Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El xalet amagat

Descoberta a Sarrià la Casa Borrell de Puig i Cadafalch, de 1908 i donada per desapareguda

Imatge d’època de la torre que Josep Puig i Cadafalch va fer al carrer Anglí, 56, i que, a banda de mal documentada, es tenia per enderrocada.

Anant amb els Ferrocarrils de la Generalitat, del Peu del Funicular de Vallvidrera a Sarrià, a Barcelona, en un moment donat apareix a mà dreta la cresta d’una casa, amb teulada a dos vessants i una pila de finestres rigorosament arrenglerades. No sembla una obra qualsevol, però les cases del voltant no deixen veure més i desapareix sobtadament. Des d’aquella banda no hi ha cap altre punt des d’on es pugui veure.

Pel carrer d’Anglí, entre torres modernistes i noucentistes i blocs moderns de poca alçada, d’acord amb la normativa municipal de la zona, que han suplantat altres antics xalets, hi ha una tanca curiosa, corresponent al número 56. Una paret feta amb pedra a mig devastar, pilars arrodonits i reixes de forja trenada en forma de gelosia que, tanmateix, s’han velat amb planxes opaques de ferro per privar del tot la vista a l’interior. Rere la reixa sobresurten molts arbres i, al fons, un gran teulat. Mirant per les escletxes de la reixa i pel forat del pany es veu més bé l’edifici, i en una de les façanes s’hi poden identificar les nou finestres arrenglerades del capdamunt que es veuen passant en tren per l’altra banda.

ampliar foto
Entrada actual del xalet que va dissenyar Josep Puig i Cadafalch a Sarrià i que fins ara s’havia donat per enderrocat.

És una construcció ben especial, d’aires mig anglesos, mig alpins, austera i ben dissenyada, amb molt caràcter malgrat no tenir cap ornament més enllà d’un cos semicircular desplaçat a una banda, en forma de galeria coberta a doble alçada, remarcada al primer pis amb muntants gruixuts de fusta que es bifurquen per crear arcs ogivals cecs, que són els que li acaben donant singularitat.

Els veïns no saben gaire cosa d’aquesta construcció: l’anomenen “la casa d’estil Tudor”, pels curiosos muntants de la galeria que es veuen quan entren i surten cotxes dels que l’habiten, i diuen que la mestressa, de la qual no en saben el nom, fa temps que va ingressar en una residència geriàtrica. Des dels anys trenta o els primers quaranta, l’edifici està dividit en dos habitatges, i un d’ells, el que correspon al primer pis, actualment està llogat a uns estrangers que tampoc donen gaires explicacions. A l’Arxiu Històric de l’Ajuntament de Sarrià no hi ha el plànol de llicència de l’obra. Però entre les 750.000 fotografies que hi ha a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC), hi ha una fotografia de la casa, tot just acabada de construir, tot i que no està ni datada ni situada i està catalogada amb el nom d’un altre arquitecte. Se la veu flamant, amb tota la seva puresa de línies, i es pot comprovar que no ha canviat tant com podria semblar a primera vista.

El magatzem Jacint Ballesté (1902), obra inèdita de Puig i Cadafalch descoberta fa poc.

El 2009, coincidint amb el centenari de la fundació del Centre Excursionista, l’AFCEC va poder digitalitzar 40.000 fotografies del seu nodrit fons, gràcies a un ajut de La Caixa que també li va permetre adequar i modernitzar les seves instal·lacions per preservar el material i donar-lo a conèixer millor. Una part important de les imatges digitalitzades està inclosa en el projecte d’accés obert Memòria Digital de Catalunya, integrat a Europeana, i també es pot consultar al web de l’entitat. Allí, la foto del xalet del carrer d’Anglí hi consta com “Casa particular construïda per l’arquitecte Rubió a Barcelona”, títol atorgat per qui va fer la catalogació moderna. Els arxius fotogràfics han de ser accessibles al públic i als usuaris perquè uns i altres són els que sovint tenen la informació de les imatges més enllà de la pura descripció tècnica i burocràtica. És ben lògic que qui elabora les fitxes bàsiques no entengui de tot ni tingui tanta informació sobre les imatges tan variades i dispars que inspecciona. La identificació errònia podria venir perquè, al mateix grup de plaques de vidre, de les quals no se sap l’autor, hi ha altres torres fotografiades de l’arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver, com ara la Casa Manuel Dolcet, també a Sarrià, a l’altra banda de la via, o la Torre dels Pardals i les cases Roviralta i Golferichs, entre altres, a part dels magnífics, i abandonats, safareigs del Sanatori Antituberculós de Vallvidrera.

