Tot ha sigut unilateral
Qualsevol referèndum d'independència és inconstitucional, perquè Catalunya no és sobirana
El 2013 va ser la resolució sobiranista del Parlament (anul·lada pel Tribunal Constitucional); el 2014, la consulta independentista —o "procés participatiu"— del 9-N (suspesa, en va, i després anul·lada també). El 2015 es van anomenar "eleccions plebiscitàries" —encara que eren unes autonòmiques— i l'any vinent, diu el full de ruta, seran unes "eleccions constituents". Alhora, o just abans, hi haurà unes "lleis de desconnexió". I Carles Puigdemont va anunciar aquest dimecres l'últim pas acordat pels partits independentistes: un "referèndum" al setembre del 2017. No se li ha volgut posar el cognom d'"unilateral" que demanava la CUP, encara que ho seria; com a unilateral —eufemisme per a il·legal— era tot l'anterior.
Cap dels passos fets fins ara per les forces independentistes ha estat acordat amb ningú a l'altre costat. Perquè tots partien de la mateixa premissa: més encara que l'objectiu futur de la independència, la reivindicació present d'una sobirania pròpia per a Catalunya. La capacitat d'actuar i decidir al marge de la resta d'espanyols.
Aquest pla del Govern i de la majoria del Parlament ha anat avançant a pesar que en el seu camí hi havia un obstacle: la Constitució Espanyola. Un obstacle que impedeix celebrar tant un referèndum "unilateral" com un d'"acordat".
La Constitució només reconeix un titular de sobirania: el conjunt del poble espanyol. I el Tribunal Constitucional ho ha recordat diverses vegades en els últims anys: el 2008, quan va impedir al lehendakari Juan José Ibarretxe convocar una consulta sobiranista al País Basc; el 2014, quan va anul·lar la resolució del Parlament que el 2013 havia declarat a Catalunya "subjecte polític i jurídic sobirà"; el 2015, quan va anul·lar la consulta suspesa —però celebrada— del 9 de novembre del 2014. I al desembre d'aquest mateix any quan va anul·lar la resolució amb la qual, al novembre, el Parlament havia donat llum verda a la ruptura amb la resta d'Espanya. Les conclusions han estat sempre dues: que una part no pot decidir pel tot; i que les regles del joc col·lectives poden canviar-se, però no ignorar-se.
Qualsevol referèndum d'independència vulneraria, ha dit el tribunal, l'article 1.2 de la Constitució: "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l'Estat". Tots els poders, perquè les comunitats autònomes també són Estat.
Segons el tribunal, el que converteix un referèndum d'independència en inconstitucional no és que sigui vinculant o que es convoqui de manera unilateral, sinó que despulla de sobirania a qui és el seu "únic titular" —el poble espanyol— i, sobretot, la pregunta que planteja: "Vostè vol que aquesta part d'Espanya se separi d'Espanya?". Segons el Constitucional, aquesta pregunta implica la possibilitat que Espanya perdi la seva unitat; és a dir, buida de contingut l'article 2 de la Constitució, que estableix la "unitat indissoluble de la nació espanyola". Buidin-lo, eliminin-lo si volen, ha dit el tribunal diverses vegades dirigint-se als partits polítics, però ho facin seguint els mecanismes establerts: reformant la Constitució. No per la "inacceptable via del fet": això és, obviant la llei amb fets consumats.
Per això, qualsevol referèndum d'independència impulsat per institucions públiques -sigui unilateral o acordat, vinculant o consultiu, convocat per una comunitat autònoma o pel Govern central- està, en principi, condemnat a la il·legalitat mentre no es reformi la Constitució. A Espanya caben els referèndums, però no d'independència. Per això, perquè Catalunya no és sobirana, el referèndum compromès per Puigdemont no es diferencia en res substancial de la consulta del 9-N ni del que ara demanava la CUP. Ni de la resta de passos fets per la Generalitat en aquests quatre anys. Tots eren unilaterals, encara que no se'ls posés aquest nom. Tots buscaven obtenir —unilateralment— la sobirania.
