Els últims dies de Constance Dowling

Com que és evident, si jutgem el que s’ha premiat, que el Nobel de Literatura ja no té cap escriptor viu per guardonar, jo proposo un Nobel pòstum. La llista d'aquest premi seria tan extensa com la que existeix entre els vius que encara mereixen que se'ls premiïn, encara que el jurat suec no se’n vulgui assabentar. Si algú em pregunta a qui, per exemple, li donaria aquest impossible Nobel, jo triaria en primer lloc Cesare Pavese. I per què Pavese i no Virginia Woolf o Graham Greene, per citar dues absències excessivament escandaloses? Sens dubte que premiaria l'autora de Les ones. I ja no dic l'autor d'El tercer home. Però avui dic Pavese perquè precisament aquests dies em vaig retrobar amb la persona amb qui per primera vegada vaig parlar de l'autor italià ben arribat a Barcelona. I també perquè resulta que acabo de llegir un llibre (El amargo sabor de la victoria, de Lara Feigel, Tusquets), en el qual surt un cognom que em va recordar l'autor de Treballar cansa i els seus últims dies.

Al llibre de Feigel es parla, entre altres qüestions no menys importants, de la culpabilitat o no de l'alemany corrent en els crims contra la humanitat que va cometre el règim de Hitler. Per fer-ho, els aliats van convidar diversos intel·lectuals i artistes a pronunciar-se sobre una matèria tan terrible. Des d'Ernest Hemingway fins a Hanna Arendt, passant pel poeta Auden i el cineasta d'origen jueu Willy Wilder. En un moment del llibre l'autora assenyala uns problemes sentimentals del cineasta austrohongarès. Sembla que compartia la seva dona amb dues noies molt joves, Doris Dowling i Andrey Young. A mi em va quedar gravat el nom de Doris Dowling, de manera que pràcticament vaig deixar el llibre en aquella pàgina i em vaig dedicar a bussejar per la xarxa l'existència d'aquella llunyana noia americana. Així, va resultar que Doris tenia una germana que es deia Constance. Constance Dowling tenia 24 anys. Estem al final de la Segona Guerra Mundial. Dos anys més tard, les dues germanes marxen a Itàlia, ja que per Hollywood el futur es presentava difícil. Per aquella època, Constance, a la qual el món del cel·luloide no va tractar tan bé com ella hauria volgut, va conèixer el poeta, novel·lista i traductor eximi de la literatura nord-americana Cesare Pavese.

A finals dels setanta, la revista Camp de l'Arpa va encarregar a l'excel·lent crític literari Robert Saladrigas un monogràfic sobre Cesare Pavese. El que escriu això va participar en aquest número fent una valoració de la seva poesia. Sempre em va cridar l'atenció el coneixement que es tenia per aquests verals del poeta torinès. Es llegia L’ofici de viure amb devoció. A Barcelona no em va faltar mai la companyia d'algun pavesià amb qui compartir lectures. Una de les que més ens apassionava era la relativa a la relació sentimental de Pavese amb Constance Dowling.

Constance Dowling va morir el 1969, als 49 anys, d'una parada cardiorespiratòria. La seva vida professional gairebé no li va permetre destacar en cap pel·lícula de gènere que avui seria molt difícil recordar. Sembla que va tenir més relleu una relació fugaç amb el director de cinema Elia Kazan. Vaig rastrejar la seva vida per Internet i vaig poder veure que alguna ànima pietosa havia penjat algunes fotos seves, però n'hi ha una que em va cridar molt l'atenció per la celebritat del mitjà que la va publicar, una portada a la revista Life. Si es punxa el seu nom unit al de Pavese, se'ls veu junts compartint alguna festa, segurament literària. La majoria de vegades se'ls veu relaxats, prenent una copa. Ell la mira embadalit. Ella, amb un cigarret entre els dits, mira sempre a un altre costat. Vaig voler saber com van ser els últims dies de Constance Dowling. La seva vida professional es va acabar el 1950, després de trencar amb Cesare Pavese i tornar als Estat Units.

Dels últims dies de Cesare Pavese no vaig haver de buscar res. Tothom ho sap. Es va suïcidar perquè la bellíssima Constance Dowling no va respondre la seva última trucada. Va ser ella la dona de la veu ronca que cita el poeta en el seu diari? Va ser ella la que li va inspirar Vindrà la mort i tindrà els teus ulls? I que ningú no li donés el Nobel a aquest gran poeta i alhora l'home més trist d'Europa, com va dir algú d'ell amb tant d’encert.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.