Rajoy en un país de creients
El Govern presentat és més continuista que el Llibre dels Nombres. I el president ho ha fet en la millor tradició: ni roda de premsa ni premi de consolació de compareixença en una pantalla de plasma
Aquest país és tan catòlic que fins i tot els maçons coneixien a fons els catecismes d’Astete o Ripalda. L’agost del 1936, un cop començada la Guerra Civil espanyola, un grup de lliurepensadors dissoluts va reunir les restes del bisbe Josep Torras i Bages i els va calar foc a la catedral de Vic, on havien rebut en el seu moment cristiana sepultura. L’objectiu de la venjança postmortem era, almenys, evitar la resurrecció corporal del prelat que en vida els havia combatut a consciència. Els maçons, coneixedors del dogma, pretenien impedir per via executiva la resurrecció de Torras i Bages, entesa com a reanimació del cadàver. I per a això van jugar amb les armes pròpies del catolicisme.
Això succeïa fa 80 anys. Ara, fins i tot en democràcia, ningú baixa a Espanya del podi dels campions de la fe i la tradició. Aquest país és tan profundament catòlic que només un 12,1% dels qui es confessen creients va a missa els diumenges i festes de guardar. Per això no sorprèn que la ministra reincident de Treball, Fátima Báñez, s’encomani a la Marededéu del Rocio per superar la crisi econòmica. Però això no és tot. A un extitular de l’Interior –Jorge Fernández Díaz– l’àngel Marcel l’ajudava, segons pròpia confessió, a aparcar el cotxe. Probablement ara li serà retirada l’escorta divina. Queda, no obstant això, per la Història la sospita de si en l’elaboració de la llei mordassa han pesat entusiastes esperits purs entre les nou categories angèliques: serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potestats, principats, arcàngels i àngels. Tampoc cal descartar la presumpta participació de la Marededéu en la reforma laboral del 2012. I el concurs diví es fa també incontestable en aquest regal que ha suposat, segons l’hermenèutica de la ministra Báñez i del PP, la sortida d’Espanya de la crisi. Per si algú s’havia despistat, la doctrina oficial del PP assegura que hem deixat enrere els pitjors moments de la situació econòmica.
Aquest és un país aconfessional en el qual no només es condecora la Marededéu, sinó en el qual l’actual president del Govern jura el seu càrrec davant el Rei, tenint davant la Constitució, la Bíblia i el crucifix. En data tan assenyalada, les Sagrades Escriptures que il·luminaven Mariano Rajoy estaven obertes per l’inquietant Llibre dels Nombres, que és un pont entre els israelites rebent la Llei com a preludi de la seva tortuosa preparació per entrar a la Terra Promesa. En el terreny de l’exegesi, el text llança un clar advertiment contra la rebel·lió i recorda que el desafiament a l’autoritat divina va fer que Déu castigués el seu poble a vagar 40 anys pel desert. Tota una generació va morir pel seu mal i desobedient cap sense veure la Terra Promesa. És el que té oposar-se als designis divins. I és que l’elecció de Mariano Rajoy també té molt de sobrenatural: el Partit Popular ha aconseguit ser la força més votada en ple esclat judicial del cas Gürtel. Així mateix, el president ostenta tan alta magistratura gràcies a la infinita misericòrdia dels seus vells, antics i presumptes opositors.
El dia del jurament del càrrec, la mà esquerra del president del Govern espanyol s’enfonsava en el capítol 30 del bíblic Llibre dels Nombres. Al llibre s’hi subratlla que, quan un home fa un vot al Senyor, no ha de faltar a la seva paraula. I a fe que l’ha complert. El Govern presentat dijous passat per Mariano Rajoy és més continuista que el Llibre dels Nombres. I el president ho ha fet en la millor tradició: ni roda de premsa ni premi de consolació de compareixença en una pantalla de plasma. Ha estat tan escarit com les taules de la llei: ha passat una gaseta amb la lacònica llista de 13 noms i ja està. Ningú pot sentir-se enganyat ni en les formes ni en el fons. Ja va avisar durant la sessió en què va ser investit president que hi hauria pocs canvis. Quan un mana i els altres obeeixen, l’aliança entre Déu i el seu poble va sobre rodes. Ho adverteix aquest text bíblic l’autoria del qual s’atribueix al mateix Moisès. És curiós, però de vegades fa l’efecte que certs llibres sagrats els ha carregat el mateix diable.
