Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El Casas més polifacètic

L’exposició central de l’any que commemora el 150è aniversari del naixement del pintor modernista comença a Sitges per viatjar a Madrid i a Palma

Sortida de la processó de Corpus, una de les obres de Ramon Casas que aborda les multituds.
Sortida de la processó de Corpus, una de les obres de Ramon Casas que aborda les multituds. EL PAÍS

Ramon Casas, el dels retrats de la seva primera època, quan va viatjar a París amb tot just 17 anys; el que pintava les multituds de Barcelona de manifestacions de finals del segle XIX, el que contraposava la visió més cosmopolita amb la temàtica popular de les dones amb mantó, el bohemi que es rebelava contra els valors academicistes, el que tenia una visió ambivalent de la dona, la que responia al tòpic vuitcentista o la moderna que llegeix i condueix; o el que la despulla… Són algunes de les moltes mirades que reflecteix l’exposició “Ramon Casas. La modernitat anhelada” al Museu Maricel de Sitges. Es tracta de l’exposició central de l’Any Ramon Casas que celebra el 150è aniversari del naixement del pintor modernista. Una mostra que es realitza després d’un any intensiu amb altres exposicions molt significatives –“Ramon Casas. La vida moderna”, al Museu del Modernisme o la de “Júlia, el desig”, del Cercle del Liceu– que han ajudat a conèixer més un pintor i personatge singular a qui va tocar viure a cavall de la Barcelona de finals del XIX i el primer terç del passat.

El que sempre ha estat un referent del corrent que va fer explotar a finals del segle XIX però que, si s’ha de jutjar pel títol de la mostra, no ho va ser del tot. “La veritat és que mai ho va ser per complet. D’aquí el títol de l’exposició, perquè Casas no va arribar a culminar aquest camí. Probablement per una clientela refractària a una visió més moderna. Segur que en altres circumstàncies, Casas hauria despuntat en aquest corrent”, raonava Francesc Quílez, un dels dos comissaris de l’exposició que es pot contemplar en un enquadrament meravellós, al costat del mar, i al costat del Museu del Cau Ferrat, els museus on van exposar el mateix Casas i Santiago Rusiñol.

Serà una exposició viatgera, com ho va ser el pintor català, ja que després de tancar a Sitges (el 19 de febrer vinent) viatjarà al CaixaForum de Madrid (del 7 de març a l’11 de juny) i recalarà en la mateixa institució cultural a Palma, des del 5 de juliol fins al 22 d’octubre. “No hem volgut fer una exposició clàssica, antològica. El que preteníem era buscar obres poc conegudes i algunes mai vistes que representessin les múltiples facetes de l’artista”, comentava Ignasi Domènech, responsable de les col·leccions dels museus de Sitges.

La mostra ofereix una selecció de 178 obres –olis, dibuixos i cartells– que han estat cedides per particulars i per fons de diverses institucions culturals del país, entre aquestes el MNAC, la col·lecció Carmen Thyssen, el Prado, el Museu Sorolla, a més del Cau Ferrat, per citar-ne uns quants.

Un passeig per les sales del recentment rehabilitat Palau de Maricel donen una aproximació dels múltiples registres de Casas. Fill de l’alta burgesia de Barcelona no va aconseguir desprendre’s mai d’aquest origen encara que en va renegar en la seva etapa més bohèmia. L’exposició es divideix en cinc àmbits i arrenca amb els inicis de la seva carrera artística en el seu primer viatge a París, on va ser molt permeable als corrents francesos. D’aquesta època és el seu primer Autoretrat (1883) i una altra obra molt singular, Retratant-se en realitat un llenç pintat entre els dos artistes que hi apareixen: el mateix Casas i Santiago Rusiñol “en un intent de desmuntar la idea de la individualitat de l’artista”, comentava un dels comissaris.

La poètica de la multitud és el segon àmbit i és en el qual criden poderosament l’atenció els quadres de Casas que reflecteixen grans concentracions de persones a Barcelona, com la de la processó del Corpus del 1896 o la multitud envoltant una execució a garrot vil del 1894, obres que s’inspiren en fotografies. “No és que les prengui de model, és que s’inspira en la tècnica fotogràfica prenent els enfocaments i els enquadraments dels fotògrafs”, apuntava Quílez. La paradoxa de l’artista modern, el tercer àmbit, és el que confronta el Casas cosmopolita amb el gust del pintor per les expressions populars més clàssiques, especialment els toros i les dones amb mantó: “És la veta brava del pintor”. Afegia Domènech.

Ja a finals del segle XIX, en el tercer viatge de Casas a París, és on s’enquadra l’etapa més bohèmia amb quadres com El pati (1990) que mostra la part lletja i gens glamurosa d’un edifici de París que s’entén perfectament al costat del Cementiri de Montmartre, de Santiago Rusiñol. Com en aquest cas, els comissaris han situat en paral·lel les obres d’altres artistes, com Sorolla o Picasso per evidenciar la influència dels corrents i d’estils en Casas. I és la seva mirada sobre les dones la que tanca l’exposició, un àmbit en el qual destaquen tres nus –seguint l’aire de diverses fotografies de la revista L’Étude Académique– que s’allunyen del model acadèmic, amb posicions i angles gens habituals. “Casas vol trencar amb la imatge tradicional del nu femení i fa una cosa completament diferent”, raona Quílez.

MÉS INFORMACIÓ