Badalona i les prioritats
Per què gent que podria tenir moltes raons per votar l'esquerra pot optar per la dreta més reaccionària?
La imatge del tinent d'alcalde de Badalona, José Téllez, trencant l'ordre judicial que prohibia que es treballés a l'Ajuntament el dia de la Hispanitat s'ha fet un lloc en webs i portades de la premsa espanyola. No voldria contribuir a convertir una anècdota en esdeveniment, però tal com estan les coses veurem moltes anècdotes sobrevalorades. Quan els problemes polítics no es canalitzen políticament i els diferents actors s'alimenten de la confrontació, sobreactuar és una temptació permanent. I, així, cada vegada es fa més difícil distingir quan es juga a fer política i quan es fa política de debò.
A Catalunya, una quarantena d'ajuntaments no van treballar del dia de la festa nacional espanyola. Cap va ser notícia. Ho va ser Badalona, la tercera ciutat de Catalunya en nombre d'habitants. Però que l'Ajuntament acordés amb els funcionaris treballar en aquesta data, a canvi d'un altre dia de festa, no hauria tingut cap transcendència especial si la Delegació del Govern no ho hagués denunciat a la justícia i si el jutge no hagués intervingut de manera sumaríssima per impedir-ho, donant motiu a la consegüent resposta dels edils. Hem entrat en una fase crucial en la dinàmica acció-reacció. A cada gest susceptible de ser considerat en contradicció amb la llei, a cada nova proposta de l'independentisme, el Govern espanyol respon amb la Fiscalia i/o amb el Constitucional. És una dinàmica que lluny d'obrir vies de solució del problema l’enverina i el fa encallar.
En la societat oberta, la festa nacional espanyola és susceptible de crítica, com tot. Uns no se senten concernits per aquesta nació, els altres consideren escassament exemplar l'ocasió escollida. Però estem ficats de ple en una confrontació sense espai per enraonar, per raonar conjuntament. El Govern espanyol negant-se a veure la realitat s’escuda en la raó jurídica: la llei no ho permet. El sobiranisme invoca la raó democràtica: la voluntat sobirana dels catalans. I així, qualsevol anècdota com la de Badalona es converteix en un gran enrenou. Uns reneguen contra els que se salten la llei, els altres es proclamen víctimes d'una legalitat que ja no reconeixen. Mal assumpte quan es vol determinar judicialment el que cal celebrar. I quan s'adopta com a estratègia política que tot acabi en els tribunals.
Sens dubte, no hi ha democràcia sense llei, però les lleis no poden operar com una cotilla. Quan les circumstàncies d'una societat canvien és responsabilitat de la política adaptar les lleis a les realitats i no utilitzar-les al servei dels seus interessos. Ja sabem que la realitat acostuma a anar avançada a les idees i que la societat canvia més de pressa que les lleis, que gairebé sempre arriben tard. Però quan emergeix un projecte amb ampli suport social, en democràcia cal plantejar-se com es pot incloure, no com es pot liquidar. I estarem en aquesta situació fins que l'evolució de les relacions de força obligui a asseure's. Mentrestant, tots volen marcar punts: uns esquinçant-se les vestidures en nom de la llei i els altres afirmant la seva condició de perseguits.
2. Badalona va ser el territori escollit pel PP per experimentar el model lepenista a Espanya. García Albiol, després premiat per Mariano Rajoy, va tirar pel camí de la xenofòbia, va guanyar les eleccions, va actuar de braç ferm contra la immigració i es va instal·lar en l'amenaça i l'autoritarisme. En les últimes municipals, l'acord entre diverses forces entorn de l'alcaldessa Dolors Sabater va frustrar l'experiment. I és fonamental que el canvi es consolidi per no tornar enrere. Però espectacles com el d'aquest dimecres no hi ajuden. Tot el contrari, donen ales a García Albiol, que no va trigar a exhibir el seu tarannà. De vegades, la gran il·lusió nacional impedeix veure els detalls sobre els quals realment es construeix el futur: per exemple, assegurar que Badalona no torni a caure en mans dels aprenents de Le Pen. I per aconseguir-ho cal evitar sobreactuacions contraproduents.
A l'esquerra li costa afrontar una pregunta: per què gent que podria tenir moltes raons per votar-la pot optar per la dreta més reaccionària? És una reflexió necessària si no es vol perdre el sentit de les prioritats.
