Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Ramon Casas, un fenomen

Tres exposicions culminen l’Any Ramon Casas, el pintor més celebrat i complex del Modernisme

Ramon Casas, al seu estudi, cap el 1905, fotografiat per Francesc Serra. rxiu fotogràfic de barcelona
Ramon Casas, al seu estudi, cap el 1905, fotografiat per Francesc Serra. rxiu fotogràfic de barcelona

Preparada una mica a darrera hora, a finals de l’any passat, la celebració dels 150 anys del naixement de Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932) ha assolit un alt nivell de participació, tant per part d’institucions, entitats i establiments comercials, que han organitzat tota mena d’actes, conferències, rutes i exposicions, com del públic, que hi ha respost d’una forma del tot entusiasta. Sens dubte, a Catalunya, Casas és el pintor més popular del tombant dels segles XIX a XX. Les tres exposicions d’aquest novembre —dues a Barcelona, a la Fundación Cultural Privada Rocamora i a la Galeria Goshtland, i una a Sitges, al Museu de Maricel— marquen el gran acord de l’efemèride, que es va iniciar amb dues mostres memorables, Ramon Casas. La vida moderna, al Museu del Modernisme (de març a juliol, però que va tenir tanta acceptació que encara segueix oberta, de forma parcial), i Júlia, el desig, al Cercle del Liceu (de maig a juliol). Aquest desplegament permet construir ara un retrat total del gran geni modernista.

Cartel de Casas de Anís del Mono.
Cartel de Casas de Anís del Mono.

Per Catalunya amb carro. El viatge de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, que s’inaugurarà pel juliol de l’any que ve al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, es tancarà el cicle d’exposicions, que també n’ha inclòs moltes altres de petit format a Badalona, Valls, Vilanova i la Geltrú, El Vendrell, Mollet del Vallès o Navarcles. Una munió de conferències també ha envaït el territori, de Nou Barris i Vilapicina a Montserrat i Cerdanyola del Vallès, passant pels barcelonins Col·legi de Farmacèutics, Acadèmia de Bones Lletres i Reial Cercle Artístic o la taberna del Quatre Gats. Rutes per Sant Benet de Bages, El Vendrell, Vilafranca del Penedès i Torredembarra. I, fins i tot, alguna aparició patètica per indrets mitificats i fires modernistes pel deliri de badocs i de funcionaris disfressats i abúlics.

Qualsevol iniciativa amb un mínim de serietat ha estat benvinguda i acceptada al calendari oficial, i això ha estat un gran encert de la comissària general, Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges, que ha sabut sumar en comptes de marginar o recelar. I per acabar de reblar el clau, l’imperi Inditex, sense buscar-ho, també ha entrat en dansa, amb l’obertura del flamant i enorme nou establiment Massimo Dutti, a la planta baixa i el principal de la casa que el pintor va fer bastir al capdamunt del passeig de Gràcia. Un edifici emblemàtic del Modernisme, amb una elaboradíssima decoració interior feta per Josep Pascó, amb la supervisió del mateix Casas, en el qual destaquen l’ull d’escala, els sostres i, sobretot, la impressionant llar de foc que va presidir a partir dels anys quaranta el taller d’alta costura d’Asunción Bastida i, molts anys després, l’ampliació de la botiga Vinçon, que fins llavors ocupava només els baixos. Restaurada de cap a peus, ara la Casa Casas, amb llar de foc inclosa, llueix de nou, ara compartint americanes, brusetes i complements.

Tres exposicions cabdals per tancar l’Any Casas

Ramon Casas. La mirada moderna
GOSTHLAND GALERIA D’ART, carrer del Consell de Cent, 325, Barcelona. Obert de 10 h a 14 h i de 16 h a 20 h, de dilluns a dissabte. Fins al final de la tardor del 2016

Ramon Casas en família
FUNDACIÓN CULTURAL PRIVADA ROCAMORA, carrer de Ballester, 12, Barcelona. Obert de dimarts a dissabte de 10 h a 14 h fins al 28 de desembre del 2016. Visites guiades concertades amb Cases Singulars.(casessingulars.com).

Ramon Casas. La modernitat anhelada
MUSEU DE MARICEL DE SITGES, Davallada, 12, Sitges. Obert a partir del proper 16 de novembre, de dimarts a diumenge de 10 h a 17 h. Fins al 19 de febrer del 2017

Hi ha hagut, i encara hi ha, Casas per a tots. I és que el pintor dels Quatre Gats va ser tan polièdric que, ja a la seva època, podia satisfer uns i altres. Pintava el rei Alfons XIII i a la vegada denunciava la pena de mort i les repressions policials com ningú ho havia fet abans. Retratava la bona societat, carregada de convencions, classisme i prejudicis, i mentrestant agafava de models noies humils, i qui sap si de mal viure, que elevava a la categoria de deesses, tant o més elegants que les riques del passeig de Gràcia. La clau del seu èxit potser va ser no buscar-lo, sinó ser ell mateix, fer sempre el que va voler i viure com li va semblar, al marge de què diria la gent. I com que era molt ric, ho va poder fer; altres que ho eren tant com ell es van limitar a viure dobles vides, les que fossin, i seguir l’ordre establert.

