_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Joaquim Barraquer, un exemple per a la medicina

El prestigiós oftalmòleg mor als 89 anys al seu domicili de Barcelona

Joaquim Barraquer rebent la Creu de Sanitat.
Joaquim Barraquer rebent la Creu de Sanitat.efe

Fa pocs mesos van morir els meus dos últims germans i un d’ells, Josep Maria, ginecòleg, va ser per a mi molt més que una excel·lent relació fraternal. Vostè Joaquim, sense haver tingut l’ocasió d’haver-li-ho expressat verbalment, també va constituir un referent per a mi i per a tots els metges de la meva família.

Érem veïns. Uns ensordidors tramvies retronaven al carrer de Muntaner i de vegades coincidíem l’Elena i jo dirigint-nos a les nostres escoles. Jo la mirava amb respecte, ja que encara era un pàrvul i em sorprenien les contínues lloances amb les quals el meu pare enjudiciava el creixement espectacular de l’Institut Barraquer. Eren unes èpoques dures per a l’exercici de la medicina, dins d’un context mèdic social molt diferent. Existia l’assistència hospitalària basada en la beneficència i vostè, quan va crear l’institut, no va oblidar els més necessitats, donant-los l’oportunitat d’assistir al seu centre, sense cap contrapartida econòmica.

Recordo també que vaig aprendre la paraula dicotomia, que era la negació d’una medicina que ha d’estar oberta a qualsevol col·lega que sol·liciti ajuda. El meu pare assegurava que a Barcelona només hi havia vuit metges que no acceptaven dicotomies, i entre aquests, només quatre que tampoc les donaven. Barraquer i el meu pare formaven part d’aquest reduït grup.

Sempre he cregut que una mala persona no pot ser un bon científic, però en la societat actual en la qual l’únic valor és que pagant sant Pere canta és temible que la medicina es vegi influïda per aquesta epidèmia macabra. Jo vull pensar que aquesta evolució afavorida pel menyspreu de les humanitats, comitès d’ètica i deontologia mèdica, en alguns casos escollits per pur amiguisme, tornin a les arrels que han fet que la medicina sigui un acte d’amor, d’humilitat amb un únic objectiu: el bé del pacient.

Fa ja bastants anys, es publicava una revista anomenada Vivir en Barcelona. El director em va proposar que aparegués en portada juntament amb vostè. Em va semblar que la meva figura no podia comparar-se amb la seva. El director em va tranquil·litzar dient-me que ja li havia consultat a vostè sobre la meva compareixença i que fins i tot va exclamar: “Molt bona elecció, dues generacions, dos projectes”. Ens vam fer la fotografia, vostè assegut i jo recolzant la meva mà a la seva espatlla. Crec en les analogies. I el meu gest era per convèncer-me que podríem seguir la seva reeixida experiència. Així va ser, mentre el nostre creixement no es va desbordar i quan va escapar a la meva competència la ginecologia, el segell de l’escola que va fundar el meu pare, vaig haver de començar de nou i, el que és la vida, en un banquet al qual vam assistir entre una multitud de convidats, afortunadament vaig compartir taula amb l’Elena, la seva filla, i la vaig fer partícip de les meves dificultats. No només somreia benèvola, ajudant-me a aquella catarsi nocturna, sinó que em va donar excel·lents consells. Precisament em va citar la mateixa frase que un deixeble meu m’havia enviat des del seu lloc de residència, a Marbella, i deia textualment: “Una mala persona mai podrà ser un bon científic”. Quan li vaig explicar les paraules que el meu fill Damià havia pronunciat davant les possibilitats d’èxit que prudentment havia expressat el nostre advocat i que va ser una contundent afirmació “on vagi el meu pare, vaig jo”. En escoltar-les es van il·luminar els ulls de la seva filla, que probablement li van recordar les bases en què es va fundar i perdura l’èxit Barraquer. Ella practica la solidaritat amb pobles d’Àfrica, i una excel·lent oftalmologia innovadora. Ens vam aixecar els primers del llarg banquet, perquè a tots dos ens esperava, l’endemà, una llarga jornada. Per arribar al restaurant, el GPS es va negar a ajudar-me i vaig passejar perdut. Com si l’analogia hagués estat escrita per a una pel·lícula, l’Elena disposava de xofer i es va oferir que jo els seguís dòcilment, cosa que vaig fer encantat.

No puc oblidar el nomenament que vaig rebre del seu Institut com a membre del comitè científic i que acceptessin la meva nora com a MIR i formessin una excel·lent deixebla Barraquer.

Joaquim, el seu esperit i el seu exemple estaran sempre amb nosaltres. Descansi en pau.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_