Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El llibre, senyor de Barcelona

La investigadora Isabel Segura ressegueix l'empremta del sector de l'edició en la fesomia de la ciutat

El llibre, senyor de Barcelona Ampliar foto

Ningú volia els més de 3.000 volums del pis de la historiadora Isabel Segura, expulsada de Ciutat Vella per la pressió immobiliària. Que no, que no valien res... Temps absurds aquests, perquè els llibres van arribar a modelar l’urbanisme de Barcelona, van ajudar com pocs elements a configurar espai comú, públic, tal com demostra el tan senzill com espectacular i elegant banc-biblioteca que el gran Nicolau Maria Rubió i Tudurí va dissenyar el 1928 per a l’últim tram de la remodelació del passeig de Sant Joan, entre la Diagonal i la travessera de Gràcia.

Els bancs, com una mitja lluna de pedra, tenien a la capçalera una vitrina amb llibres, en bona part donacions d’editorials com Montaner i Simón (50 volums, entre ells els quatre de la bellament il·lustrada Història d’Amèrica, de Josep Coloreu), de la Diputació (131 llibres, entre ells de Bernat Metge i Ramon Llull), de la Unió d’Associacions de Propietaris (els 23 lliuraments dels Episodios Nacionales de Galdós), de l’Associació de Propietaris del Camp d’en Grassot (30 exemplars: contes de Grimm, Els tres mosqueters de Dumas...). Un guarda obria l’armari amb la clau i cedia el llibre sol·licitat. El projecte, que havia d’estar ultimat per a l’Exposició Internacional de 1929 però que es va retardar un any, culminava amb un petit encara que bonic Pavelló de Lectura, amb una original coberta de plaques de vidre, a la confluència del bulevard amb la travessera.

A banda de connectar el dens barri de Gràcia amb la zona marítima, el passeig de Sant Joan inaugurava així un nou concepte de via en incorporar a una zona de joc i descans ciutadà un espai de lectura que potenciava trobades i relacions.

Lectors davant de la biblioteca del Passeig de Sant Joan, el 1930. ampliar foto
Lectors davant de la biblioteca del Passeig de Sant Joan, el 1930.

Ho explica la mateixa Segura a Barcelona, ciutat de llibres, publicat pel consistori, en què l’estudiosa de la ciutat (Barcelona, Chicago, Nova York) i exeditora (laSal, Edicions de les Dones) rastreja l’impacte del paper en les llambordes de l’urbs. I de la seva indústria, de les poques que no van ser expulsades de la ciutat. És més, va ser de les primeres audaces d’anar a la conquesta de l’Eixample: el 1886, entre Barcelona i Gràcia, començava la construcció del taller tipogràfic i editorial més important del XIX a Espanya, la Heinrich i Cia, que tenia la seu fundacional al passatge Escudellers. En una parcel·la de 6.000 metres quadrats entre Còrsega, Llúria i Diagonal, i aprofitant les possibilitats tècniques de les estructures metàl·liques, s’instal·larien allà dues màquines de vapor per moure, entre altres peces, la primera impremta amb rotativa, en un edifici amb modernitats com ascensor i telèfon i, poc temps després, laboratori fotogràfic. Hi treballarien 800 persones: el sector de l’edició comença a veure’s com una inversió d’alt rendiment a partir d’edicions bellament il·lustrades, recosides, per ser venudes a un públic urbà acomodat. L’increment de tiratges abaratia ja espectacularment els costos.

D’aquesta filosofia bevia també Montaner i Simón al carrer Aragó, entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia, amb un edifici insígnia de Lluís Domènech i Montaner, encàrrec del seu oncle Ramon i que, pel seu fons, no complia amb les normes municipals, en l’afany dels propietaris de l’Eixample d’esgarrapar edificabilitat davant els generosos marges d’espais públics i les illes interiors que va dissenyar Ildefons Cerdà. “Equivaldría a declarar que en el Ensanche de Barcelona no es posible edificar para la industria, lo cual ni remotamente puede haber entrado en las miras de V.E.”, escriu el propietari Francisco Simón, pressionant les autoritats municipals perquè facin els ulls grossos.