Per això Casas, cent anys després, continua sent un personatge tan atractiu. Si només hagués pintat senyores riques i manoles seria un nom més del seguit d’artistes que van poblar, amb retrats de marc daurat, salons i estances benestants del canvi de segle i que pengen ara discrets i opacs a les sales més adotzenades dels museus, nacionals o locals. Casas va ser molt més que això, tot i que això també ho va ser, però va saber mantenir, alhora, una gran quantitat de registres que són els que li han conferit grandesa i perdurabilitat, junt amb el gran domini de la pintura que tenia.

Intel·lectualitat i bohèmia

'Garrote vil', pintada por Ramon Casas en 1894. ampliar foto
'Garrote vil', pintada por Ramon Casas en 1894.

L’aurèola d’anarquitzant i de personatge gens convencional és un dels trets més atractius de Casas, tant a l’època, per la gent que hi estava d’acord, com en els temps moderns. L’íntima amistat amb Santiago Rusiñol, un altre bohemi de pro, ric com ell i artista polifacètic que també va plantar cara a la bona societat, recreixia i recreix encara més l’aurèola dels dos. L’un i l’altre serien com el Banyeta, un exemple nefast per als joves noucentistes, seguidors del bisbe Torres i Bages, que promovia una Catalunya d’ordre, moralista i ultracatòlica, i també un revulsiu per a la bona societat de l’època que els havia d’acceptar, si no de grat, per força, perquè també en formaven part. La vida bohèmia obriria els horitzons de Casas i Rusiñol, que aviat deixarien de ser uns jovenets provincians per tornar-se uns magnífics cosmopolites, actitud que també es reflectiria en la seva obra, gràcies a la interacció amb la gran quantitat de personatges rellevants que van freqüentar.

Quadre que va fer a la seva germana Elisa, a la terrassa, cap el 1889. ampliar foto
Quadre que va fer a la seva germana Elisa, a la terrassa, cap el 1889.

Els dibuixos al carbó de músics, pintors, escultors, escriptors, actors i actrius, arquitectes, polítics, crítics d’art i periodistes, catalans, espanyols i estrangers, formen un llegat excepcional i únic en tot l’Estat espanyol. Ningú com Casas va dibuixar tants personatges rellevants de la cultura, ni ho va fer tan bé com ell. És una de les facetes més destacades de la seva producció, una bona part de la qual es conserva al MNAC. Tots aquests esplèndids dibuixos van servir, sovint, per omplir les pàgines de la revista Pèl i Ploma, editada entre el 1899 i el 1903, i finançada i dirigida pel mateix Casas, igual que Quatre Gats, del 1899, i la posterior Forma, en aquest cas dirigida per Antonio Utrillo —que també havia participat com a director literari a Pèl i Ploma—, revista molt luxosa que va aparèixer entre 1904 i 1907, i que va ser un aparador de l’art català més destacat i modern de l’època. Els dibuixos de Casas van ser un referent per als joves Pablo Ruiz Picasso, Carles Casagemas, Joaquim Torres-García i, entre altres, Ismael Smith, a qui Casas i Rusiñol van ajudar de forma decisiva en la seva desclosa artística.

Quadres de la exposició 'Ramon Casas en família'. ampliar foto
Quadres de la exposició 'Ramon Casas en família'.

París, ‘juste milieu’

Un dels moments més feliços de la pintura de Casas, i també de la de Rusiñol, és el que correspon a la seva llarga estada a la capital francesa. Allà van descobrir la modernitat i una nova forma d’encarar els temes i també la pintura en si mateixa; aquell París de la “pluja divina de grisos”, tal com l’evocaria anys més tard el pintor Josep de Togores, en un dels seus textos més memorables Dels meus records, publicat a La Revista el 1935.

