protagonista que “me huele que vamos a morir de odio y de frustración contra El sanatorio”.

La literatura és això. Si no fos una novel·la, si fos un dietari, no tindria la força que té el llibre. Les mentides que patim aquí són les mateixes del Brexit o de Trump. Les pallassades del populisme.

Per què és millor escriure aquesta ficció, els diàlegs amb escriptors morts, que no pas un diari o un assaig?

Això que estem vivint fa 30 anys que passa. Jo fa 30 anys que escric contra l’ultranacionalisme. Jo vaig tenir un pare que tenia la biblioteca més important de traduccions al català. Tinc dues llengües i les defensaré fins a la mort, i no vull parlar com ells. La veu literària, diferent de la de l’assaig o la dels meus articles, en què dic veritats com una casa de pagès. Amb la veu literària parlo de l’amor, de l’amistat... Aquest és un llibre d’idees en què els tres anys d’escriptura han acabat en la situació en què van començar. Si no fos ficció, no hi hauria la màgia que hi pots llegir.

Com les pàgines en què es reclou en un sanatori amb un amant que després morirà de sida, per llegir, escriure i fer l’amor? O tots els suïcidis que hi apareixen? A El sanatorio hi ha molts suïcidis.

Quan escric, sóc una altra persona, és un alter ego de mi.Això de l’amant pot ser veritat o no. Amb Walser o Bernhard no hi he estat mai! Tot i que t’he de dir que gairebé tot el que surt és veritat. Pel que fa als suïcidis, doncs els de les meves amigues són veritat i d’altres surten d’articles de premsa. Suïcidis de persones per no poder pagar la hipoteca. És una realitat que m’ha superat. És un mirall del que he viscut jo. Perquè jo tinc les antenes posades. Molts dels callats no tenen les antenes posades.

Però al marge dels suïcidis causats per un desnonament o per una malaltia mental, al llibre apareixen suïcidis generats pel desencant d’un moment social i polític. Com la cloenda amb el suïcidi de Stefan Zweig, d’un home que no suporta que el seu món s’enfonsi. Això està passant?

A vegades el pensament suïcida és pitjor que el suïcidi en si mateix. Potser per escriure aquest llibre m’he salvat d’aquests pensaments. Al llibre hi ha un diàleg dins del sanatori i amb escriptors del passat. El llibre és una crítica al món que estem vivint, a la literatura enllaunada, al turisme de masses, ciutats on no es pot viure... És un reflex del que estem vivint les persones que creiem en la cultura, en la ciència. El pitjor que està passant, per descomptat, és el fet polític, que ens pot dur a qualsevol guerra; ho acaba de dir Manuel Valls [el primer ministre francès].

Insisteixo: un suïcidi paradigmàtic com el de Stefan Zweig, d’un món que s’acaba, es produeix avui?

Exactament, és un món que se’n va, el de la cultura. Quan es posen estrelles a la roba de les persones, o marques als llibres. O “aquest és bo o dolent, a aquest no li parleu, no li doneu premis”. Jo sóc una persona non grata al meu petit país. El més important d’aquest llibre és que és un llibre a favor de la cultura de la qual visc. Com pot ser que en un país, ara parlo de Catalunya però és un fenomen mundial, hi hagi un populisme que faci fora el pensament, la reflexió, faci fora els llibres que relaten veritats. Per sort tota la premsa està en contra dels populismes. Als Estats Units, i a Catalunya passa exactament el mateix, totes les ciutats voten Clinton, la demòcrata, i tot el món suburbà, rural, vota l’antidemòcrata. Mai havia sentit un polític [Trump] dir tantes barbaritats, com les que hem sentit a Catalunya. Les mentides del seu populisme apareixen al llibre, i tothom entendrà de qui parlo, perquè és el que tinc a prop. Però si hagués estat als Estats Units, hauria fet el mateix.

Vostè parla d’un fet global, però El sanatorio és eminentment urbà. Per què no parla d’aquest món rural que ara em cita?

És que ara el món rural, el camp, ve a la ciutat a manifestar-se. És el que hem viscut. Recordo la manifestació de l’11 de setembre del 2012, jo baixava al vespre per l’autopista de Girona, i veia tota l’autopista plena d’autocars, tota l’autopista.

L’enfrontament de Bernhard amb la societat conservadora austríaca pot ser més fàcil de pair a la Catalunya actual. En canvi, els paral·lelismes que estableix entre el procés i la propaganda de Goebbels o la de Lenin són més difícil d’acceptar. Hi està d’acord?

