_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Xoc imminent?

Les lleis de desconnexió estan molt avançades i són precises. El Govern espanyol pot veure en la seva aprovació l'oportunitat de donar un cop definitiu al sobiranisme. Què passaria si suspengués l'autonomia?

I si el xoc frontal pel conflicte català arribés abans del que semblava previsible? En pocs dies, Carles Puigdemont i Artur Mas han visitat Madrid com a conferenciants i han llançat missatges d’obertura al diàleg: tard o d'hora hi haurà un referèndum negociat. En les últimes setmanes el Govern en funcions de Mariano Rajoy ha accelerat la seva pressió judicial sobre Catalunya. I com a efecte de l'estratègia del PP de traslladar sistemàticament els problemes polítics incòmodes a la justícia, cada dia arriba alguna notícia de decisions dels tribunals sobre la política catalana. Res d'això és a la lleugera. Els uns i els altres podrien estar preparant el terreny per a un esclat imminent de la confrontació entre el sobiranisme i l’Estat espanyol.

El rum-rum parla de cert estancament de l'independentisme, que els mateixos polítics que el lideren són conscients del desavantatge que té el sobiranisme en termes de relacions de forces, i que els calendaris són susceptibles de demores. Després que dues fites que es van plantejar com a històriques i definitives (la consulta del 9-N i les eleccions del 27-S) no conduïssin a una albada radiant, el sa escepticisme ha penetrat fins i tot en cors inflamats. Però les aparences de vegades enganyen. Carles Puigdemont, amb el seu estil tranquil, ha canviat el clima polític que s'havia fet asfixiant per l'arrogància i el ressentiment que transmetia Artur Mas des que a la tardor del 2012 es va oferir als ciutadans per portar-los al paradís i aquests li van donar l'esquena.

Puigdemont, sense escarafalls ni sobreactuacions, fa camí. Sap perfectament que el referèndum anunciat per a final de l'any que ve no és la sortida perquè difícilment obtindria la validació internacional i el reconeixement. Puigdemont es mou i, mentre tothom mira a d’aquí un any, la trama que es va teixint podria provocar el xoc quan ningú l’espera.

Les lleis de desconnexió estan molt avançades. Arribaran al Parlament en els propers mesos, segons el que està previst. Els que en coneixen els esborranys adverteixen que són molt precises, molt concretes i que marquen sense eufemismes el camí a la independència. Per tant, pot ser el moment en què el Govern espanyol esclati: “Fins aquí”.

A partir d'aquest punt tot són preguntes. El nou govern de Rajoy, surfejant sobre la seva fragilitat parlamentària, podria veure l'oportunitat de forçar un tancament patriòtic entorn seu: fins on estaria disposat a portar l'acció repressiva?, fins a quin punt el sobiranisme seria capaç d'aguantar i de mobilitzar la societat catalana? Més preguntes: qui frenarà primer?, quin és el punt en què ja no hi ha espai per frenar sense que una part atropelli l'altra?, i qui rebrà més?

En la banda sobiranista, sempre hi ha hagut un grup important de partidaris d'anar a un xoc que fos percebut com un risc per a Espanya i que l’obligués a cedir. Però jugar a l'aprenent de bruixot té molt de risc si les relacions de forces no estan a favor teu. Què passaria si el Govern espanyol suspengués l'autonomia?, es produiria realment una reacció d'envergadura per la societat catalana o més aviat s’abaixaria el cap i s'entraria en el ja conegut camí de la frustració?

Cadascú pot fer-se les seves fantasies davant aquestes qüestions i gaudir dels seus escenaris ideals. Veig l'independentisme català en el seu ritual de les grans convocatòries dominicals, però em costa imaginar una resistència continuada al carrer i en la vida quotidiana que condueixi a una situació límit.

Un dels factors de deterioració de la política espanyola és la deixadesa de Mariano Rajoy, que, amb la seva negativa a afrontar els grans problemes polítics, envileix i rebaixa el paper de la política. Amb Catalunya ha fet malbé quatre anys, és a dir, ha jugat a deixar podrir la qüestió pensant que el beneficiava i que, tard o d'hora, l'independentisme s’encallaria. L'acceleració de la via judicial en els últims mesos augmenta les especulacions. Fins on han d'arribar les coses perquè les parts s’asseguin en una taula?, o és que Rajoy pensa que està en condicions de derrotar el sobiranisme per procediments estrictament judicials i repressius? És el moment de fer política, no de jugar a la política.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_