Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Marginalia

Notícia d’Alfonso Berardinelli

Els dos llibres de l'estudiós italià són plens de crítica severa i moral, i rebenta Borges i Eco

El prestigiós crític italià Alfonso Berardinelli.
El prestigiós crític italià Alfonso Berardinelli.

Aquest de qui parlem avui és un dels millors crítics literaris, i de la cultura, de la Itàlia dels nostres dies, eclipsat —cosa natural en les persones d’esperit superior— pels assagistes i professors que s’han apuntat, oportunament, a les noves teories de la literatura i la cultura. D’ell han arribat al mercat editorial dues obres que resumeixen tot el seu pensament, afegint-hi la seva visió molt crítica de la universitat. Els llibres són: El intelectual es un misántropo (Ediciones El Salmón, traducció de Salvador Cobo, 2015; tirada de només 600 exemplars, que ja ho diu quasi tot), i Leer es un riesgo, amb pròleg de Hans Magnus Enzensberger (edició i traducció de Salvador Cobo, Madrid, Círculo de Tiza, 2016).

Els dos llibres són esplèndids i resultaran de lectura grata a totes aquelles persones que prefereixin els barems de la crítica feta amb seny i bon gust per damunt de la crítica basada en la semiologia, en les teories matemàtiques (n’hi ha) o en l’estructuralisme. Són llibres, diguem-ho així, moderns, i són plens d’una crítica severa, moral, de les tendències de la postmodernitat, si és que hem d’entendre, per aquesta paraula, teories com les de Heidegger, Derrida o Umberto Eco: els últims, dos dels més escèptics o cínics assagistes del panorama contemporani.

Berardinelli, que va estudiar literatura i lletres modernes, però que té una formació clàssica envejable, va abandonar la universitat de Venècia el 1995, després d’haver-hi impartit classes durant vint anys: un acte que li va valer respostes molt aïrades dels seus col·legues, possiblement pel sol fet que envejaven la llibertat intel·lectual i espiritual del nostre autor.

Al primer dels llibres apel·la a la figura de Sòcrates per donar suport a la figura de l’intel·lectual —el d’ara i el de sempre, perquè Zola no es va inventar aquesta actitud, que potser arrenca de Parmènides—, és a dir, la persona que pensa una mica més que la resta dels mortals, aquella que prefereix les preguntes més que les respostes. Flaubert havia dit: “És mala cosa voler arribar a conclusions”, i, com ell i tota la tradició dels assagistes moderns, no els postmoderns, l’italià es mou a les palpentes entre les dades socials, polítiques i teòriques que ens envolten i rebutja les “grans filosofies” —aquí entra Heidegger, no del tot justament— en favor d’una filosofia de la quotidianitat, amena i útil per a tots els públics: “El deure de l’intel·lectual és parlar, pensar i actuar en la mesura del que imposa la vida quotidiana. El denominat ‘pensar en gran’ és una mena de droga, una megalomania”. Berardinelli no suporta les impostures, ni l’esnobisme, ni els xerrameques; encara menys allò que en diem els papanates de la vida cultural, avui munió.

Igual de gran és Leer es un riesgo, en què l’autor no ha deixat d’incloure la rèplica a un article de Sandro Briosi, que s’havia molestat pel fet que l’altre abandonés la universitat, encara jove: com si no tingués, tothom, la llibertat de treballar en un marc o en un altre de la vida cultural d’un país. Va passar a les empreses editorials i al periodisme, llocs molt més oxigenats que la universitat, i ve a dir, en aquesta rèplica, que els funcionaris que no s’han atrevit a fer el mateix, d’ençà que l’ensenyament universitari està tan embastardit, potser ho han fet per acomodament a una burocràcia i una misèria de l’ensenyança literària que ell mateix lamenta, però contra la qual, tot sol, no podia fer res. Tant com pensa que l’home encara està dotat d’ànima, pensa que ho està la literatura, i que els modes d’ensenyament d’aquesta matèria tan preciosa —que també suposa desapareguda a mitjà termini— han de posseir entusiasme, il·lusió, poca tècnica, cap apunt a classe, cap examen que no sigui avaluar la capacitat d’intel·lecció d’un alumne davant una obra, i cap llibre de text, tots ineficaços. He vist, tot ajudant un fillol a estudiar, els llibres de text de Llengua catalana de segon de BUP, i d’ençà no m’estranya que els catalans escriguin tan malament la nostra llengua, com es veu en aquests missatges que li envien a Josep Cuní els seus vidents (televidents, per ser exactes). Menysté en aquest llibre el 90% de la poesia italiana dels nostres dies, elogia l’esforç mental dels grans autors moderns, com ara Joyce i Eliot (i el dels seus lectors), rebenta Borges, cosa que no m’ha molestat, i, per fi, llença una gran invectiva —blastomia, a Itàlia— contra un famós i riquíssim semiòleg dels últims cinquanta anys, Umberto Eco, considerant, amb bons arguments, que era un enorme cantamanyanes i un pèssim novel·lista. Dos llibres molt aconsellables.