La quarta revolució industrial?

És molt positiu, ja que som a les portes d'una nova revolució, que se'n parli cada vegada més utilitzant conceptes com el del títol o el d'“Indústria 4.0”. Però cada vegada veig més clar que amb aquestes paraules es dóna una imatge excessivament tecnològica, i per tant inexacta, del que en realitat està passant. El canvi va molt més enllà de canviar la indústria, com sí que va passar en les tres ocasions anteriors. Ho explico una mica més.

L'objectiu fonamental de l'activitat econòmica és proveir els recursos necessaris per resoldre les necessitats de les persones. Les societats industrials dels últims tres segles es caracteritzen pel fet que una part molt important d'aquestes necessitats s'han resolt a base de disposar, individualment o col·lectivament, d'objectes materials que ho han permès. Teixits per vestir-se, vehicles per desplaçar-se, llums per il·luminar-se, refrigeradors per conservar aliments, estufes per combatre el fred, llibres per instruir-se; i en una segona etapa, terminals telefònics o televisors per estar connectats. En aquest tipus de societats ha estat fonamental l'activitat industrial, consistent a utilitzar productes naturals, transformar-los afegint-hi treball humà i energia, i convertir-los en objectes útils.

Les tres revolucions anteriors han estat molt lligades a les novetats tecnològiques en els camps de l'energia (la màquina de vapor, el motor d'explosió, l'electricitat), dels materials sintètics i orgànics, i dels canvis en els sistemes de fabricació. Això va suposar grans progressos en la varietat, les quantitats, la qualitat i el cost dels productes, i ha permès que nivells de benestar material de què gaudien només uns quants milers de persones de cada país s'hagin posat a poc a poc a l'abast de milions i milions. Però tot això sense sortir del concepte d'indústria com a activitat manufacturera transformadora.

El canvi que ara estem vivint és diferent, ja que obeeix a necessitats diferents i es basa en progressos tecnològics d'una altra naturalesa. Començo per les primeres. El gran problema actual és que, en un món globalitzat i comunicat, no és sostenible políticament que siguin només uns quants centenars de milions, en algunes parts del planeta, els que tinguin aquests nivells de benestar, mentre uns altres cinc o sis mil milions segueixen en situacions precàries. I que tampoc no és ni físicament ni ecològicament sostenible que tots ells puguin gaudir de l'actual model industrial, ja que no existeixen recursos naturals suficients, ni capacitat d'absorció dels residus que aquest genera.

Només hi ha tres sortides: o la d'un “occident fortalesa”, que en part ajuda, però sobretot es protegeix i explota la resta del món; o l'acceptació d'uns conflictes que, amb excuses religioses o nacionalistes, es vagin incrementant i empitjorant; o canviar el nostre model de benestar perquè es pugui estendre a bona part del planeta, sense que provoqui l'esgotament de recursos ni l'acumulació de residus a la terra, l'aigua o l'atmosfera.

La bona notícia és que juntament amb aquestes exigències van apareixent noves possibilitats tecnològiques que permeten dissenyar i adoptar noves formes de vida que no provoquen aquests inconvenients. La utilització massiva de l'energia solar permet una reducció extraordinària de l'ús de combustibles fòssils i les seves conseqüències; la fabricació 3D permet la reducció dels materials necessaris i la fabricació personalitzada i a la carta, amb la qual cosa s'obtenen grans augments d'eficiència; l'explosió de les xarxes i de les dades permet resoldre moltes necessitats personals a través de la connectivitat i sense necessitat de tenir un “aparell” a la nostra disposició; la utilització de la intel·ligència artificial i la Internet de les coses permet anar eliminant incongruències i malbarataments dels processos actuals; la substitució de la propietat privada d'un objecte per la propietat compartida, o per l'accés a un servei, pot desmaterialitzar bona part d'activitats.

Es tracta, sobretot, d'utilitzar totes aquestes novetats no només com a eines de reducció de costos i augment de beneficis, sinó com a camins cap a un nou model que, sense deixar el caràcter industrial, tingui com a objectius l'eficiència i la sostenibilitat.

Joan Majó, enginyer i exministre