Memòria i ambició política
La topada de memòries, en puritat, hauria de ser l’última ocupació d’un Ajuntament democràtic
Aquest és un article polític, impropi d’un espai dedicat a l’urbanisme metropolità, però és que l’Ajuntament de Barcelona està fent una jugada política per reforçar el seu demo, la seva “circumscripció” electoral. Vista l’exposició del Born, que és la cosa més cutre que es pot imaginar des que el llenguatge expositiu va començar a evolucionar, queda clar que l’objectiu era posar les estàtues a la plaça. Ara, cal entendre per què. I per què allà. Hi ha hagut desenes d’articles, de manera que no és novetat explicar que l’Ajuntament pretén establir una memòria republicana per damunt de la memòria hegemònica del catalanisme. Per al catalanisme, la República és un episodi, fugaç i esperançador, en el qual es van plasmar uns valors que continuen presents i actius. Els referents són, doncs, variats, anteriors i posteriors. Ara bé, aquesta memòria no desperta cap eco en aquells barris en què Colau capta la majoria de vots.
En els barris de llengua castellana, la memòria és republicana. Us explico una anècdota. Fa poc va venir a Barcelona el president de l’Ateneo de Madrid, un erudit, home vivaç i nonagenari, curiós, en fi, un personatge, que parlava i totes les seves referències venien de la República, perquè per a un progressista espanyol –per a un “vençut”—això és l’alfa i omega del seu estar en el paisatge. Oposar les dues memòries, que se superposen en la República, és trampós, però no és la primera vegada que s’intenta reduir el catalanisme a un joc burgès que no té res a veure amb l’èpica revolucionària dels barris. I estem en això, malgrat que la capacitat de ruptura dels Comuns és voluntàriament inferior al soberanisme, que és el que avui planteja obertament el conflicte amb un Estat que ara mateix estrena un govern que val més no qualificar. Un govern que consolida un altre cop el model de la Transició i la seva plètora d’interessos creuats, la seva pomada.
I aquí hi ha el punt crucial de l’exposició. Pretenia posar davant del mirall una societat que va aguantar les dues estàtues en exhibició durant dècades, per ara “interactuar-hi” –que diria la CUP—a còpia d’ous i indignació. És a dir, una societat que va fer el mateix que van fer els senyors Vinyas i Risques, promotors de l’exposició. I té gràcia aquest viarany perquè el seu partit, l’omnímode PSUC, va ser precisament el que va liderar l’estabilització del règim del 1978, perquè era qui tenia una capacitat real de mobilització. Van enviar la gent a casa, literalment; mentre l’escàs independentisme del moment va fer una campanya contra la Constitució, petita, si es vol patètica, però honesta. Això també està en la memòria del catalanisme. I això explica en part la topada de memòries que, en puritat, hauria de ser l’última ocupació d’un Ajuntament democràtic.
Mentre això passava, Ada Colau se’n va anar a Bogotà i a Quito a dialogar amb les ciutats del món, una cosa que va ocupar vocacionalment Joan Clos, qui ara actua com a amfitrió en nom de les Nacions Unides. La gran aportació de Clos, la creació de United Cities, la seu mundial de la qual és al carrer Avinyó, avorreix bastant, dit sigui de passada. Però l’alcaldessa de Barcelona hi va dir una cosa important, estratègica: és l’hora de les dones al comandament de les ciutats, les dues coses van juntes. Això ens remet a un triangle interessant que s’està creant entre París, Madrid i Barcelona, essent-hi Manuela Carmena el vèrtex més feble, per insubstancial, i deixant-ne fora, no sé per què, la jove alcaldessa cinc estrelles de Roma. La quadratura d’aquest triangle pot forjar un pol fort, basat en molta ambició política i, adverteixo, en els símbols. Diguem que coincideixen en un programa de menys cotxes i “refugiats benvinguts”, que està bé i connecta, però no encara en un model de ciutat per la globalització, que ens planteja coses tan complexes, difícils i poc ideològiques.
És a dir, que necessita solucions que no passen per la memòria sinó per la imaginació i el futur. Que passen per articular nous mecanismes polítics i sobretot col·laboracions, sumes poc sectàries, transparència, pragmatisme i saviesa. És allò que se suposa que poden aportar les dones a la governança, si no és que pretenen construir un espai polític excloent que les consolidi en el poder. Ah, i felicitats, Ada, per la criatura.
