Les paradoxes d’Obama

Vuit anys de mandat del primer president negre dels Estats Units no han servit per mitigar el racisme ancestralment instal·lat en la societat americana. La fractura s'ha fet més explícita, si és que era possible. És la paradoxa d’Obama. L'Amèrica construïda sobre la guerra civil que va acabar amb derrota del sud esclavista i racista mai ha aconseguit alliberar-se d'aquesta destructiva càrrega. L'elecció d'un president negre format a Harvard semblava una oportunitat per assolir-ho. De fet, Obama ja va advertir que no podia ser tasca d'un mandat sinó d'una generació.

Obama va guanyar el 2008, just quan les classes mitjanes van sofrir la gran sotragada de la crisi sorgida dels anys en què el capitalisme va abandonar definitivament qualsevol idea de límits i es va lliurar al nihilisme. La nova fractura social se sobreposava a la racial, creixia la irritació i el ressentiment d'uns ciutadans que se sentien trepitjats per les elits. En un primer moment, la irrupció d’Obama va donar reconeixement a la població afroamericana i va semblar un pas irreversible en la construcció d'una societat decent. No oblidem, però, que, com diu Avishai Margalit, és decent aquella societat en la qual les institucions no humilien els ciutadans. I els policies, els jutges i alguns ideòlegs i polítics han seguit humiliant els negres.

Al mateix temps molts altres sectors ciutadans se sentien també humiliats per les institucions en el desastre de la crisi. Obama va respondre amb més bones paraules que avenços concrets, entre altres coses perquè els republicans van utilitzar des del primer moment el seu poder legislatiu per bloquejar-li els projectes. La radicalització neoconservadora del vell partit republicà va aconseguir moments delirants quan el Tea Party es va convertir en referent ideològic del partit, ara superat per Trump, que amb el seu cínic discurs antielits l’ha esborrat del mapa.

No és negatiu el balanç d’Obama i els ciutadans ho reconeixen en les enquestes: creixement superior al d'Europa, taxa d'atur en el 5%, consolidació de la potència innovadora i tecnològica americana, ampliació de l'assistència sanitària, recuperació de sectors industrials clau. Era aparentment un bon capital de partida per a Clinton. No n’hi ha hagut prou. Clinton, genuïna representant dels injuriats poders de Washington, no va saber reconèixer la realitat. Clinton va creure que denunciant els disbarats i les mentides de Trump la reacció dels moderats li donaria la victòria. Aquests moderats, però, ja no existeixen. I Obama haurà pogut constatar que una gestió ben valorada en els sondejos no forçosament arriba al cor dels ciutadans que se senten desdenyats.

Aquesta segona paradoxa d’Obama té un efecte explosiu quan connecta amb la primera: el racisme i el masclisme han estat determinants en aquesta campanya. Una dona presidenta després de la presidència d'un negre era massa per a l'Amèrica profunda.

Trump no és un antisistema. Trump ha jugat a ser antisistema per atreure tots els que se sentien desemparats. I redreçar-los. La consternació dels que manen sembla llàgrimes de cocodril. Trump obre la via autoritària com a resposta a les fractures obertes per un capitalisme en fase depredadora. És el pla b de certes elits, per si la gent segueix queixant-se. Els que avui s'esquincen les vestidures, no trigaran a aplaudir-lo. Per això, els que vulguin defensar una societat oberta i democràtica han d'assumir que estem en un canvi de temps en què coses que semblaven impossibles són possibles. I cal obrar en conseqüència.

En aquest punt, la interpel·lació va dirigida als que tenen poder econòmic i polític i no veuen o no volen veure l'envergadura de les destrosses que estan provocant les desigualtats exponencials i les fractures que les acompanyen. Quan la feina deixa de ser una garantia de realització personal i de vida digna perquè és escassa i amb salaris insuficients, quan la demografia provoca fractures generacionals tremendes, quan les noves tecnologies creen incerteses en les quals és difícil moure’s i quan la idea de límits desapareix en les classes altes, no es pot seguir operant amb receptes del passat. I aquí els mitjans de comunicació no poden defugir la seva responsabilitat: alguna cosa falla quan els instruments que s'utilitzen –des dels sondejos d'opinió fins als gèneres periodístics– no són capaços de detectar els canvis i les inquietuds de la societat.