Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
MARGINALIA

Maneres d’escriure la història

El recent llibre de Kamen hauria de ser llibre de text obligatori a totes les classes d’història del país

El gran historiador atenès Tucídides.

Com és sabut, la història és la narració de fets que han passat fa molt de temps, o menys: de vegades mil·lennis, de vegades segles, de vegades mesos. Dies, no: això ho reporta el periodisme, que és més circumstancial i provisori.

Però aquesta narració dels fets presenta una enorme variabilitat. Karl Popper, per exemple, considerava que els dos més grans historiadors de l’Occident havien estat Tucídides —que va narrar exemplarment la guerra del Peloponès, tot i decantar-se lleugerament pel règim autoritari d’Esparta— i Karl Marx —que hauria diagnosticat més bé que ningú l’evolució de les societats capitalistes i hauria endevinat quines en podien arribar a ser les derivades: als Estats Units l’estudien al costat de Keynes i Galbraith.

Avui parlarem de tres llibres recents, molt varis, que narren històries també distintes: el de Henry Kamen, España y Cataluña (La Esfera de los Libros, 2015); el de Mary Beard, que ha tingut una acollida entusiasta, SPQR: Una historia de la Antigua Roma (Crítica, 2016); i el de P. J. Rhodes, La Antigua Grecia (Crítica, 2016), que sembla haver estat editat a remolc de l’èxit del llibre sobre Roma de Mary Beard.

Quant a aquest darrer, el més nou, tot i que porta el subtítol altiu “Una història essencial”, convé advertir els lectors que és un dels llibres sobre la Grècia antiga més vergonyosos, nefands i repulsius que mai s’han escrit sobre aquell conglomerat de ciutats i d’estats que va de l’època dita “dels palaus” fins a l’any 146 aC, ja en ple període hel·lenístic. És cert que els anglesos no van tenir una escola d’historiografia com la dels Annales francesa, que ha donat, al llarg del segle XX, una gran quantitat d’historiadors en què les batalles i els emperadors no eren tan importants com la religió, la vida de cada dia, l’economia i fins i tot la geografia (vegeu l’obra de Fernand Braudel sobre la Mediterrània). Rhodes, que diu ser catedràtic emèrit de la universitat de Durham, no fa pràcticament altra cosa, al seu llibre, que enfilalls de reis, tirans, oligarques, demòcrates i emperadors, i reguitzells de conteses, batusses i hostilitats; i quan, per un casual, entra en la història de la cultura —que deslliga arbitràriament de la política i l’economia que la van acompanyar— diu coses tan peregrines com que Arquimedes va dir “Eureka!” quan va inventar la politja complexa: una llegenda. Un llibre per no comprar, ni llegir, ni regalar a cap amic —una altra cosa són els enemics, que s’hi ensopiran de bo de bo, i els insomnes.

Molt diferent és el cas del llibre sobre Roma de Mary Beard, també anglesa, que, hereva del gran assaig històric de la seva tradició insular —penso en Gibbon, però també en Macaulay i en H. G. Wells—, presenta amb una enorme amenitat allò essencial (ella, sí) de la història de Roma ab urbe condita, des dels orígens, fins al final de l’època dita “augusta”; és a dir, des de la fundació de Roma fins al declivi que portaria a l’extenuació de l’Imperi, passant, naturalment, per la República, centúries aquestes que a l’autora semblen agradar-li especialment. És el llibre ideal per fer-se una idea succinta del que va ser Roma, les seves institucions, les maquinacions dels seus governants, l’assimilació del llegat grec, com es menjava i com es practicava el sexe —encara que, per a això darrer, és millor l’anònima Història Augusta, tardana, quan ja tot anava en orris—, com un esdevenia ric o pobre, què passava amb els territoris conquerits, etcètera. I, com entreteixint-ho tot, la figura de Ciceró, sense oblidar els aspectes més foscos de la seva personalitat, sempre lloada en excés.

Per fi tenim el llibre de Henry Kamen, un erudit de molt llarg recorregut, especialista en l’Espanya dels Àustries i molt bon coneixedor de la història de la Corona d’Aragó (ara en diuen “la Corona catalanoaragonesa”, terme que no té cap sentit). El llibre de Kamen té una curiosa particularitat, i això és que l’ha confegit per puntualitzar totes les aberracions que s’han escrit darrerament, tots els congressos fatus que s’han celebrat —com el d’“Espanya contra Catalunya”—, i totes les ximpleries que s’han posat de moda —com suposar que el segle XVIII català, després de 1714, va ser un desastre general per al nostre país, quan només ho va ser en determinats aspectes, importants certament, com la qüestió de la llengua. Kamen posa les coses al seu lloc amb un rigor històric envejable, oxigenat, obert i bàsicament antiromàntic. No fa de Ferran Soldevila; més aviat fa de Pierre Vilar. Tant, que jo el posaria de llibre de text obligatori a totes les classes d’història del país. Ja ho veieu: tres maneres molt diferents —una d’elles moguda per un afany de rectificar falòrnies— de narrar la Història.