_
_
_
_
_

El Sidecar homenatja el desaparegut activista musical Quim Blanco

Tres dies de concerts amb grups com Sidonie, Delafé i Macaco

La sala Sidecar, a la Plaça Reial.
La sala Sidecar, a la Plaça Reial.Juan Barbosa

La història s'escriu moltes vegades en minúscules, i aquest és el tipus de lletra que millor resumeix la vida i aportació de Quim Blanco, el programador, activista, aficionat i ex empresari musical que, mort fa uns mesos, rep un homenatge a la sala Sidecar, la seva sala. Mai va aparèixer en primera fila enlloc, però bandes com Sidonie, Love Of Lesbian o Delafé es van veure recolzades per Quim quan amb prou feines aconseguien convocar una dotzena d'aficionats als seus concerts. En justa retribució als seus desvetllaments per la música i els músics, Quim rebrà aquest dijous, divendres i dissabte un homenatge al Sidecar per on passaran, entre altres, Sidonie, Delafé, Brighton 64 i Le Petit Ramón, aquest dijous; Macaco, Amparo Sánchez (Amparanoia), Galàctic Mariachi (La Troba Kung-Fú) i Brazuca Matraca, divendres, i Sergio Makaroff, Aurelio i Los Vagabundos y Freddy Nois, dissabte. Són només part dels molts amics que va deixar.

Malgrat la seva bona vista i intuïció, va ser qui va donar recer a Sidecar a Rachel Arieff i el seu Antikaraoke, els negocis no li van somriure. Roberto Tierz, fundador de Sidecar i company d'aventures de Quim, a més d'amic que el va acompanyar per les consultes dels metges en els seus últims anys de vida, recorda que “tenia visió i una idea molt clara de quin tipus de grups podien triomfar, però era massa noble i a l'Espanya musical dels 80 i 90 no es podia ser tan cavallerós i honrat”. Va programar una discoteca de Mallorca als 80, era per guiris però hi va portar entre d'altres els Brighton 64. No va anar bé. Tampoc la seva pròpia agència de management, Off Managers, per la qual van passar molts grups que es van quedar pel camí. Però per fi, entre el 2000 i el 2009 va programar Sidecar i hi va acabar fent-se una reputació de persona recta i comprensiva entre grups que avui triomfen, donant l'alternativa a bandes que llavors no eren res, com els citats Sidonie, Love Of Lesbian o Lori Meyers, Vetusta Morla o Sr. Chinarro. I l'afecte que va despertar és de tal magnitud que en un fet absolutament insòlit, ningú, ni músics, ni impremta, ni tècnics, ni cartelleria cobren res per sumar-se a l'homenatge que també pretén recollir fons per a la seva família.

El seu record també quedarà a les moltes sales que va visitar per veure concerts, juntament amb el Barça, l'altra passió de la seva vida. La tercera, potser fins i tot la primera, va ser viure, doncs desnonat poc després de ser-li detectat un càncer, va aconseguir viure sis anys davant l'esbalaïment d'uns doctors que, coses de la falta de tacte, tal com recorda Roberto, “li van arribar a dir en una consulta: 'caram... però si creia que vostè ja estava mort!'”. Doncs no, no havia mort. Es va alimentar de música, futbol i documentals musicals fins al final, i ja molt afeblit encara va poder veure el seu volgut Wilko Johnson al gener i els Hermanos Cubero al març. Al Primavera Sound, per al qual ja estava acreditat, no va arribar. La seva vida en minúscules trigarà a oblidar-se, d'igual manera que serà difícil no buscar-lo a les sales, sota la seva calba i el seu sempitern somriure d'home bo.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_