Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
MARGINALIA

Orwell i l’oxigen dels intel·lectuals

“Sempre que s’imposa una ortodòxia deixa d’haver-hi bona literatura”, va dir l’escriptor britànic

George Orwell.
George Orwell.

Eric Blair, dit George Orwell (1903-1950), no és un escriptor d’enorme categoria com a tal, però va ser un home d’una honestedat intel·lectual molt gran, manifestada en moltes ocasions, entre d’altres quan va viatjar a Catalunya, durant la Guerra Civil, per lluitar a les files del POUM en defensa de la República Espanyola. Fruit d’aquesta experiència —breu, perquè el van malferir al coll i va ser reenviat a Anglaterra— va ser un llibre que es diu Homage to Catalonia que, més que ser un homenatge al nostre país, ho és a la causa republicana, a l’engròs, tant com és un al·legat contra l’anarquia per causa de la qual la República va acabar perdent la guerra, entre altres factors adversos. També és autor de dos llibres al·legòrics, La granja dels animals i 1984—una data massa pròxima a la seva vida perquè pogués resultar profètic tot el que explica—, tots editats en català.

Ara Editorial Viena ens ofereix una tria d’articles d’ell mateix (George Orwell, Llibres o cigarrets, Barcelona, Viena, 2016), de contingut força heterogeni: en un cabàs hi hauria els articles autobiogràfics, com ara “Quins temps de joia, aquells!”, i en un altre diversos articles breus dedicats a la vida dels editors, als crítics literaris i als llibres per si mateixos. Pels articles del primer bloc ens assabentem de quelcom que és llegenda en el món literari anglès, i això és que Orwell tenia una tirada irreprimible, o inevitable, al fracàs: “Jo estava condemnat. No tenia diners, era feble, era lleig, era impopular, tenia una tos crònica, era covard, feia pudor... Fins que no vaig tenir uns trenta anys, sempre vaig planificar la meva vida partint de la base que no només fracassaria en qualsevol empresa que iniciés, sinó que no viuria gaires anys... Repassant la meva obra [escrit l’any 1946], veig de manera invariable que he escrit els llibres més insulsos quan no hi tenia un propòsit polític...”.

Però dins del bloc d’articles de crítica literària, publicats en vida a diaris i revistes d’Anglaterra, n’hi ha un que resulta enormement revelador quant a això que acabem de llegir, és a dir, el seu interès permanent per la política, molt per sobre del seu afany per l’estètica literària. Es tracta de l’article La destrucció de la literatura, també de 1946, en què Orwell apunta una tesi molt senzilla, però d’una gran acuïtat: perquè un país tingui una bona classe intel·lectual i unes bones literatura i arts, no n’hi ha prou amb tenir una institució com el British Council (el nostre CoNCA es va crear amb un propòsit semblant, malbaratat), sinó que es necessita que l’ambient polític sigui obert, oxigenat i estrany a tota mena de reduccions (polítiques i culturals) dogmàtiques o il·lusòries. Diu l’autor: “Qualsevol periodista o escriptor que vulgui mantenir la seva integritat es veu més frustrat per la deriva general de la societat que no per una persecució activa”. Com que Orwell va ser, com hem assenyalat de bell començament, un home de gran integritat moral i d’una gran autonomia intel·lectual, no ens ha d’estranyar que digui: “La llibertat intel·lectual implica la llibertat d’informar del que s’ha vist i sentit, i no estar obligat a fabricar fets i sentiments imaginaris”. Això ho deia amb relació a la política conservadora o el pes del catolicisme a Anglaterra, però també amb relació al pes de la doctrina comunista després de la Segona Guerra Mundial. La cosa anava per qualsevol doctrina que tragués aire pur a l’ambient: l’intel·lectual posterior a 1945 no neix de la lluita necessària contra cap dictadura; sorgeix quan té a favor un ambient higiènic, completament aliè al “políticament correcte”: una atmosfera no pertorbada “per fets o sentiments imaginaris”.

Citem encara aquestes paraules: “Una societat esdevé totalitària quan la seva estructura es torna manifestament artificial... La simple prevalença de determinades idees pot escampar una mena de verí que fa impossible abordar un tema rere l’altre amb propòsits literaris... Sempre que s’imposa una ortodòxia deixa d’haver-hi bona literatura”.

Catalunya! TV3! Independentisme de gresca i processó uniformada! Llegiu a fons aquest article dins el nostre llibre d’avui, i potser hi trobareu una de les causes, només una, del panorama eixorc, lànguid, desolat, pobrissó, indulgent, anèmic i esvaït no solament de la nostra literatura actual —la poesia n’és una excepció, com molt bé em va dir Marc Romera, que n’edita i en fa de molt bona—, sinó de tot l’àmbit cultural. Si jo fos marxant a Prades i conseller de Cultura en aquests moments —cosa del tot improbable—, no exportaria els castellers a l’Orient; importaria a Catalunya el bo i millor del que encara es fa, no a Espanya, però sí a la resta del continent.