Salvar el PSOE
Quan va esclatar la crisi i es va mirar a l’esquerra, va resultar que la socialdemocràcia ni hi era ni se l’esperava. I continua sense res a dir. Mentre els socialistes afrontin la seva crisi en clau de passat, el seu futur només pot ser negatiu
Mentre el PSOE continuï afrontant la seva crisi des del seu propi passat, el diagnòstic sobre el seu futur serà inevitablement negatiu. El PSOE fa massa temps que no escull el seu lloc i que es col·loca on el porten. És una estructura vella, que va arribar a acumular moltíssim poder, i que subsisteix a través de cacicats territorials molt enquistats que, sovint, confonen l’interès personal amb l’interès del partit. I que, en la seva inseguretat, actuen reactivament quan col·lectius aliens a l’aparell o al partit adquireixen veu i reconeixement. No obstant això, els últims bons moments del PSOE van ser aquells en què va ser realment capaç de connectar i mobilitzar més enllà dels seus espais orgànics i dels territoris del poder establert.
Va ser amb Zapatero. El seu compromís ferm contra la guerra de l’Iraq i la seva aposta en matèria de llibertats i costums, que van posar el país en l’avantguarda dels drets personals, van marcar els últims moments en què el PSOE va arribar més enllà del seu espai convencional. Eren propostes que inquietaven la gent d’ordre. I el mateix Zapatero ho va viure amb dificultats. El cop de coratge de retirar les tropes de l’Iraq li va produir un efecte de paràlisi que es va traduir en una llarga absència de l’escena internacional. Zapatero va acabar malament, que sembla que és el destí dels presidents. El maig del 2010 marca l’inici del declivi del PSOE: des de llavors, tot ha anat costa avall. Era la metàstasi d’una malaltia incubada durant molt temps, que ningú va saber detectar.
La manera en què el PSOE està afrontant la seva crisi no convida a l’optimisme. El procediment ha estat antic i maldestre: una rebel·lió de part del poder territorial contra el poder central, per posar fi a les vel·leïtats de qui apel·lava a la militància com a font de legitimitat. La lectura del que està passant és pèssima, quan Javier Fernández diu que el problema del PSOE és que s’estava podemitzant, sembla ignorar que si la seva veta electoral es confon amb la de la dreta sempre guanyarà el PP. I els arranjaments que s’estan tramant estan mancats de perspectiva de futur.
Una abstenció tècnica (eufemisme absurd, perquè una decisió d’aquest tipus només pot ser política) dels onze diputats necessaris perquè a Rajoy li quadrin els números, cosa que evitaria que s’evidenciï la fractura interna amb diversos diputats trencant la disciplina. I Javier Fernández, en aquest camí de camuflatge, diu que “el PSOE pot consentir la investidura, però l’estabilitat se l’haurà de guanyar el PP”, la qual cosa no treu que els socialistes hauran fet Rajoy president i hauran d’empassar-se les conseqüències internes i externes de la decisió. Rajoy fins i tot es permet perdonar-los la vida: “No posaré condicions, que em deixin governar”. No espanten.
El PSOE se sent atrapat perquè fa anys que redueix les seves opcions. I un projecte que realment el catapulti al futur sembla impossible amb les relacions de forces actuals. Si s’ha d’imposar la llei dels que amb prou feines conserven els escassos feus que li queden al partit, la sort ja ha estat tirada. I el mapa territorial del PSOE continuarà empetitint-se. Treballar per ser alternativa vol dir dotar de contingut polític el seu projecte, és a dir, desmarcar-se sense complexos del PP i tractar d’imposar un nou llenguatge. Perquè la confiança la transmet qui marca el sentit de les paraules, no qui va a remolc, intentant simplement corregir algun error d’ortografia.
Quan va esclatar la crisi i es va mirar a l’esquerra, va resultar que la socialdemocràcia ni hi era ni se l’esperava. I ara que els excessos neoliberals han sembrat el desassossec i els electors emeten senyals de desconcert en totes direccions, la socialdemocràcia continua sense tenir res a dir. O és capaç, “de decidir-se a combatre l’austeritat encara que només sigui per supervivència”, com diu Paul Mason, i, en el cas espanyol, de trencar tabús territorials i socials, o Podem, si no perd l’equilibri muntat sobre mil potes, pot acabar robant-li l’espai, tal com va passar a Grècia.
El futur de l’esquerra el guanyarà qui connecti amb aquells que busquen però no troben, per molt que alguns l’anatematitzin com a podemització. L’alternativa, de curt recorregut, és optar per ser la Convergència del Sud. Salvar el PSOE no és salvar Susana Díaz.
