_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Vida privada

Els escriptors escriuen del que han viscut, i la línia que separa la ficció de la realitat sovint és molt minsa

Ho escriu Lucia Berlin, en el seu formidable llibre Manual per a dones de fer feines: “La majoria dels escriptors utilitzen accessoris i decorats de la seua pròpia vida”. I res més cert que amb els contes de Berlin, on la protagonista quasi sempre és una dona, i sovint l’àlter ego de l’autora. Alguns dels contes són esgarrifadors, i expliquen avortaments, sessions de desintoxicació alcohòlica i altres drames, que sembla que l’autora havia viscut en primera persona. Així com cròniques hospitalàries (Berlin fou infermera), tan plenes de detalls i d’una mirada dura i descarnada. Els escriptors escriuen del que han viscut, i la línia que separa la ficció de la realitat sovint és molt minsa. Això de vegades els produeix contrarietats, perquè sovint hi ha amics i familiars que es veuen reflectits en aquella obra de creació. Thomas Mann va tenir problemes amb la seua família arran de la publicació d’Els Buddenbrook, i també Marcel Proust va sofrir les ires de la família Guermantes, i en especial de la comtessa de Chevigné, que va deixar de parlar-li després de vint anys d’intensa amistat. Goethe va posar en dubte l’honorabilitat de Charlotte Buff amb el seu Werther, i avui es pot visitar la casa de la protagonista a Wetzlar, per a etern enrojolament de la família Buff. La publicació de Nada va causar a Carmen Laforet un autèntic daltabaix familiar, i el seu marit li va prohibir escriure res més en aquell sentit (i en especial, sobre la seua madrastra). En fi, els casos són nombrosos i els escriptors es debaten sempre amb aquest dilema, sobre el límit d’allò que es pot contar.

Fa uns dies llegia un interessant article al suplement Babelia de Maribel Marín, titulat La realidad también duele, on reflexionava sobre aquest debat entre la realitat i la ficció. L’article venia a tomb del llibre d’Elvira Navarro sobre l’escriptora Adelaida García Morales. L’autora havia emprat una anècdota per a endinsar-se en els darrers dies d’aquesta gran escriptora, tan oblidada per altra banda. L’exmarit d’Adelaida, el cineasta Víctor Erice, va enviar a aquest diari una carta denunciant el mal ús de la memòria de la seua exdona, així com una apropiació indeguda del seu nom. Elvira Navarro es va defensar assegurant que es tractava d’una ficció, i que tret de l’anècdota inicial i l’ús del nom de l’escriptora, no hi havia més que invenció. I potser siga així. Però si el poeta Virgili, o algun familiar proper, haguera pogut llegir les divagacions de Hermann Broch sobre la seua vida, o si l’emperador Adrià s’haguera enfrontat a les seues memòries apòcrifes escrites per Yourcenar, potser també s’haurien sentit ofesos i incòmodes. Tanmateix, ara aquestes obres formen part de la literatura universal, com ho formen Els Buddenbrook, el Werther o a La recerca del temps perdut. Potser si Elvira Navarro haguera escrit un chef d’oeuvre no estaríem discutint res. O almenys la disculparia una mica l’atreviment d’haver parit una obra d’art. Perquè l’art ho perdona tot.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_