El sector va adquirint múscul, tal com delata el fet que es porti a seus editorials els periodistes estrangers convidats el 1886 a visitar Barcelona amb la intenció de promocionar l’Exposició Universal. El benefici és mutu: l’edició ja és la segona indústria de la ciutat després del tèxtil; els editors volen augmentar la seva presència a l’Amèrica Llatina, un mercat natural però que, paradoxalment, està copat per firmes franceses i alemanyes que editen allà en castellà. Recuperar aquest territori serà una obsessió del sector català, que, a través de l’Institut Català de les Arts del Llibre, no dubta a acudir a la Fira del Llibre de Leipzig el 1914, la més important d’Europa, davant del titubeig del govern espanyol: “L’Estat no vol ser-hi? Catalunya, sí (...) I Barcelona serà el Leipzig català”, proclamava a El Poble Català Eduald Canibell, director de l’institut.

Amb la construcció de la Heinrich i Cia el 1886, l’edició es comença a veure com una inversió d’alt rendiment

La indústria corria més que la societat i, sobretot, que la política, perquè la primera biblioteca pública de Barcelona no arribarà fins a 1895. I gràcies a una donació privada. Va ser un 28 de març al predestinat passeig de Sant Joan, quan es va celebrar la cessió a la ciutat de la Biblioteca Arús per part del seu amo. En ella, “No’s pot negar la entrada a ningú per rahó de sexo, edat ni clase; xichs y grans, richs y pobres, tothom que allá’s comporti dignament té’ls mateixos drets que un altre”, deia la disposició testamentària de Rossend Arús. La lectura, fins llavors, estava confinada, com recorda bé Segura, als espais privats de la gent benestant o als àmbits acadèmics i universitaris.

La sort és que llavors el llibre tenia prestigi i era tingut per la clau màgica per accedir a la cultura i, amb això, la possibilitat de créixer i ascendir socialment, fins i tot gaudia del poder de transformar el món. Per això, un grup d’intel·lectuals i obrers crea, el 1902, l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera, que comptarà amb 25.000 socis i tindrà una biblioteca que, amb els anys, dirigirà Joan Salvat-Papasseit. Per això el 1909, de nou per iniciativa civil, la ciutat tindrà la primera biblioteca pública de dones d’Europa i Amèrica, la Biblioteca Popular de la Dona, a Ciutat Vella. Va arrencar amb un centenar de llibres i una donació de 500 pessetes a la parròquia de Santa Anna, però als vuit mesos l’èxit va obligar a instal·lar-la a la Casa de la Misericòrdia, al carrer Elisabets. Aquí va estar la llavor dels avui tan populars clubs de lectura, a partir d’unes pioneres lectures col·lectives que acollia.

Les llibreries, escindides ja de la cadena única impressor-editor-llibreter, ajuden també a esculpir la fesomia de la ciutat: el 1902 l’Ajuntament promou, al Portal de Santa Madrona, a tocar de l’antic convent de Santa Mònica, la instal·lació de 20 parades de venda de llibres, que no abandonarien la cèntrica i popular ubicació fins a 1967 amb la construcció del metro de Drassanes i la gegantina Torre Colom (110 metres). Les casetes acabarien al carrer Diputació, d’on fa molt poc van desaparèixer les últimes.

El mercat del llibre dominical a la ronda de Sant Antoni, el 1915. ampliar foto
El mercat del llibre dominical a la ronda de Sant Antoni, el 1915.

El llibre era ben present al carrer. I el seu apogeu arribaria amb la celebració de la Diada de Sant Jordi. Com altres coses, se n’ha oblidat el precedent popular: des de 1868, a l’actual plaça de Sant Jaume es muntava una fira per a aquestes dates d’abril amb “joguines, quincalleria i llibres vells”. El 2 de febrer de 1925, el llibreter valencià establert a Barcelona Vicent Clavel proposava al govern celebrar el Dia del Llibre Espanyol, fent-lo coincidir amb la data del naixement de Cervantes. El primer Dia del Llibre es va celebrar l’octubre de 1926. Curiositats de la vida, només hi van participar set llibreries, i l’Ajuntament no les va autoritzar a posar taules als carrers per vendre els llibres... Les que van participar llavors, que van aplicar un 10% de descompte als compradors, estaven situades al centre de la ciutat, als voltants de la plaça de Catalunya, la Rambla, Fontanella, ronda Universitat, Bruc i Portaferrissa. Les llibreries van ser: la Francesa, Catalònia, Germans Vídua Pla, Voluntat, Subirana, Agustín Bosch i Sintes.