Tot i que Rubió i Bellver, deixeble i col·laborador de Gaudí, va ser molt heterodox, amb diversos estils simultanis i ben diferents entre si, aquesta obra no sembla seva, ni de bon tros. Mirades amb atenció, tant la tanca com la casa del carrer d’Anglí semblen ser de Puig i Cadafalch, del moment en què estava deixant les referències historicistes, neogòtiques o neobarroques, per emmirallar-se en l’arquitectura centreeuropea, malgrat que, a la llarga, acabaria immers de nou en els eclecticismes de caire històric. Però en cap de les publicacions catalanes dedicades a l’arquitecte surt una imatge, plànol o fotografia que es pugui identificar amb aquesta casa.

Arribats en aquest punt, és quan entra en escena l’estudiós Valentí Pons, autor de l’Inventari general del Modernisme que tot i que va ser editat el 2006 en castellà en format mixt paper/DVD (Ediciones del Serbal), respon a un projecte obert que va ampliant i revisant de forma constant. L’inventari de Pons és un banc de dades iniciat el 1997 que recull milers i milers d’autors i obres i que actualitza dia a dia gràcies a la xarxa de contactes que ha creat mitjançant el seu blog Modernisme (http://vptmod.blogspot.com.es/), una feina ingent i obsessiva que va comptar des d’un primer moment amb el suport decidit del primer director de la Càtedra Gaudí, Joan Bassegoda i Nonell, però que, en canvi, no se li reconeix com es mereix en el món acadèmic barceloní, per més que tothom li ronda la informació recopilada, mentre que la seva feina és amplament reconeguda a fora. No fa gaire, Pons descobria una obra inèdita de Puig i Cadafalch, de la qual ningú en sabia res de res: el magatzem i cobert de Jacint Ballesté, amb plànols de 1902, construït al carrer d’Esparreguera, cantonada amb Gran de Gràcia. Una edificació que, tot i molt degradada, encara es manté dreta i guarda moltes concomitàncies amb la Casa del Dr. Sastre i Marquès a Sarrià.

Pons va identificar aviat la casa del carrer d’Anglí perquè tenia els plànols entrats a la seva fitxa corresponent de l’Inventari. Es tractava de la Casa Borrell Macià, de 1908, que hi constava com enderrocada. Les imatges dels plànols al seu inventari no procedeixen de l’Arxiu Municipal de Sarrià, que Pons coneix pam a pam, sinó d’un llibre alemany pràcticament desconegut a Catalunya dedicat a Puig i Cadafalch i que Bassegoda guardava fotocopiat a la Càtedra Gaudí: Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Katalanismus und Internationalität in der Architektur. Es tracta d’una extensa monografia escrita per la doctora en historia de l’art Andrea Mesecke i editada el 1995 per Peter Lang (Frankfurt am Main / Bern / New York). Es tracta de l’única publicació en què apareix una imatge de la casa, que hi consta com a Borrel, sense l’altra ela. El treball de Mesecke respon a la seva tesi doctoral, centrada en l’obra de l’arquitecte català i presentada a la Universitat de Bonn el 1992.

ampliar foto
La llar de foc del xalet, amb Maria Borrell i Macià, filla dels primers propietaris.

L’altra especialista principal en Puig i Cadafalch, la historiadora nord-americana Judith Rohrer, situa la casa al carrer d’Anglí, però no en dóna més dades, més enllà de la data de 1909, que és quan es va començar a construir l’obra. Rohrer es va doctorar el 1984 a la Universitat de Columbia (Nova York) amb la tesi Artistic Regionalism and Architectural Politics in Barcelona, 1880-1910. Un temps després, el 1989, juntament amb l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales, va ser la comissària de la gran exposició que La Caixa va dedicar al polític i arquitecte.

En la seva tasca exhaustiva, Rohrer va tenir accés a l’arxiu de Puig i Cadafalch, llavors encara propietat dels hereus de l’arquitecte. Entre els centenars de plànols de l’arxiu no hi figuren els de la casa Borrell Macià, només hi ha alguns documents amb els amidaments del terreny. Potser va ser a partir d’això que Rohrer va poder saber de l’existència d’una casa al carrer d’Anglí, sense poder precisar-ne ni el número exacte ni la configuració de l’edifici.