Ni Casas ni Rusiñol van arribar a ser impressionistes, es van quedar just un pas enrere, en l’anomenat juste milieu, el punt precís i equilibrat entre l’academicisme, el simbolisme i l’impressionisme, i, malgrat la prudència d’aquesta actitud, ho van fer la mar de bé. Aquest aspecte queda molt explicat a l’exposició del Maricel de Sitges que contextualitza els dos pintors catalans amb els models que van seguir des de França. Carolus Duran, que va ser mestre de Casas allà, John Singer Sargent, Thomas Couture, Jacques-Émile Blanche, Henri Gervex i, fins i tot, l’americà James McNeill Whistler, serien referents del pintor català, de la mateixa que, en els dibuixos, ho seria Henry de Toulouse-Lautrec.

A París, Casas va aprendre a refinar la paleta, amb grisos, roses, verds poma i blaus cel, mats i gairebé opacs; a pintar sense gruixos, quasi amb tintes planes com la impremta; a compondre sota la influència japonesa, tal com feien Manet o Degas. I malgrat les potents influències, va fer una obra del tot personal, igual que Rusiñol.

Els espais buits

Casas no va sucumbir mai a l’encant de les muntanyes, ni dels prats i les postes de sol, que eren un celebrat i reeixit leitmotiv del paisatgisme català de finals de segle, de Modest Urgell a Joaquim Vancells, passant per Eliseu Meifrèn, Joaquim Vayreda o Enric Galwey. La natura no va ser cap font d’inspiració, i els pocs paisatges i marines que ens ha deixat no van gaire lluny. Casas és l’artista de la gent i, també, del paisatge urbà i dels interiors. La presència humana era una condició essencial en la seva pintura, fins i tot quan no hi és, però s’hi ha deixat notar. Els espais buits que sovint presideixen molts dels seus quadres són una de les grans troballes de l’artista. Uns espais existencials, de discreció i solitud serena en els interiors domèstics, amb noies de perfil o d’esquena —primer les seves pròpies germanes Elisa i Montserrat, i després la imprescindible Júlia—, obrint un armari, descansant a la galeria, acotxant-se al llit... un espai que marca una distància entre l’observador i la figura que presideix l’escena.

En altres obres, de caràcter social, l’espai és qui marca la distància i l’aclaparament del poder; a El garrot vil (1894) és el que ocupen les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, i el que marca la desolació de la víctima i la pena de mort; a La càrrega (1899) —que ja no surt del Museu Comarcal de la Garrotxa— l’espai buit i enorme, entre els obrers i la Guàrdia Civil repressora, és el protagonista de l’escena i crea tota la tensió del quadre: el buit és la prepotència del poder inabastable pel poble treballador. Casas no va significar-se mai políticament en cap partit, les influències àcrates el feien escèptic a l’ordre establert, però amb algunes de les seves grans creacions es va pronunciar de forma bastant inequívoca.

La família

És un dels altres temes recurrents en l’obra de Casas. L’entorn familiar va representar una important font d’inspiració per a l’artista. La plàcida vida burgesa a la llar, el repòs, la domesticitat, sense cap missatge —ni prepotent d’ostentació de la riquesa, ni moralista i beat a la manera de Torras i Bages—; les figures de Casas ni resen ni celebren res, simplement hi són i prou, i aquesta serenor, una mica melangiosa, i tan ben pintada, els confereix una dimensió universal. També va fer molts retrats elegants dels parents, no en va era un dels pintors més cotitzats del gènere a Barcelona. L’artista va pintar moltes vegades pares i germanes, cunyats i nebodes, per les quals sentia un afecte especial, i els seus respectius consorts i tota la descendència, mentre va viure. I segur que és, de tots els pintors catalans de la història, qui més vegades ha retratat la família pròpia. Un mosaic enorme de personatges que estudia molt bé Jordi Sánchez, màxim especialista de la genealogia dels Casas. L’exposició Ramon Casas en família, que es pot veure a la Fundació Rocamora, és una petita mostra d’aquest conjunt, i un bon complement de la resta, atès que cap altra exposició parla en concret de la família. Aquí s’ha acotat, especialment, a la branca d’una de les germanes, la Montserrat, de la qual són descendents directes els Rocamora; de l’altra branca, la dels Codina, hi ha un impactant dibuix d’Elisa Casas, acabada d’enviudar, que va ser l’esbós preparatori d’un oli que l’artista va presentar el 1903 o el 1904 a Viena, als locals de la Secessió.

La feminitat i els avenços del XX

Si a França Renoir és considerat el pintor per excel·lència de la dona, a Catalunya ho és Casas. Pocs artistes catalans van tenir una seva mirada tan sensible, delicada i precisa al món femení. Una de les estrelles és la trista i montmartriana Madeleine, del Museu de Montserrat, que no ha sortit de la muntanya santa per poder mantenir un bon reclam en l’efemèride casasiana. De fet, el museu montserratí té una magnífica col·lecció de noies estirades, nues o vestides, i toilettes que es compten entre el millor d’aquesta faceta de l’artista. També el Cercle del Liceu en té algunes de memorables, sobretot la cèlebre i eròtica Sargantaine, un dels primers retrats de Júlia Peraire, amb qui Casas va tenir un comportament exemplar: la va fer musa, model, companya i, finalment, esposa, a desgrat de déu i sa mare.

