Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
MARGINALIA

La moral ambigua de Dostoievski

La grandesa literària del pare de ‘Crim i càstig’ és la barreja embrollada entre el Bé i el Mal

La moral ambigua de Dostoievski Ampliar foto

En una famosa entrevista que Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla no gaires anys abans de morir (de morir Pla, vull dir, encara que l’altre també es va morir), el periodista li pregunta la seva opinió (la de Pla, vull dir) sobre una sèrie d’autors universals, catalans inclosos. Quan li pregunta sobre Fiódor Dostoievski, encara molt llegit a l’època —gràcies en especial a la traducció d’Andreu Nin de Crim i càstig— Pla respon, lapidari: “Un degenerado”.

Sap greu haver-ho d’afirmar, però això és un senyal que Pla, que era tan bon lector en la majoria dels casos, no va entendre gairebé res de la literatura de l’escriptor de Sant Petersburg. Degenerat, per què? Perquè surten assassins i persones malvades a les seves novel·les? Perquè al capítol d’Els germans Karamàzov intitulat El gran inquisidor s’afirma una moral nihilista i atea, derivada d’una afirmació que el rus compartia amb Nietzsche: “Si Déu no existeix, llavors tot és permès”?

No: Pla, com és tradició en la literatura catalana, detestava el mal —l’única excepció que li coneixem és el seu respecte per Les flors del mal, de Baudelaire—, i potser encara creia —beneïda, càndida innocència que contradiu quasi tota la filosofia de Pla— en la bondat natural de l’ésser humà.

Però resulta que la grandesa de Dostoievski resideix en el fet que, a l’ombra de Nietzsche i de tot el moviment nihilista de la segona meitat del XIX, no creia ni en la bondat ni en la maldat absolutes, i que li agradava, justament, presentar aquestes dues actituds del gènere humà en diàleg constant, per donar a entendre als seus lectors que costa molt discernir entre el bé i el mal, com costa molt fer derivar la bondat o la maldat d’una persona de la seva creença en Déu; per bé, tot s’ha de dir, que Dostoievski va ser sempre un home profundament cristià —encara que no estava segur que Crist hagués estat alguna cosa més que un home—, i que va morir llegint l’evangeli de Mateu i aconsellant les virtuts neotestamentàries als seus fills.

A l’entorn d’aquesta qüestió transcorre l’assumpte de les seves grans novel·les, en especial Crim i càstig i Els germans Karamàzov, ja esmentades. El famós crític literari rus Mikhaïl Bakhtín, pare de bona part de l’escola francesa de crítica de l’últim quart del XX, opinava que la mestria de Dostoievski va consistir a donar a cada personatge de les seves obres majors un biaix molt autònom, sense que el narrador es definís mai en un sentit o un altre, essent els uns dolents com una pedregada seca i els altres stàrets —una figura exclusivament russa, equivalent a la bondat de sant Francesc o de Vicent Ferrer (no el sermonaire que va col·laborar a la fi de la Corona d’Aragó, sinó el filantrop de l’Índia). D’això, Bakhtín en va dir, en termes de teoria literària, una “polifonia”, que, en la història de la música, és el procediment portat al súmmum per Monteverdi, segons el qual cada veu instrumental o coral posseeix una gran autosuficiència, totes les veus constituint un arreplec de diferències clares.

Doncs bé: ara l’editorial Alba, una de les grans difusores de la literatura universal a tot el país, de la mà d’un gran traductor, Víctor Gallego Ballestero, reedita el Diario de un escritor, de l’autor rus (Barcelona, Alba, 2016), amb un pròleg exemplar del mateix traductor. Com hem d’estar-te agraïts, editor Lluís Magrinyà! Aquest llibre, que és el compendi d’una sèrie d’articles escrits per a revistes dirigides per ell o per d’altri, Dostoievski, d’una banda, tracta temes d’opinió contemporanis d’ell mateix, i molt vigents als nostres dies, sobre política —l’escriptor era un acèrrim tsarista i eslavòfil—, educació, literatura i més coses; i, d’altra banda, inclou, cosa no freqüent en els dietaris (a excepció dels diaris de Kafka, que s’hi assemblen una mica; havia llegit l’autor rus), una sèrie de narracions breus, entre elles la que Bakhtín considerava summa i resum de la literatura de Fiódor, Bobok, diàleg de “morts vivents”, i no a la manera dels famosos “diàlegs de morts”, com ara els de Llucià de Samòsata o els de Fénelon.

Un servidor no creu que aquesta narració sigui tan bona com diuen, però el lector quedarà sens dubte captivat per una altra que inclou el llibre, Un nen davant l’arbre de Nadal, escrit a la manera de les narracions nadalenques de Dickens o del llegendari rus, que portarà el lector, amb tota seguretat, a quedar convençut que l’autor rus posseïa una profunda religiositat cristiana. Una altra cosa, és clar, va ser la seva capacitat —Dickens, massa bo en general, no la té— d’exhibir en la seva obra aquesta barreja embrollada, mai bipolar, entre el Bé i el Mal, entre la virtut i el vici, entre l’home pietós i l’assassí. En això consisteix, lectors, la grandesa de la literatura de Dostoievski: en aquest món, és millor no precipitar-se a etiquetar els homes, a la babalà, com a sants o criminals.