Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Què és la immersió lingüística?

El terme habitual per designar la llengua de l’escola ha acabat carregat de propaganda

Classe de català a l'escola Reina Violant de Barcelona.
Classe de català a l'escola Reina Violant de Barcelona.

Sembla una pregunta trampa, perquè poc o molt tothom sap de què parlem quan parlem d’immersió lingüística, o al capdavall tothom en té una opinió formada que blinda l’expressió més enllà del que volen dir les paraules. No és tot, però, xerrameca? Entre els que pensen que es tracta d’un model de convivència que és admirat a Europa i ho consideren un mecanisme de cohesió social, i els que ho veuen com un dispositiu que adoctrina els alumnes, coarta la llibertat de les famílies i aboca els nens al fracàs escolar, ¿vols dir que no ens estem deixant dur per la propaganda?

La immersió lingüística és, ara com ara, el sistema d’escolarització més estès del món, amb diferència, cosa que li hauria de treure dramatisme, en tant que ni s’erigeix en un model socialment extraordinari ni s’ha de convertir en una possibilitat demonitzada. Si ens haguéssim d’arriscar a una definició, potser valdria dir que es tracta de l’escolarització obligatòria en una llengua oficial diferent de la pròpia, entenent aquí per pròpia la llengua que parla un nen en el seu entorn familiar i social immediat. Aparquem de moment si aquesta llengua pròpia és també oficial o no.

Vista així, insisteixo, la immersió lingüística és de llarg el sistema més comú arreu del planeta, en tant que s’aplica invariablement en tots els territoris on la llengua pròpia parlada pels nens no té el reconeixement oficial, i en cap cas —cap ni un— aquesta circumstància és avaluada en termes d’adoctrinament, pèrdua de llibertat de les famílies o placenta del fracàs escolar. Des del punt de vista tècnic, escolar, pedagògic, els menors de parla alemanya d’Alsàcia són immersos en una escola en francès, com ho són també els de moltes antigues colònies també franceses, per exemple Burkina Faso, on els nens poden ser parlants de gurunsi o mossi. Quan una llengua gran, hegemònica, de prestigi, assumeix el paper de llengua escolar, el mecanisme pel qual els parlants de llengües pròpies diferents de l’oficial són escolaritzats no és mai qüestionat i, en tot cas, s’accepta amb evident naturalitat que una determinada llengua és “la llengua de l’escola”. Ningú en diu immersió, però no deixa de ser-ho.

No cal anar tan lluny. A Espanya hi ha territoris on les llengües pròpies no tenen reconeguda l’oficialitat i el mecanisme pel qual els nens són escolaritzats no genera ni angúnies ni grandiloqüències. ¿Hi ha cap diferència tècnica, pedagògica, entre l’escolarització en català d’un nen castellanoparlant a Catalunya i l’escolarització en castellà d’un nen catalanoparlant a la Franja? S’estableixen dinàmiques diferents pel que fa a l’accés als continguts educatius? Hi ha en tots dos casos avantatges pel que fa a la convivència, o bé hi ha adoctrinament totalitari? Hi ha més exposició al fracàs escolar en un cas que en l’altre? Hi ha més fracàs escolar en aquests casos en comparació amb els nens que són escolaritzats en la seva llengua pròpia? Un cop servit el símil, les preguntes es poden multiplicar.

A cap dels crítics de la immersió lingüística, però, se li acudiria d’acceptar que l’escolarització en castellà és també, agradi o no, un procés d’immersió, perquè l’argumentari contra l’escola en català s’esfondraria com un castell de naips i l’ètica obligaria a estendre la crítica a l’escolarització en castellà de nens catalanoparlants. El que no s’accepta no és tant que a Catalunya s’apliqui un sistema d’escolarització absolutament habitual, sinó que això es faci en detriment d’una llengua que és oficial, hegemònica i de la qual es qüestioni la preponderància, en benefici d’una altra que també és oficial però compta amb el favor de les majories parlamentàries que regulen el dret a l’educació.

El problema, arribats fins aquí, és de vocabulari, en tant que la demonització del model ha arrelat a partir de la terminologia. Dir-ne immersió lingüística ha acabat essent un llast pesadíssim per a l’elecció, democràtica, que al seu moment va situar el català com “la llengua de l’escola” a Catalunya, també per als seus partidaris i defensors. Carregat de propaganda, el concepte només serveix, ara com ara, i per als uns i els altres, per impartir doctrina.

MÉS INFORMACIÓ