Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
MARGINALIA

Carta de Petrarca a Luchino Visconti

A Europa, o tirem cap a l’analfabetisme i la ignorància, o cap a l’admiració i el conreu de les lletres

Petrarca, llorejat.
Petrarca, llorejat.

 Que ningú no s’equivoqui de bell començament: el Luchino Visconti a qui Petrarca adreça aquesta carta, segurament el 13 de març de 1348, des de Parma, no és el director de cine del XX, sinó un avantpassat seu del XIV, amb el mateix nom: hi ha famílies que duren molt, com els Riquer a Catalunya —Martí va escriure una bella història de la seva família, Quinze generacions d’una família catalana (Quaderns Crema, 1998, reed.), que farà les delícies de qualsevol lector amic de la biografia i de la història.

El cas és que Petrarca, trobant-se a Parma, escriu una carta a un Visconti, noble i senyor de Milà, lloant la dedicació a les lletres i demanant, indirectament, que el “vescomte” se’n preocupi més i les esperoni als seus dominis, la Llombardia.

Com que no he vist mai traduïda aquesta carta al català (també podria ser), avui la porto amb l’ajut de diverses versions en llengües modernes que tinc a casa, i l’original llatí per si un cas. Traduiré només aquells trossos essencials atesa la nostra situació actual, val a dir, en un moment en què no el descrèdit, però sí la indolència, amenaça tant la redacció de bons llibres com l’existència de lectors de qualitat.

Diu, doncs, el Petrarca: “Quant a allò que em demanes a l’última part de la teva carta, no deixaré d’emprar-hi tota la diligència possible, i m’hi esforçaré de seguida de tant com em serà grat aquest esforç: mentre l’hortolà (ortulanus) s’ocuparà de les plantes i dels arbres, jo em dedicaré a les paraules i als poemes (carmina) invitat pel murmuri d’un rierol que corre adelerat i talla, a dreta i esquerra, un bosquet carregat de fruits: d’aquesta treball que faci en tastaràs les primícies. Encara que això potser no podrà interessar un esperit agafat per altíssimes preocupacions, com és habitual al nostre temps, sé tanmateix que prínceps grandíssims, com Juli Cèsar i August, sovint van reposar dels seus afers d’estat i de les fatigues de la guerra en la tranquil·litat de l’estudi.

(...) No parlo de Neró per no tacar amb la memòria d’aquell monstre els estudis de qualitat i els noms gloriosos. Però, ¿què diré d’Adrià, l’amor a les Muses del qual va ser tan fort que ni tan sols va abandonar-lo al moment de la mort? [Llavors va escriure tres paraules, o tres versos, que agradaven molt a Carles Riba: Animula, uagula, blandula] ¿Què diré de Marc Antoní, el qual, elevat al tro no per ambició sinó pels seus mèrits, va conservar el seu nom antic de ‘filòsof’ i va menystenir el nou, considerant que era cosa més important ser filòsof que príncep?

Però els temps han canviat i els reis de la terra han declarat la guerra a les lletres; tenen por, jo diria, de tacar amb la tinta l’or i les joies que posseeixen; no tenen por, en canvi, de posseir un esperit cec i sollat d’ignorància. Però és cosa greu i perillosa ofendre amb les paraules un poderós en vida seva: a aquell que viu malament, l’ofèn sempre la crua veritat. Mentre ningú no vol seguir els prínceps amants de les lletres que he citat més amunt, tothom competeix per imitar Licini Cèsar que, essent d’origen pagès [deu referir-se a l’emperador Flavi Galeri Valeri Licinià], odiava les lletres fins al punt d’anomenar-les “virus i pesta pública”, afirmació no pas digna d’un emperador, i sí d’un home rústec. No és el que pensava Màrius, també d’origen pagès però un veritable home, com ho diu Cicero (uere uir), el qual, encara que la política i la naturalesa l’havien fet poc propens a les lletres, no per això menyspreava els literats, els poetes menys encara, i esperava que, gràcies al seu enginy, pogués ser celebrada la glòria de les seves empreses.

Vet aquí per què els nostres contemporanis, que tot el que fan únicament podria ser motiu d’una composició satírica, odien les lletres i les temen (...) Tu, doncs, que ets l’home més gran del nostre temps i al qual, per regnar, li falta solament el títol de rei, sabràs quina de les dues opinions cal seguir; no ho puc endevinar, però espero de tu les millors coses (...). Vale”.

N’hi ha prou amb aquests passatges per adonar-se de la vigència que té, encara avui, la lloança de les lletres i el menyspreu dels polítics i els guerrers embastardits. Des de l’Humanisme —que quasi inaugura Petrarca— fins avui, la història d’Europa, filla de Grècia i de Roma —també dels moros del sud i els bàrbars del nord— ha corregut entre aquestes dues opcions: o tirem cap a l’analfabetisme i la ignorància, o tirem cap a l’admiració i el conreu de les lletres per a glòria d’una civilització quasi consumida del tot.

Ara només cal demanar als hereus de Francesc Cambó que s’animin a traduir al català les Cartes familiars de Petrarca. En definitiva, són una resta poderosa de la civilitzada eloqüència de Ciceró.