Si les editorials havien saltat a la nova Barcelona, els promotors públics seguien apostant pel centre històric. I fins van ser-ne la pica; la culminació d’aquesta política arribaria el 1931 amb la ubicació de la Biblioteca de Catalunya a la Casa de Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu: es reinventava de manera gairebé pionera l’espai públic en donar nous usos a antigues àrees de Barcelona, ara tan freqüent. Les interminables obres (reubicar veïns, derruir cases, condicionar l’espai) van quedar aturades per la Guerra Civil, tal com va quedar per desenvolupar la Llei de Biblioteques de 1934, que havia d’impulsar biblioteques públiques en els barris perifèrics. Aquest esperit d’omplir de cultura el carrer no es reprendria fins a 1974, amb la construcció de la biblioteca Lola Anglada, a la cruïlla de Rocafort amb Còrsega.

El llibre era present al carrer, amb precedents de Sant Jordi que arrenquen el 1868 a la plaça Sant Jaume

El virus llibresc era tan fort, però, que en plena guerra els volums van arribar fins al front, a través de les genials caixes armari dissenyades per Bartomeu Llongueres, membre del prestigiós equip del GATCPAC, que amb unes corretges i dues nanses podien ser fàcilment transportades per només dos soldats. La campanya va arrencar amb 35.000 llibres i es va arribar als 60.000. El 1938 hi havia unes 200 biblioteques funcionant regularment en la primera línia de combat.

La victòria feixista ho va canviar tot. Des de l’inici: poc després de l’entrada franquista a Barcelona, es cremava públicament la biblioteca i l’arxiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Un signe dels nous temps. L’ús de les biblioteques va caure en picat: els seus continguts havien estat depurats i molts usuaris no s’atrevien a aparèixer per elles per por de represàlies polítiques, vistes les lectures que havien fet abans de la guerra o per temor davant la seva antiga adscripció política. La por d’uns i el voler-se significar davant les noves autoritats d’altres van imposar l’automutilació: tot i que la censura oficial no havia fet públiques les obres prohibides, la Cambra del Llibre de Barcelona ja passava al novembre de 1939 una llista d’autors i títols, segons notícies d’origen tan divers com incert, que els llibreters havien de fer desaparèixer dels seus establiments: Bakunin, Ehrenburg, Lenin, Pascal, Prudhom, Joseph Roth, Salgari, Tolstoi... “Los Sres. Libreros deben retirar rigurosamente de la venta los libros indicados”, deia la nota d’aquell 16 de novembre.

Biblioteca infantil desmuntable a Sant Andreu, el 1936. ampliar foto
Biblioteca infantil desmuntable a Sant Andreu, el 1936.

Amb el lent i interessat ritme dels temps, es va passar de l’exposició del llibre alemany al Paranimf de la Universitat de Barcelona de febrer de 1941 (esvàstiques incloses en la decoració) a una altra de llibres espanyols sobre els EUA a la Biblioteca de Catalunya, el 1956. Llavors ja triomfava l’editorial Bruguera (instal·lada al barri del Coll, una de les perifèries per on creix la ciutat), a partir d’edicions molt populars, una distribució propera (quioscs) i l’evasió com a base (des de la novel·la romàntica fins als còmics). La indústria del llibre va necessitar arribar fins a 1963 per convertir-se en la primera en exportacions de productes manufacturats d’Espanya. Mentre això passava, Segura contraposa la tasca ingent de les llibreries, amb rebotigues clandestines que oferien llibres prohibits als més inquiets. Perfila fins i tot una ruta d’abastament que, creuant la ciutat, aniria des del bar-llibreria Cristal-City, a Balmes, a la llibreria-galeria de Luis de Caralt, al número 1 de la Rambla, o a algunes parades del mercat de Sant Antoni.

Els atemptats de la ultradreta a les acaballes del franquisme a llibreries o magatzems editorials van ser notables. A l’abril de 1973 cremaven els dipòsits de l’editorial Nova Terra; només quatre mesos després era assaltada la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana i incendiada la Central de Llibre Català. El 1974, eren els locals de Distribuciones de Enlace. La llibreria Cinc d’Oros, entre d’altres, va ser objecte de diversos atemptats.

En qualsevol cas, aquests actes no van fer arronsar els punts de venda de llibres, que en els primers i incerts anys de la democràcia van constituir una notable xarxa de dinamitzadors del moviment veïnal i van actuar de reconstituent de la memòria històrica i cívica. Allà on la mobilització popular va salvar de l’especulació, per exemple, emblemàtics edificis fabrils, avui, en una Barcelona que és Ciutat de la Literatura per la UNESCO des del desembre passat, llueixen notables biblioteques de la xarxa municipal. Entre les 40 existents, la Vapor Vell, a Sants. Poques ciutats tenen tanta forma de llibre.