Núvols negres sobre el PSC

Comencem per subratllar el que és obvi, perquè de vegades les obvietats es desdibuixa en el fragor de la batalla: Pedro Sánchez no passarà a la història com a Pedro I el Confederalista ni l'Autodeterminista, ni tan sols com el líder que va donar a l'estructura del PSOE un funcionament més versemblantment federal, flexible i dúctil. De fet, el bienni del madrileny a la secretaria general del partit s'ha caracteritzat més aviat pel contrari. Si ens fixem en els símbols, mai abans grans banderes rojigualdas havien acompanyat amb tanta rotunditat actes socialistes importants (des de la seva proclamació com a candidat a la presidència del Govern espanyol, el juny del 2015, fins al míting del PSC a Santa Coloma, el setembre del mateix any...). Si atenem el discurs, al llarg del seu mandat no se li havia sentit res que s'apartés de la més estricta ortodòxia en matèria territorial: la Declaració de Granada i els tòpics de costum sobre “la diversitat d'Espanya”, “la solidaritat entre els diferents territoris” o “les identitats múltiples”.

És cert, no obstant això, que ja en els seus últims mesos de lideratge, assetjat pels mals resultats i per l'amenaça de Podem, Sánchez s'ha permès alguna petita transgressió. Durant la campanya prèvia al 26-J, i pensant segurament en un PSC al qual En Comú Podem li menjava el terreny, va suggerir un pacte polític bilateral entre Catalunya i l'Estat, idea —la de la bilateralitat— que els barons socialistes van rebutjar de manera fulminant. A mitjan juliol, davant del persistent bloqueig polític, va apuntar la necessitat de “treure dels llimbs els 17 diputats d'Esquerra i de Convergència”, i alguns adversaris van interpretar que volia pactar amb els separatistes.

Desconec en quina mesura —segurament escassa— aquests posicionaments han contribuït a la seva caiguda. Però, tot i que Pedro Sánchez no pugui passar per màrtir d'unes conviccions girondines que no va tenir, a la vista de la correlació de forces, discursos i interessos entre els que l'han derrocat molt em temo que el PSOE accentuarà encara més el seu rumb unitarista, meridionalista i espanyolista, la qual cosa deixarà el PSC en una posició gairebé impossible.

Els primers indicis estan a la vista. Entre els deu membres de la comissió gestora constituïda el passat cap de setmana, les organitzacions socialistes andalusa i extremenya tenen quatre representants; el PSC —que va ser, durant dècades, tan vital com el que més en la suma de diputats perquè Felipe o Zapatero poguessin governar— no en té cap. Amb la pelegrina excusa que es troba en procés congressual; i amb la secreta esperança que, per a quan en surti al novembre, a Ferraz i a la Carrera de San Jerónimo ja estigui tot el peix venut.

Represàlia pel suport fins a l'últim minut dels socialistes catalans a Sánchez i al seu “No és no”? Probablement també. Però no s'acaba aquí. El president i artífex de la gestora, el guerrista asturià Javier Fernández, passa per ser un “referent moral” del partit. Potser aquesta condició té alguna cosa a veure amb les seves paraules al comitè federal del 9 de juliol, quan davant de les vel·leïtats d'Iceta amb la via canadenca, Fernández va amenaçar: “Si el congrés del PSC aprova la celebració d'aquell referèndum, el PSOE hauria de replantejar-se la relació [amb el partit català], perquè el projecte ja no seria el mateix”.

I després hi ha la probable futura líder del socialisme espanyol, la màxima responsable de la defenestració de Sánchez, Susana Díaz. No, no és que la presidenta de la Junta sigui anticatalana; són només negocis: ella sap que, sense el dèficit fiscal català, el règim andalús seria insostenible i que paradoxalment —o potser no— acusar els catalans de ser insolidaris, de voler privilegis, etcètera, és un filó electoral riquíssim a l'Espanya meridional. Durant la campanya de juny ho va explotar tan a fons que no va quedar fora de perill ni La Caixa.

Unes setmanes després, potser per compensar i en honor de les seves ambicions d'àmbit espanyol (buscant complicitats contra Sánchez), Díaz va venir a La Farga de l'Hospitalet, en un peculiar acte polític compartit amb les alcaldesses Núria Marín i Núria Parlon. Doncs bé, segons fonts dignes de crèdit, la mandatària andalusa va sortir del recinte firal horroritzada. Horroritzada de comprovar com d'estès està el contagi sobiranista en les seves pròpies files. És de témer que vulgui fumigar-les.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.