Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El dinosaure va deixar l’empremta de les seves escates

Trobada al Prepirineu català l'excepcional impressió de la pell d'un gran sauròpode de fa 66 milions d'anys

Víctor Fondevilla assenyala la pell d'un gran sauròpode, al Prepirineu català.

“Quan es va despertar, el dinosaure encara era allà”. No hi ha res com el famós microrelat de Monterroso per intentar explicar la meravellosa sensació que se sent quan es contempla, i fins i tot es toca, la impressió en relleu que va deixar el cos d'un d'aquests animals extints (i un de molt gros, segurament un titanosaure) en asseure's, reclinar-se o caure al terra enfangat ara fa 66 milions d'anys. La pell del dinosaure va quedar gravada en aquella tova superfície, que després es va emplenar de sorra i es va petrificar, i que va conservar, per un raríssim atzar, el relleu exacte en negatiu de la superfície coberta d'escates. Va quedar per a la posteritat –per a nosaltres l'insòlit testimoni directe del pas pel món d'una bèstia immensa, just en el moment en què la família dels dinosaures ja s'apropava a l'extinció.

Observar en un remot i petit barranc del Prepirineu català, on ha estat trobada, aquesta roca amb el rastre de la pell escamosa del dinosaure és com mirar el flanc d'un drac de debò. Entre uns petits pins i avets, fent equilibris en un pendent de terra argilenca de color vermell sang, s'arriba a la paret on sobresurt un granulat petri d'uns 26 centímetres de llargada: s'observen perfectament una trentena de grans escates poligonals, pentagonals i hexagonals; d'altres estan menys definides. A un metre i mig d'aquesta primera impressió n'hi ha una altra, més petita (d'uns 5 centímetres) i menys clara, amb només set escates. L'excepcional fòssil (únic d'aquest tipus a Europa) el va trobar Víctor Fondevilla, del Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i el seu estudi, publicat a The Geological Magazine, el signen el mateix Fondevilla, el seu col·lega geòleg Oriol Oms i els investigadors Miquel Crusafont, de l'Institut Català de Paleontologia, i Bernat Vila i Àngel Galobart, del Museu de la Conca Dellà.

Fondevilla i Galobart van presentar dimarts el descobriment in situ (encara que el lloc exacte ha de quedar en secret per evitar el furt i el vandalisme), en un agrest paratge a uns 1.500 metres d'altura situat a les proximitats de Vallcebre (Alt Berguedà), paradís de senderistes, boletaires i paleontòlegs. Per anar fent boca i contextualitzar la troballa, primer ens van portar davant de la impressionant paret gegantina d'un jaciment veí, Fumanya Sud (al municipi de Fígols), coberta de rastres de petjades (icnites) de dinosaures. Una pirueta geològica ha col·locat en vertical les petjades, tal com ha fet més enllà amb l'empremta de la pell. Fa milions d'anys la zona era un paratge costaner inundable, un pantà situat al costat del mar, i després la desembocadura d'un riu. Els dinosaures hi proliferaven i eren feliços a la seva manera. Una felicitat que no va durar gaire (en termes amplis). Aquests dinosaures catalans, que creixien al final del cretaci superior, van ser, segons els especialistes, dels últims que van trepitjar la Terra. La seva vida es va desenvolupar molt a prop del límit de l'extinció a partir de la qual van deixar d'existir tots els dinosaures.

“No sabem com ni amb quina part del cos el dinosaure va fer la marca, potser en ajupir-se, tot i que segur que no va ser amb les extremitats del davant o del darrere”, explica Fondevilla, un jove que ha tingut, com el seu col·lega, la prevenció de portar un bon folro polar per a l'ocasió, no com d'altres. “És una marca puntual, no va morir allà, només va fregar amb el cos el terra enfangat”.

“En aquesta zona ens trobem fa 71-66 milions d'anys, just abans de l'extinció dels dinosaures”, continua, i se sent a la llunyania una mena de gemec que ens sona a tots molt spielbergià. Resulta que és una vaca. “Sabem que es tracta de l'empremta de pell de dinosaure més moderna del món”, subratlla l'investigador. La troballa de l'empremta fossilitzada d'una pell no és tan rellevant com trobar la pell mateixa fossilitzada –o el Greal paleontològic de les mòmies fossilitzades de dinosaure, com Dakota o Leonardo–, però és molt inusual. “Aquí tenim moltes petjades, ossos, ous, però mai havíem trobat una empremta com aquesta. A Amèrica del Nord i a Àsia sí que se n'han trobat, però a tot Europa n'hi ha molt poques i cap és del cretaci superior”. La rellevància de les dates rau en la seva proximitat a l'extinció. El dinosaure que es va recolzar, o va caure, era dels últims que van trepitjar la Terra. És bastant segur que es tractés d'un titanosaure, l'enorme sauròpode amb el coll llarg –herbívor–, que mesurava entre 15 i 20 metres. No només per la grandària de les escates, sinó perquè prop de la marca també s'ha trobat una petjada de la mateixa espècie i perquè els titanosaures eren molt habituals a Fumanya. També hi havia hadrosaures, però les seves escates són més petites.

Fondevilla destaca que la impressió evidencia un fet fascinant: aquí va estar el dinosaure, ben viu. Una prova molt més directa que els ossos. Galobart aprofita per parlar de la fi dels dinosaures, mentre en uns cingles a la distància es poden veure les siluetes d'uns voltors. “Hi ha diferents teories. Una proposa que ja estaven tocats per fenòmens com el vulcanisme abans de l'impacte de l'asteroide, que segurament va ser el cop de gràcia. Però el que veiem aquí en aquesta època final és una gran diversitat de dinosaures, cosa que sembla contradir el seu declivi i que passessin un mal moment: tres o quatre espècies d'hadrosaures, d'altres de teròpodes (carnívors), entre els quals uns petits caçadors del tipus dels velociraptors, i dos de sauròpodes“. De la impressió fòssil se n'ha fet un motlle i encara s'ha de decidir si l'original s'extreu per impedir que algun vàndal el robi o el faci malbé.

El trajecte en el 4x4 amb els dos investigadors fins a la impressió de la pell va resultar molt excitant, digne de Parc Juràssic. En el camí, Galobart va assenyalar en una altra paret un rastre d'un sauròpode adult i un altre de jove que havien caminat junts quan Raquel Welch encara era jove. Quan vam arribar a la zona secreta, un mini-Olduvai, Fondevilla es va enfilar pel relliscós terraplè per assenyalar la marca de la pell del dinosaure. Va explicar que en veure-la per casualitat durant un registre geològic de seguida va entendre el que era. Mentrestant, els pàrids als arbres callaven davant del petri testimoni de l'ancestre. Vaig grimpar, fet un manyoc de nervis, amb bloc i bolígraf, fins a arribar al costat de la troballa. Em va subjectar amb el braç. Vaig allargar la mà i vaig tocar la freda superfície del relleu cretàcic. Les escates. Vaig tancar els ulls i de sobte el paisatge va esdevenir càlid i estrany. La roca semblava que palpitava sota els dits i Monterroso diria que el dinosaure es va despertar.