Les bruixes arriben al segle XXI

Les berrugues ja no esquitxen els seus rostres, ni per descomptat volen al damunt d’escombres. El seu físic no admet matisos: o són dones espectaculars de rostre gairebé virginal o cossos desestructurats amb presències que superen l’imaginable. En el festival de Sitges dues de les pel·lícules més esperades, The Autopsy of Jane Doe i Blair Witch, contenen en el seu cor sengles bruixes. I elles provocaran tot tipus de desgràcies als qui vulguin desentranyar els seus secrets.

Blair Witch és la seqüela d’El projecte de la bruixa de Blair, aquella pel·lícula barata que el 1999 va provocar sobresalts a les sales de tot el món. Era l’inici de la moda found footage, i la pel·lícula se suposava que s’havia fet amb el material audiovisual trobat d’uns excursionistes perduts als boscos de Maryland. Així que el punt de vista era sempre el dels tres protagonistes i el metratge avançava segons anaven endinsant-se en els terrenys de la bruixa de Blair. Aquella pel·lícula es va rodar en vuit dies, es va muntar en vuit mesos, va costar poc més de 60.000 dòlars i va recaptar gairebé 250 milions per tot el món. La van dirigir amb sorprenent mestratge Eduardo Sánchez i Daniel Myrick, que de la nit al dia, després de la seva estrena a Sundance, es van convertir en els referents per a tota una generació de cineastes. Als Estats Units encara s’explica que la temporada de caça 1999-2000 va ser terrible perquè les muntanyes es van omplir d’afeccionats amb càmeres rodant la seva El projecte de la bruixa de Blair. En la seva essència l’espectador no veia res fins al plànol final, i la por es construïa en el seu cap, en els sentiments que li produïen els sorolls sorgits del bosc i els cops a les tendes de campanya dels excursionistes. Ho van clavar.

Hi va haver una seqüela lamentable el 2000 i aquí va quedar la cosa fins que Hollywood va decidir que ja havia crescut una nova generació de públic que desconeix l’original, i van posar el guionista Simon Barrett i el director Adam Wingard (responsables de Tu ets el següent i The Guest) per aixecar aquesta tercera pel·lícula, rodada a Vancouver i no al lloc de l’original, en els escenaris reals de Burkittsville (Maryland). La premissa és que el germà petit de Heather –la noia de l’original– ha trobat una pista per la qual creu que la seva germana segueix viva al bosc. Així que juntament amb tres amics, i una parella de friquis locals, s’interna en la forest a trobar-la.

Si una cosa s’ha perdut aquesta vegada ha estat el guió. I el criteri cinematogràfic. Hi ha esglais de saldo, cap inconvenient a ensenyar (encara que de vegades sembla que els personatges lluiten contra Godzilla), i qui ha manat en la producció deu haver estat el dissenyador de so. A Espanya Blair Witch s’estrena el 4 de novembre, però des de Sitges ja creix la decepció.

Una mica més al nord-est dels Estats Units, a l’estat de Massachusetts, hi ha Salem, al comtat d’Essex, on a finals del segle XIX una vintena de persones van ser penjades després de ser condemnades per bruixeria. No gaire lluny se situa la funerària i el dipòsit de cadàvers dels Tilden, un pare (Brian Cox) i un fill (Emile Hirsch), marcats per la mort de la seva esposa i mare respectivament, i que passen moltes hores realitzant autòpsies al soterrani del local. El xèrif del comtat els porta el cadàver d’una noia jove, desconeguda (als EUA a les senseidentitat se les anomena Jane Doe) conservat perfectament malgrat que fa temps que és enterrat i que en el seu interior amaga proves evidents d’haver sofert tot tipus de tortures salvatges. Així comença The Autopsy of Jane Doe, d’André Øvredal (Troll Hunter), i aviat aquest cos començarà a revelar els seus secrets i a implicar tot tipus de desgràcies a qui el toca. La pel·lícula acaba de guanyar el premi al millor film en la categoria de terror al Fantastic Fest d’Austin, i a Toronto va provocar diverses basques en el públic. I sí, és interessant, però és millor la part en la qual va construint la seva trama –magnífica l’escenografia– que la resolució. Encara que la bruixa arriba molt més lluny de l’esperat en la sembra del dolor.