El decapitat
Aquest Franco sense rostre és un cap absent que és present, disseminat per tot arreu. Pot ser que sigui el millor d'una exposició fallida
Som-hi, ja es pot visitar al Born l'exposició de les punyetes que ha desencadenat una guerra de memòries. Guerra anticipada, que va esclatar aquest estiu com si fos una promoció publicitària, però al revés, una modalitat de la censura prèvia. Vaig comptar dilluns les repetides (set vegades) i ecumèniques paraules del primer tinent d'alcalde i mà dreta de l'alcaldessa, Gerardo Pisarello, que reconeixia la “incomoditat” que ha desencadenat l'exposició entre el que l'argot consensuat anomena “diferents sensibilitats”. Cert, l'exposició és incòmoda. Molt: no s’hi veu res.
Està feta de retalls petits de fotocòpies i de fotos de premsa, en plafons grisos metal·litzats que t'enceguen els ulls, exigeix lupa i trencar-se el cap per fer-se una idea justa del que vol explicar i de com ho fa.
Segur que heu seguit pels mitjans el guirigall que es va desencadenar aquest dilluns durant tot el dia, sobretot a mitja tarda, durant la inauguració. Si això és debat sobre la impunitat del franquisme en democràcia, endavant, només faltaria. Sens dubte, el que domina en l'exposició és el dictador. És això políticament incorrecte?
Domina Franco a l'exterior, en l'escultura decapitada per la qual redoblen els tambors contraris a la seva presència al carrer i sobretot davant del Born, aquest lloc de ruïnes i de consciències ara violentades per una pregunta: no pot ser lloc de trobada entre antifranquistes, siguin independentistes o no? Pel que sembla, no. Almenys de moment.
També domina el dictador dins, i no només pel tema. Com que l’expo està tan mal muntada, el que acabes veient, el que et queda, són les úniques imatges que s'exposen: tres grans fotos de la mateixa estàtua eqüestre i, sobretot, el bust de silicona al final del recorregut, obra de l'artista Eugenio Merino. D'un hiperrealisme fort i aconseguit, és el cap del dictador ja vell, com correspon a un artista nascut el 1975. Merino la va instal·lar el 2012 dins d'una nevera en una fira d'art. Li va valer una denúncia de la Fundació Francisco Franco. Always Franco era el títol.
I així estem, sempre Franco. També en el títol d'una altra de les instal·lacions de Merino amb el mateix cap i ulleres negríssimes de sol, sobre un pal d'entrenament de boxa: Punching Franco, de fa dos anys. Però ara els cops de puny són físics, com l'altre dia al carrer entre dos homes, una performance davant dels molts fotògrafs que esperaven entrar al Born. És curiós: l'exposició presenta l'escultura de Merino, aquest cap del dictador, com a al·lusió a la banalització del franquisme. No ho és. La seva provocació no és gens banal. Et sacseja.
Tal i com està feta la micromostra i amb el redoblament de tambors, aquestes imatges del dictador –fora perquè està plantificada en el que per a molts és la terra sagrada del Born, dins perquè brilla més que tota la resta junta—pot ser que siguin l'únic que es recordi d'una iniciativa que pretén ser pedagògica. I que ho hauria de ser, la veritat. Es parla molt poc de la persistència del franquista en l'espai públic: el Memorial Democràtic va presentar el 2010 un cens de 7.700 símbols a Catalunya, la majoria el jou i les fletxes de les plaques del ministeri de l'habitatge. Tampoc els escolars, ni fins i tot els universitaris, tenen nocions serioses sobre Franco ni encara menys de la llarga dictadura.
Aquest Franco decapitat i a cavall que ara et rep al Born és una imatge impagable: un cap absent molt present. Algú se’l va emportar el 2013 dels magatzems municipals, sense que ningú sàpiga encara qui en va ser el lladre, si ho va fer sol ni on ha anat a parar el botí. Es calcula que el decapitador coneixia bé les dependències (era algú de la casa o un dels proveïdors). La decapitació va ser neta, d'un tall molt professional en el bronze, per a la qual cosa cal ser destre. No sabem trobar-lo, ai, els mossos encara no han aconseguit saber què ha passat des que va desaparèixer.
Mireu, em sembla que sé on és: disseminada per tot arreu. En el franquisme sociològic que ha llegat la corrupció com a estratègia de poder i tants vots ha donat als governs de tot signe dels últims anys aquí i allà. En el que no volem veure de la vida diària. En les guerres culturals que ens entretenen i aconsegueixen que es faci malament el que és necessari fer bé: divulgar la impunitat del franquisme en aquesta democràcia.