A la vegada, a més de representar la feminitat en la seva màxima esplendor i sensualitat, no va dubtar a dibuixar i pintar dones actives, sobretot conduint automòbils, en una actitud del tot trencadora per a l’època. La manca de nostàlgia pels canvis radicals del tombant de segle és un altre dels aspectes interessants i divertits de l’artista. Va encarar el progrés amb optimisme i va ser usuari decidit dels seus adelantos. Primer, de la bicicleta, que va utilitzar a cor què vols, i després i, també, en paral·lel, de l’automòbil, i no va dubtar a fer-los protagonistes de molts quadres i dibuixos.

Casticisme i publicitat

Al pintor li agradaven els toros, com a tanta altra gent a l’època, i va fer uns quants quadres de corrides, alguns de més reeixits a l’inici de la seva carrera, i d’altres de posteriors de més anodins. En aquest context, també va fer una infinitat de manolas, ben guarnides amb mantons de Manila, però aquí poques vegades la seva pintura va poder transcendir el tema. La majoria són obres bastant tòpiques i comercials. Sovint passa allò de “vista una, vistes totes”; a l’exposició del Maricel n’hi ha una bona colla. Són l’antítesi de les gitanes majestuoses i aclaparadores d’Isidre Nonell. Però Casas va saber reconduir el casticisme una mica adotzenat, en canvi, en els seus cartells i, en el camp de la publicitat, va assolir obres molt reeixides. És el cas dels cèlebres i efectius pasquins enormes de l’Anís del Mono, en què la manola potent dialoga amb el mico Darwin, amb una desimboltura absoluta. Com a cartellista popular, i també culte, Casas va ser magnífic: els reclams de Codorniu; el Champange Kola, de Vigo; el Vino Fino Rubí, de La Rioja; els Cigarrillos París, de Buenos Aires; la casa de mobles José Ribas; l’Auto Garaje Central o l’Agencia de Inquilinato, de Barcelona; la Copa Catalunya d’automobilisme; les campanyes per combatre la sífilis i la tuberculosi; la Enciclopèdia Universal Ilustrada de l’editorial Espasa; els Jocs Florals; i, naturalment, els magnífics cartells d’Els Quatre Gats, Pèl i Ploma i Hispània són peces d’antologia, buscades per col·leccionistes i museus.

Bibliografia bàsica

Per entendre vida i obra de Ramon Casas, aquests set títols són essencials:

Aproximación a la obra de Ramon Casas a través de la figura femenina
(Editorial Ausa. Sabadell, 1992). L’escriptora Erika Mornay fa una de les primeres mirades modernes i desimboltes a la figura de l’artista i el seu entorn femení.

Ramon Casas, una vida dedicada a l’art (El Centaure Groc. Barcelona, 1999). Catàleg raonat de la pintura de Casas a cura d’Isabel Coll, una de les principals especialistes en l’artista.

Ramon Casas i el cartell (Marc Martí. Barcelona, 2005). Un altre catàleg raonat dels cartells, publicitat i postals del pintor realitzat pel col·leccionista, autor i editor Marc Martí. Una gran curiositat.

Ramon Casas (Fundación MAPFRE. Madrid, 2014). Una bona monografia de difusió escrita per Cristina Mendoza, antiga directora del Museu d’Art Modern i exconservadora en cap del MNAC.

Júlia, el desig (Cercle del Liceu / Fundació La Caixa. Barcelona, 2016), Isabel Coll torna a ser l’autora d’aquest catàleg de l’exposició del Cercle del Liceu, escrit de nou per Isabel Coll.

Ramon Casas. La mirada moderna (Goshtland Galeria d’Art. Barcelona, 2016). Textos de Gabriel Pinós, Vicente de la Fuente Bermúdez, Juan C. Bejarano i Jordi Sánchez i Fàtima López Pérez que estudien diferents facetes de l’artista, ben il·lustrada.

Ramon Casas. La modernitat anhelada (Viena Edicions. Barcelona, 2016). El catàleg més esperat i el més voluminós de l’Any Ramon Casas, amb estudis d’Ignasi Domènech Vives, Francesc Quílez Corella, Tomàs Llorens, Eduard Vallès, Eliseu Trenc Ballester, Francesc Fontbona, María Dolores Jiménez-Blanco, Nadia Hernández i Vinyet Panyella; aquesta hi aporta una completa cronologia final.