El populisme és igual d’adaptable, a la propaganda nazi o a la propaganda estalinista. No comparo els catalanistes amb això, dic que la manipulació que ens fan segueix la mateixa lògica. És la gent que dirigeix la propaganda, aquí o als Estats Units. Cadascú a la seva escala. Jo no dic que Catalunya sigui nazi. Sóc molt sensible al llenguatge i capto les mentides molt ràpid. El llenguatge que s’utilitza en els sistemes populistes és el llenguatge de la violència psicològica, no el de la violència física. És la violència perversa. Com pot ser que hi hagués un percentatge tan petit d’independentisme aquí o al Regne Unit, i en tres anys s’hagi quadruplicat? Perquè les víctimes d’aquesta violència perversa reaccionen com davant del maltractador familiar. El maltractament psicològic és igual o pitjor que el físic perquè dura més; crea una dependència a la víctima. Es basa en l’amor-odi. “Et maltracto perquè et faig creure que jo tinc raó dient-te que sóc Luther King”, perquè Artur Mas s’ha comparat amb Luther King, o les coses que han dit Trump o Nigel Farage. Les dones de víctimes de maltractament psicològic neguen que siguin maltractades, perquè és com una droga.

El llibre vincula explícitament el turisme de masses que hi ha a Barcelona amb el nacionalisme: “La massa, teledirigida amb manipulació astuta, ha aconseguit el que de moment buscava. Tancar portes a altres visites que no siguin les pròpiament turístiques, una multitud més alegre, però també més lleugera, senzilla i presa del circ urbà que els dirigents nacionalistes mouen com a artefactes de fira”. El turisme de masses no és un fenomen global més enllà de populismes o nacionalismes?

Qui sigui a Veneçuela dirà que això passa a Veneçuela, o qui sigui als Estats Units o Venècia, dirà que és Venècia. És un sanatori que no té nom. Per a tu, que ets d’aquí, parlo de Catalunya. Potser perquè és el que tinc a prop, però s’entendrà segons on visqui l’autor. Tot és ficció.

Abans m’ha dit que gairebé tot es basa en fets reals.

Perquè jo escric del que sé. Jules Verne va escriure de coses que no havia viscut, però que sabia i que després es van acomplir. La literatura de Verne és real.

M’agradaria que m’expliqués aquesta frase: “Acords tenebrosos dels caps del sanatori firmats-tapats amb països en guerra terrorista sanguinària a favor de rebre amb els braços oberts, glorificar i aplaudir certs immigrants”.

És una manera d’aconseguir vots per part del populisme. És una ficció.

Això a la realitat no s’ha vist, doncs.

No, però ho he llegit. Mira França. A França els ha sortit el tret per la culata. Van obrir les portes als immigrants, amb el motiu que es quedessin amb la seva llengua. Després ens diuen coses com que tots els salafistes són a Tarragona.

Això no ho diu també el Front Nacional?

Jo estic a favor de la immigració, jo estic a favor de la cultura. Però és espantós que s’obrin les portes a la immigració perquè votin el populisme, el del procés o el que sigui.

Hi ha amics que surten al llibre i que semblen inspirats en personatges reals. L’escriptora i editora Annuska és Anna Maria Moix. Per què és important Moix per al seu llibre?

Perquè havíem parlat molt d’aquest tema, del nacionalisme. De tot el que parlo aquí, no exactament, esclar, perquè faig literatura, n’hem parlat moltíssim. M’inspira molt i mai se l’ha reconeguda perquè és una altra víctima d’una cultura que s’acaba, la cultura catalana que s’escriu en castellà. També afecta que fos dona. A Espanya, encara avui les escriptores que tenen un pensament propi, les ignoren. Jo he escrit un testament que vull que després de morta no facin res de mi a Catalunya, res, perquè ho vull viva.

Però en vida vostè ja és una persona molt reconeguda.

De debò, no tant. Jo sóc qui ha d’editar llibres, i sé el que em costa. Jo no tinc cap columna en la premsa, ni tan sols un cop al mes. Mira la premsa a Espanya, tot són escriptors homes, i són els mateixos.

El llibre explica una detenció que va patir a Veneçuela. És real?

L’oposició veneçolana em va convidar a una fira del llibre. Quan havia de marxar, a l’aeroport de Caracas, primer un policia em va empènyer i em va tirar a terra. Pensava que havia estat un accident. Però després em van tancar en una sala, acusada de narcotràfic. Em van deixar tancada amb un gos d’aquests perillosos. Durant una hora em van regirar una maleta petita que portava; el policia que em vigilava aguantava un ganivet damunt la taula on sèiem. Estava convençuda que m’havien posat droga a la maleta; ho han fet amb altres. Per sort amb ni no ho van fer i vaig poder marxar.