Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
LA CRÒNICA

No m’agraden els dilluns

Comanegra ha reeditat ‘La noria’, de Luis Romero, premi Nadal el 1952, un fresc neorealista de Barcelona

La plaça de Catalunya, l'octubre del 1947.
La plaça de Catalunya, l'octubre del 1947.

Al gener del 1952 saltava la notícia. Durant el sopar ofert a l’hotel Oriente de la Rambla, el jurat declarava que el premi Nadal d’aquell any corresponia a la novel·la La noria, d’un jove escriptor anomenat Luis Romero. Encara que nascut a Barcelona, el guanyador residia llavors a Buenos Aires, on havia escrit una panoràmica de la capital catalana dels últims anys quaranta a través de les 24 hores d’un calorós dilluns. Narrava de manera minimalista les petites tragèdies de 37 personatges, un per capítol, a mesura que avançava el dia. Encara que per sobre de tots ells, la veritable protagonista d’aquesta història sense argument era Barcelona, una ciutat suspesa en aquest dilluns estival, com un fresc neorealista de la ciutat. Malgrat la seva originalitat, La noria va quedar oblidada, fins que ara l’ha tornat a publicar amb gran encert l’editorial Comanegra, acompanyada d’un altre volum escrit per diversos autors contemporanis amb el títol de Gira Barcelona, que pretén ser una actualització d’aquella.

El llibre obre amb una aventura galant de matinada, i ràpidament salta a la història d’un taxista que ha passat la nit de pelegrinatge pels locals de luxe que hi havia a la sortida de la Diagonal, com El Cortijo o La Rosaleda, sales de festes pensades per al gaudi dels guanyadors de la guerra. Havia anat a l’hotel Diagonal i al restaurant Navarra, en la intersecció del passeig de Gràcia amb el carrer Casp, lloc de trobada de la burgesia catalana. D’allà a l’hotel Magoria de la Gran Via, al carrer Nàpols, l’avinguda Tibidabo, Muntaner cantonada València, Sants, la plaça Espanya, el Guinardó, i de nou a la Rambla a comprar flors. Fins i tot havia creuat el passeig per a un client capritxós, entre l’Andalucía de Noche i la taverna Sanlúcar.

La minuciositat en el detall permet situar l’acció en els anys finals de la primera postguerra. Dos personatges van a ballar al Salón Amaya del Paral·lel, que va estar obert entre el 1943 i el 1949, quan va ser tancat per ordre governativa. Aquell era el punt de trobada dels nois swing locals, aquí anomenats pollo swing, de cabell engominat i pantalons per sobre dels turmells, que ballaven un tipus d’acrobàcia coneguda com jitterbug. El seu amo regentava el Club Trébol de la via Laietana, també citat en la novel·la, que va tancar a finals dels quaranta. En aquesta dècada, el centre indiscutible de la ciutat era la plaça de Catalunya, presidida per la sala Rigat, situada on avui s’alça El Corte Inglés. També cita La Parrilla del Ritz, creada per donar refugi a Bernard Hilda, un músic jueu perseguit per la Gestapo, que durant la II Guerra Mundial va triomfar a Barcelona. El cinema Publi del passeig de Gràcia, lloc discret per a cites, amb sala refrigerada. O l’exclusiu Salón Rosa, on avui s’obre el Boulevard Rosa. Llocs on els clients prenien whisky White Horse amb soda. La resta dels mortals es conformava amb barreges de moscatell i anís del Mono, cassalla, conyac amb sifó i orxata gelada.

Per la calçada circulaven tramvies de color vermell i taxis grocs i negres. Un personatge pren el metro en direcció a la desapareguda estació de Correos (el buit de la parada encara és visible davant de la central de Correos), a les parets de l’andana hi ha publicitat de Cerebrino Mandri, i de les pastilles del Doctor Andreu. Passa per l’estació d’Aragó (ara anomenada passeig de Gràcia), i baixa a Urquinaona. Entre altres vehicles, circula el carro de les escombraries, “deixant darrere seu una olor acre”. Al carrer tothom crida, com les estraperlistes de tabac: “Venc ros, tinc Lucky!”. Un home amb un carretó de mà: “Ja vinc! Alerta, que taco!”. Una dona grossa: “Venc pa, barretes, pa blanc!”. A la cantonada, un venedor improvisat de sardines les té sobre un cistell rodó i vocifera: “Sardina, fresca i vivaaa!...; Auuu, que bellugaaaa!”. I els venedors de diaris criden la premsa nocturna: El Noticiero Universal o La Prensa. En competència amb la ràdio i els seus programes de cançons dedicades: “Sentiran la sardana El saltiró de la cardina que dediquen a la seva mare en el dia de la seva onomàstica els nens Ramoncito, Pepito i Sebastianito Roldós”.

Els treballadors es distreuen a la Rambla, al Canaletes, al Núria o l’American Soda, on es pot menjar un entrepà a peu de barra fins a molt tard. Són anys de cartilla de racionament, que no s’acabarà fins a l’any 1952. Una mare atribolada va a comprar pensant: “Diuen que demà no hi haurà carn”. L’oci dels humils consisteix a anar a sopar a Cal Tipa de la Barceloneta i al Paral·lel; al Molino, a veure la Bella Dorita. Al lloc on va ser la presó de dones (avui plaça Folch i Torres) hi havia “un parc d’atraccions […] es veuen els cavallets, els autos que xoquen, els tirs al blanc, els gronxadors”. I al Barri Xino, tablaos flamencs com el Cadis i prostitució al carrer de les Tàpies, on “tots els transeünts estan terriblement borratxos”. Molts d’aquests personatges que entren i surten, que van i vénen, tornarien a aparèixer en una novel·la posterior, La corriente, situada el 1962. Però aquella ciutat de fòrmica, Seat 600 i llums de neó ja no tenia res a veure amb aquesta, deprimida i sòrdida, de la postguerra.