Centrisme per si de cas
En els laboratoris polítics de Barcelona ja s’estan explorant de forma més concreta les possibilitats d’un nou centre, un espai que existeix
Postular una reconstrucció del centre catalanista amb l’actual polarització i els populismes àlgids té alguna cosa d’extravagància, però no pocs pròlegs extravagants han acabat sent polítiques operatives. Aquests van ser els orígens del catalanisme polític. No ser aliens a la governabilitat d’Espanya ha estat generalment positiu per a la societat catalana, encara que només fora per influir i donar pes específic a Catalunya. Amb els governs del felipisme, el PSC va aportar algunes de les seves personalitats més qualificades i el balanç no és insignificant. Jordi Pujol va optar per la política de la palanca –el peix al cove– i no per contribuir a la governabilitat. És inexacte dir que el catalanisme ha estat sempre relegat per Madrid quan successivament els governs d’Adolfo Suárez, Felipe González i José María Aznar van fer ofertes explícites d’incorporació al Govern. Pujol s’hi va negar. Aquesta va ser la seva opció, però existia l’alternativa de sumar-se a la governabilitat d’Espanya que és la de Catalunya. No va ser el mateix amb les polítiques de creixement i de política exterior. Ara, l’exConvergència en els escons més remots de la Carrera de San Jerónimo contrasta amb el que Josep López de Lerma explica en el seu llibre recent, titulat Cuando pintábamos algo en Madrid.
El sobiranisme ha posat fi a uns engranatges que havien estat profitosos des dels temps de Cambó i que Miquel Roca i Duran Lleida van aplicar degudament, al mateix temps que Pujol es negava que fossin ministres. Així ha estat com Convergència s’ha convertit en una versió més o menys descafeïnada d’ERC, innominada, atrapada pel parany de la CUP i sense cap paper ni prestigi en el conjunt d’Espanya. Entre altres coses de gust agredolç, López de Lerma explica com Jordi Pujol es va negar a tenir ministres al govern d’Espanya.
Per exemple: al llarg de la legislatura que va acollir els Pactes de la Moncloa, Suárez va oferir dos ministeris a les persones de Ramon Trias Farga i Miquel Roca. Pujol no ho va acceptar. Fins a sis ocasions, com a mínim, “Jordi Pujol va tancar la porta als nassos a l’inquilí de la Moncloa, qui fos, quan aquest li va oferir l’oportunitat d’entrar al Govern d’Espanya”. Era la “Catalunya endins” enfront de la “Catalunya enfora”. Per López de Lerma, de llarga trajectòria parlamentària, aquesta va ser la posició permanent de Pujol: “Influir sí, tenir el Govern picotejant escaiola a la seva mà, també. Però assumir responsabilitats institucionals o de govern, ‘no, gràcies’. Per a això ja hi era ell”.
Bon coneixedor de la política francesa, Pla sovint subratlla la importància de Guizot, creador del partit del juste milieu, és a dir, que “la veritat humana és una mitjana, una línia central situada entre dos extrems, a igual distància de les opinions aventurades i incertes de la dreta i l’esquerra, una espècie d’entredós en el qual l’home tendeix a situar-se pel fet de respirar i d’existir”. És a dir, Guizot “creia que l’ésser humà té una gran capacitat per veure tots els punts de la circumferència que a cada moment té al davant i que és aquesta capacitat el que el porta a trobar el punt central de la circumferència per a arribar i situar-se”. I, com Guizot, Pla constata que el juste milieu es manifesta en les classes mitjanes, quan existeixen “perquè són l’estabilitat, l’equilibri permanent”. Sense aquest equilibri, el mateix que sense respecte per l’imperi de la llei, es produeixen “el despotisme o l’anarquia”. En coincidència, Cambó escrivia: “Jo crec que la política de centre és l’única política fecunda. No és popular, no ho ha estat, ni ho serà mai… però, en definitiva, és la que acaba per imposar-se a tot arreu”. Artur Mas ha trencat amb tot això. I per Pujol, el juste milieu era només ell.
En aquests moments, en els laboratoris polítics de Barcelona s’estan explorant ja de forma més concreta les possibilitats d’un nou centre que aconsegueixi situar-se en un espai que existeix i al qual ara com ara els altres partits no accedeixen. Anomenem-lo centredreta catalanista. En aquests casos, moderació i modernitat conjuguen bé: en lloc d’absentar-se, contribuir des de Catalunya a una raonable governabilitat d’Espanya. A qui l’encerti amb la formulació i el perfil de lideratge, li podrien donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes si és que Òmnium Cultural encara existeix.
Valentí Puig és escriptor.