Mesecke, en canvi, quan estava fent la seva investigació, instal·lada durant un temps a Barcelona gràcies a una beca d’estudis, va localitzar la torre i va poder entrar-hi i contactar amb els propietaris, que li van facilitar els plànols originals que tenien del xalet. A les altres monografies sobre l’arquitecte, editades amb posterioritat al catàleg de La Caixa però també al llibre de Mesecke, es remeten simplement a esmentar el nom de la casa. Finalment, a la Guia de la Ruta Puig i Cadafalch, editada per l’Ajuntament de Barcelona el 2001 amb motiu de l’Any Puig i Cadafalch, la Casa Borrell Macià consta ja directament com a desapareguda. Val a dir que en cap d’elles figura a la bibliografia el llibre de la historiadora alemanya perquè, de fet, el seu llibre continua sent un gran desconegut a Catalunya i, que se sàpiga, només n’hi ha quatre exemplars accessibles al públic: un a la Biblioteca de Catalunya, un a la del MNAC, un a la de la Universitat Pompeu Fabra i un altre, d’accés més restringit, a la del Col·legi d’Arquitectes de la demarcació de Barcelona, a part, és clar, de l’exemplar fotocopiat de la Càtedra Gaudí.

Un cop identificat el nom dels promotors de la casa, ja no era difícil anar estirant el fil i localitzar-ne els descendents, que han facilitat de forma gentil i entusiasta tota la informació que tenien, especialment Maria Amèlia Canals Borrell, que ha guardat a l’arxiu familiar algunes fotografies de l’exterior i l’interior de la casa. Així se sap que l’obra havia estat encarregada a Puig i Cadafalch per la seva pròpia sogra, l’acabalada escriptora Dolors Monserdà i Vidal, vídua del joier Eusebi Macià i Pujol, o potser ja directament per la filla d’aquesta, Maria dels Àngels Macià i Monserdà i el seu marit, el jurista Antoni Borrell i Soler.

El xalet era, doncs, per als cunyats de l’arquitecte, que hi van viure amb els fills fins als primers anys quaranta. Va ser encara la família Borrell Macià la que va dividir la casa per fer-ne dos habitatges. I, poc després, encara a la mateixa dècada, la va vendre al doctor Francesc Broggi Guerra, els hereus del qual són encara els actuals propietaris. El doctor Broggi també hi va fer algunes reformes, com ara instal·lar persianes americanes a la galeria, però pel que fa a l’aspecte exterior, ha estat, i encara està, ben conservada. Potser el principal canvi és la desaparició de les xemeneies originals de la teulada, que eren bastant elaborades, però la resta manté a grans trets l’aspecte original, un fet que no deixa de ser insòlit atès que no es tracta de cap edifici protegit, sobretot perquè se’n desconeixia l’existència.

La Casa Borrell Macià forma part d’un dels conjunts més interessants de la producció de Puig i Cadafalch, la sèrie de torres unifamiliars envoltades de jardí que va construir entre el 1900 i el 1911, i que tindrien gran transcendència en l’arquitectura catalana del primer terç del XX, perquè molts arquitectes joves les prendrien com a referent. El xalet de la cunyada de Puig i Cadafalch marca un punt d’inflexió en aquest conjunt de cases, perquè ja és molt despullat, no té cap ornamentació, ni escultòrica, ni amb ceràmica, ni amb esgrafiats, elements habituals en les obres de l’arquitecte mataroní. L’estètica es basa només en el joc de buits i plens de les façanes, anticipant-se una mica a l’arquitectura moderna de final dels anys vint. ¿L’austeritat va ser per un tema d’economia o conceptual? No ho sabem, però de fet l’obra que va fer poc després, la Casa Company, de 1911, amb la qual manté una relació estilística, tal com diu Mesecke, és més ornamentada, tant des de les elaborades reixes obrades per Miquel Ballarín, el ferrer oficial de l’arquitecte, com pels esgrafiats amb figures del pintor Manuel Fontanals, llavors deixeble de Joaquim Torres García amb els seus amics Manuel Cano i Josep de Togores, una obra emblemàtica que, segons l’historiador Enric Jardí, ja marcava de forma decisiva l’inici del Noucentisme.