El llegat de Tarradellas

En una conversa amb el Grup Periodístic Barcelona, mantinguda a la tardor del 1985, el llavors expresident Josep Tarradellas va dir, entre altres coses, la següent: “La gent s’oblida que a Catalunya governa la dreta; que hi ha una dictadura blanca molt perillosa, que no afusella, que no mata, però que deixarà un llast molt fort”. I en un altre moment de la conversa Tarradellas també va dir que l’acció de govern que desenvolupa Jordi Pujol està impregnada d’aquesta filosofia: “Nosaltres som formidables i Madrid sempre s’equivoca”.

Una crònica d’aquesta conversa, signada per José Antich, es pot consultar a El PAÍS del 2 de novembre del 1985. Han passat molts anys, gairebé 31. Des de la perspectiva d’avui aquestes paraules de Tarradellas adquireixen valor profètic.

Aquest recordatori ve al cas perquè s’ha obert al públic l’Arxiu Montserrat Tarradellas, amb seu al Monestir de Poblet, on estan dipositats els múltiples documents (escrits, cartes, diari, notes…) que va anar acumulant el veterà polític català al llarg de la seva longeva vida. Per commemorar aquesta obertura al públic, la setmana passada es va inaugurar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó l’exposició “President Tarradellas”, patrocinada pel CLAC (Centro Libre Arte y Cultura), una activa fundació cultural que en menys de dos anys ja ha adquirit un perfil propi i ha trobat el seu espai al món de la cultura, les arts i el pensament.

Que el CLAC organitzi aquesta exposició revela aquest perfil. Més encara per les paraules pronunciades en la inauguració pel director i la presidenta del CLAC. El director, Andreu Jaume, conegut crític literari i editor, va destacar l’esperit d’unitat sense ànim de revenja amb el qual va retornar Tarradellas a la seva terra. La seva cèlebre salutació des del balcó de la plaça de Sant Jaume, després d’aterrar a l’aeroport del Prat, ha passat a la història: Ciutadans de Catalunya! Ja sóc aquí. No es va dirigir als catalans sinó als ciutadans de Catalunya, un terme democràtic, no identitari. Teresa Freixes, presidenta del CLAC i catedràtica de Dret Constitucional de la UAB, va ressaltar aquest sentit institucional de Tarradellas, la seva categoria d’home d’Estat, no d’home de “nació (irredempta i victimista) sense Estat”, que és el que després han estat Jordi Pujol, Artur Mas i ara, més que mai, o potser igual que sempre, Puigdemont.

Tarradellas va ser des de sempre una personalitat controvertida. Ho va ser quan, juntament amb el grup del diari L’Opinió, va trencar amb el llavors president Macià i amb ERC. Ho va ser en oferir-se a col·laborar amb el president Companys després del cop d’estat militar del 18 de juliol, quan va passar a ocupar un controvertit però decisiu càrrec a la Generalitat durant la Guerra Civil. Ho va ser en el llarg exili, amb assumptes de la seva vida encara foscos, que potser poden aclarir-se investigant a l’Arxiu. I ho va ser, finalment, al seu retorn de l’exili, en ser el primer president de la Generalitat de Catalunya. Personatge polític controvertit i canviant, no hi ha dubte. Però en el seu exili a França, durant més de trenta anys, va aprendre molta política, es va assabentar que un Estat era una organització seriosa, no un grup de boy scouts, i que el president de la Generalitat no era el cap de colla.

Em pregunto què diria ara davant la situació catalana. Tinc pocs dubtes. En veure que moltes autoritats catalanes, autonòmiques i municipals, començant per les que estan més amunt, se salten les lleis amb desvergonyiment i, a més, reclamen tenir dret a la impunitat al·legant que han estat triats pel poble, Tarradellas pensaria que estem a punt d’un greu enfrontament. Ell sabia que si en comptes que el poble controli el poder, l’única cosa que vol el poder és estar legitimat pel poble per fer, sense lleis que ho impedeixin, el que vulgui, les regles de la democràcia s’han invertit: de la democràcia hem passat al populisme, una altra cosa. Ho va aprendre a França, ho va saber des de sempre.

Però el Tarradellas que va aterrar al Prat el 1977 sabia el que es feia, des de la relativa llunyania coneixia la Catalunya real, la Catalunya que s’expressava en llibertat. Per això la dictadura blanca es va dedicar a construir una altra Catalunya, per arribar on som. Ningú va fer cas dels advertiments de Tarradellas. A més de l’Arxiu, aquest va ser el seu gran llegat.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.